Lectures

Estimar sense límits

Gerard Quintana, a la novel·la «Entre el cel i la terra», fa un cant a l'amor i a la llibertat personal

Gerard Quintana: «Tinc por de deixar de creure en mi»

Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, Gerard Quintana, lectures, Entre el cel i la terra

Foto: Adrià Costa
 

 
"Les coses no són tan senzilles, sobretot quan estàs vivint i les tens a menys d'un pam de la cara."
 
Podria explicar que Entre el cel i la terra, la primera novel·la de Gerard Quintana, ens presenta en Patxi, un pintor basc que s'instal·la a Barcelona als anys 50 per estudiar belles arts i que, mentrestant, en un cau prop de la plaça Reial, rep noies que li fan de model. Que coneix la Neus, casada per conveniència, amb qui tot és més carnal, i l'Àngels, filla d'un editor exiliat a França, que l'eleva a un món intel·lectual, a allò que no es toca però se sent (tant) com la pell. Que arriba la història de dos joves, el Bru i la Clara. Però m'aturo per dir, així d'entrada, que és un llibre que persegueix el desig no d'estar viu, sinó de sentir-te'n.
 

Mantenir-se despert
 
"Si tens la sort de fer un camí llarg però no veus que una vida conté moltes vides, pots acabar vivint allò que ja és mort."
 
Si bé tenim tendència a classificar les persones en prestatges –el mateix Quintana en aquesta entrevista em deia que sempre ha lluitant contra l'etiqueta–, també en tenim a estructurar la nostra vida: ara he viscut aquesta etapa, ara en començo una de nova. Com si fossin calaixets independents i aïllats, cadascun amb el seu inici, nus i desenllaç. Però les coses no s'acaben perquè ho decidim nosaltres: a vegades, quan menys t'ho esperes, el passat et ve a buscar per tornar a ser present. Esclata al teu davant i et desestabilitza i tu que intentaves –com un instint de protecció– amagar l'ahir al fons del fons, au, aquí el tens. "Un no ha d'oblidar mai que, a partir d'un moment de la vida, la majoria del que veu ja no existeix." Em pregunto fins a quin punt ens refugiem en el que vam ser o ens permetem ser algú més. Si el repte és, tot i el pes del passat, estar despert al que l'ara ens demana. 


L'amor que ens fa millors
 
"–És possible que ocupi més temps i espai a la teva vida algú que has conegut només uns dies que la gent que és sempre al teu costat? –va dir el Bru.

–Depèn de com hagin estat els dies. En l'amor el temps no existeix."

Quantes formes pot tenir l'amor? Hi ha un sol model de ser parella, de ser pare, de ser mare, de ser germà, de ser amic? Què acceptem i què no? Amb quin dret fem una ganyota i desaprovem algunes relacions i en tolerem d'altres, encara que estiguin corcades? Aquest llibre es deixa seduir pel desig, pels qui ens obren les finestres del món i ens enriqueixen l'ànima, per tot el que cap fora de la norma; però no deixa passar per alt el poder destructiu de la possessió, de la gelosia, de com la necessitat de tenir algú és capaç d'anul·lar aquest algú. L'amor no és en la forma, és en el contingut. Hi ha formes d'estimar que fan bé i d'altres que fan mal. A grans trets, potser, un amor bo és el que ens permet ser qui som i ens ajuda a perdre les pors. Quintana ens empeny a trencar un altre mur: si l'amor no té límits, per què diem que s'ha acabat? Un dels personatges proposa deixar de dir relacions fallides per dir-ne inacabades. Deu ser qüestió de saber diferenciar quan allò que tens amb algú mor –perquè potser no era amor– de quan, encara que passin anys i anys i anys i tot canviï i es transformi, el continues estimant de lluny. 

 
Saltar-te el guió
 
"Potser sí que és cert que som nosaltres mateixos els qui triem la mida de la nostra gàbia."

Som presoners, però val la pena preguntar-nos de què. "De vegades li semblava que en tenia prou amb el seu lloc d'observador, agraït per una rutina que li era l'excusa perfecta per no agafar el comandament de la seva vida. N'hi havia prou amb complir i deixar-se portar, malgrat que aquell nervi que sentia a dins li era difícil d'ofegar". M'ha passat, i suposo que deu passar a més gent, que un dia no t'agrades tal com ets, que et sents a quilòmetres de tu. Ser qui som a vegades passa per fugir d'allò que esperen de nosaltres i d'allò amb què ens frenem a nosaltres. Per transcendir aquest embut que ens diu "has de ser així, has de viure així". Passa per atrevir-te a buidar-te d'allò que no va amb tu i omplir-te de vida nova. Per no deixar-te paralitzar per les pors i per conservar la teva mirada (única) sobre el món i les petites coses que t'envolten. Per veure que fins i tot els que semblen més valents estan plens de contradiccions. Que tant tu com jo ho podem ser tot: febles, porucs, forts, alegres, distants. I si val la pena saltar-nos qualsevol guió és per un motiu ben poderós: per sentir que aquesta vida que ara escrivim és nostra. 

 

En aquest enllaç en podeu llegir el primer capítol i en aquesta llista podeu escoltar unes de les moltes cançons que fan de banda sonora del llibre:

 

 Entre el cel i la terra


 © Gerard Quintana
 © Columna Edicions, 2019

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre