L’erosió del concepte

Quan ets jove un concepte té molt de lego. Foto: F.O.

Hi ha un equador a la vida, passat el qual la feina de pensar consisteix sobretot a despensar, en un anar buidant de sentit els conceptes que solíem usar.

Un lector jove potser considerarà una bajanada això que dic, i un de veterà una obvietat.

En totes les edats, però, la reflexió implica sempre alguna mena de despensament, de posar a prova les coses; però quan s’és jove aquest qüestionar és molt qüestionable.

El pensador jove nega, critica, odia, satiritza o voldria destruir quan, de fet, bàsicament construeix, construeix en el buit, edifica en el desert, s’edifica. No pot aixecar-se sobre altra cosa que el no-res. Mentre que el pensament descrostat de la persona madura acaba sent sobretot, ho vulgui o no, tot el contrari: la vida mateixa.

El pensament, a mesura que l’uses, s’erosiona. Els conceptes estan sotmesos a la mateixa fatiga que els materials. Les paraules importants es van esquerdant i el seu ús comença a ser moderat, escàs. Fa un cert pudor, a partir d’una edat, emprar segons quines grans paraules –que si felicitat, que si amor, que si justícia. Per això, per exemple, un columnista no pot evitar sentir-se una mica idiota quan intenta explicar a un amic, en un bar, allò tan important que ha deixat escrit pel diari.

Aquesta erosió del pensament és fa evident quan, a partir d’una edat, ens aficionem a revisar els resultats que han anat obtenint les certeses de joventut. I hi ha dos àmbits on aquest esgotament conceptual és força evident: la feina i la família.

Lector, no sé quantes veritats feies servir quan començaves a obrir-te camí en la feina que fas, però si fa prou temps que t’hi dediques, segur que te’n queden la meitat. Encara són moltes.

Fa temps vaig fer classes. Era una feina que m’agradava molt i podia estar-me un trimestre xerrant sobre l’ofici de guionista. Avui us podria explicar gairebé el mateix fent un cafè.

Les coses que tenia a dir llavors sobre el meu ofici no eren altra cosa que ambició disfressada de teoria, intuïcions vestides amb fórmules llegides aquí i allà. I quan tenia l’ocasió d’escoltar professionals reputats, em sorprenia la seva poca fe a l’hora d’analitzar el fons teòric de l’ofici.

Han passat anys i feines. Les idees de llavors són avui anècdotes i també ferides. Les coses han acabat sent més subtils del que podia imaginar, i l’esforç per fer encaixar fets i conviccions va resultar esgotador, insostenible, inútil.

Voler entendre-ho tot t’acaba convertint en un cínic. Jutjar-ho tot, en un idiota. Així, doncs, l’enteniment arriba a la conclusió de deixar que una part considerable del món s’entengui tota sola.

L’altre àmbit on l’erosió dels conceptes és clarament constatable és en la família. Si la feina els desgasta, la família els dissol. És un vist i no vist. En qüestió de mesos –potser només de nits– passes de tenir conviccions a no tenir ganes de discutir.

Mentre l’evolució del pensament referit a la professió és lenta –calen anys per convertir un artista en artesà–, a casa el pensament se’n va aviat a la brossa, embolicat en bolquers usats.

És així. No passa res. Se’n diu madurar.

Quan ets pare les conviccions es desmunten a una velocitat difícil d’assumir. Un cop i un altre, a la cuina, a urgències, a l’escola, al pàrquing, el pensament es veu derrotat per un ventall intimidatori de paradoxes. El desconcert, el dolor, la tendresa, la por o la felicitat et superen.

Les batalles professionals les pots arxivar. Les domèstiques s’enquisten a l’ànima. La parella la tens allà, nit i dia, persistent, i tard o d’hora has de triar entre ella o el pensament.

Vaja, és el que jo he vist. No sé si en parla Montaigne en algun lloc.

I és així com la reflexió acaba convertida en convivència. El pensament que sobreviu ve a ser una mena d’argumentació dialogada, és a dir, un pensament que no controles gaire, que no saps mai on pot anar a petar. És aquest un pensament interpersonal, aproximatiu, mínim, que depèn de ves a saber què. És un pensament fet a mitges, un migpensament.

I resulta sorprenent descobrir com aquest migpensament o despensament acaba generant fruits més tangibles i duradors que aquell pensament fort, heroic, batallador de joventut.

Al llarg dels anys, el pensament es va descavalcant dels conceptes per tornar a anar a peu. Un concepte és un motor que, quan hi creus, et pot dur molt lluny. Un concepte t’accelera, et propulsa. Quan ets jove un concepte té molt de lego, de vehicle construït per anar a conquerir un planeta desconegut.

En l’altre extrem de la vida, el concepte te’l trobes al terra de casa, mentre escombres –que és el que estic fent ara, mentre barrino tot això, i quina alegria, tu.

Quan el despensament s’instal·la, el cap comença a ser una mena de taller mecànic casolà, on s’acumulen conceptes passats de moda, polsegosos i mig desmuntats. Els hi mires el motor i et meravelles que poguessis arribar tan lluny amb un enginy tan precari.

La veritat és que pocs conceptes poden perdurar quan són sotmesos, dia rere dia, a l’esforç de contenir la quotidianitat.

Quan constates això comença a fer mandra pensar. És llavors que el pensament descansa i despensa.

És llavors que veus que pensar fa riure o, com deien els avis, que pensar fa burro.