La pilota no ha entrat a la cistella. Els joves filipins, ulls clucs contra el sol, veuen com flirteja amb l’anella metàl·lica. Per un instant pensen que potser sí que s’hi fica, però després ja no: cau fora, cap a la dreta, cap a la banda del Macba. La recuperen i segueixen, una mala cistella al bàsquet no és res, ni mig lament, que la vida no espera, que bota que botaràs, ara un li treu a un altre, ara la recupera, ara torna-ho a provar.
Els miro des de l’altra banda de la plaça, des del costat del Centre d’Atenció Primària Raval Nord. N’he sortit fa un moment amb la mateixa sensació amb què hi havia entrat, pensant que no sembla un equipament públic prioritari. A la porta de l’edifici s’hi arriba travessant l’aparcament i cal obrir-la amb la maneta. No seria tan estrany tenir centres d’atenció primària amb les portes obertes de bat a bat, perquè s’hi tracti no només la malaltia, sinó també la salut, el benestar, allò que cerquem des que obrim els ulls de bon matí, des que venim al món: sentir-nos bé.
El CAP Raval Nord està especialment deteriorat i s’ha quedat petit. Fa tretze anys el Catsalut va determinar que calia cercar emplaçament per construir-ne un de nou. Com a tu, a cada veí i veïna del Raval li han passat moltes coses durant aquests tretze anys. Entre d’altres coses, el que els ha passat són altres prioritats per davant de la seva salut, a un dels barris amb pitjor esperança de vida de la ciutat, que són gairebé cinc anys de diferència entre un veí de Ciutat Vella i un de Les Corts.
A una noia la pilota li ha fregat els cabells mentre es feia selfies amb les amigues, ara riuen després de l’ensurt, tota la plaça s’ha girat. No es giren, però, els estudiants de la Blanquerna, a l’altra banda del vidre, que ni se n’han adonat i miren fixament les pantalles dels seus portàtils, aliens als macs lluents disposats en filera dins la biblioteca i aliens també a la música enllaunada que comença a sonar al meu costat, des d’una imitació d’iphone que sosté un xaval, mentre els seus companys assenteixen lentament amb tot el cos.
Dues dones arriben a la meva alçada i s’aturen a la barana. La seva narració es sincronitza amb la musica i l’escolto com un rap. Ai nena ja em diràs què li costava al Macba de cedir la capella de la Misericòrdia perquè fessin d’una vegada el nou CAP, però no hi ha hagut manera novament, un altre cop a perdre els de sempre, així t’ho dic, que al final el Macba es queda la Misericòrdia i diuen que potser el CAP es fa sota el mural de Chillida, saps on dic? Que no sé ni per on passarem, ara, que jo pensava que no es podia edificar així com així al carrer, als llocs per on passem la gent i es veu que potser sí, no sé, ja no ens creiem res, que tal dia farà quinze anys. Vine, si vols t’ensenyo la capella, que segueix ocupada per veïns i metges que la reivindiquen. Hi han posat una pancarta preciosa: “Una mica d’impossible o m’ofego”.
Els nois del bàsquet esclaten a celebrar un tir des de ben lluny, de fora del camp. La noia dels selfies deixa el mòbil, l’estudiant mira per la finestra i veu el carrer. A l’església de Montalegre, un home agenollat es confessa.
1
0
