Només gramàtica

Si haguessis vingut, una de les possibilitats hauria estat que fos meravellós, sí

| 15/07/2015 a les 22:29h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano

La meva amiga Estel Solé té una teoria fantàstica, que pren com a model els complements circumstancials de lloc, temps i manera. Si dues persones es troben el dia que no toca o en moments personals discordants, si no volen el mateix a la vida o ho volen fer de diferents maneres i viuen en lloc físics o mentals allunyats, difícilment en podrà sortir una bona conjunció. La teoria de l’Estel funciona amb una precisió gairebé matemàtica i per molt que la resta de condicionants siguin perfectes, malgrat les ganes de les dues parts i la certesa “que sí, que podria funcionar, que tenim un munt de coses en comú, que vinga va, provem-ho!”, creieu-me: si falla un sol dels complements, no cal que us hi esforceu. No val la pena. I no passa res.

Bé, sí que passa. Una altra amiga meva, la Laura, diu que és inevitable sentir-te trist “perquè ja has gastat el tiquet”. Ja mai més tornaràs a conèixer aquella persona per primera vegada. Quina ràbia. Això no li ho he explicat a ella però l’altre dia, mentre tornava cap a casa, després de parlar-hi, comptant quants tiquets havia gastat i quants me’n devien quedar, vaig pensar que havia de guardar-los bé i em vaig imaginar a mi mateixa dosificant-los. I és clar, era complicat: la vida mateixa et pica el bitllet sense que tu hi puguis incidir. Vaig arribar a la conclusió que esperava que me’n quedessin un bon grapat, per (mal)gastar a plaer.
 
Si tornem a la gramàtica, Lover you should’ve come over és una perífrasi d’obligació: "Hauries hagut de venir". Condicional perfet i infinitiu. Condicional, que existia la possibilitat. Perfet, que ja ha passat. Hauries hagut de, però no ho has fet. En Jeff Buckley diu tot seguit que no és massa tard, però ell mateix està fet un bon embolic. Sap que no ha fet les coses bé i està en aquell punt en què és massa jove per esperar-se i massa gran per estripar la baralla i anar per un altre camí. Una part d’ell vol la seva amant a prop, que vingui. L’altra... l’altra no sap què vol. I la noia no vindrà per molt que al romàntic que habita en cada un de nosaltres li encantin les retrobades. El tiquet ja té aquella cantonada estripadeta que l’inutilitza.
 
Hi ha cançons amb què creixes. Aquesta del malaurat Jeff Buckley és una d’elles. I, inevitablement, el procés de maduració fa que, a mesura que evoluciones, trobis nous matisos a la lletra i, fins i tot, deixis d’identificar-te amb el protagonista. Fa uns anys, podia posar-me al lloc d’en Buckley, pensar que jo també he mirat per la finestra un dia de pluja, esperant que arribi algú que no vindrà, sense poder dormir. Ara, cada cop més, em veig a l’altra banda. A la banda que diu “Jeff, rei, haver-ho pensat abans” o potser, sent més benevolent, a la banda de “mira Jeff, és que ara no tocava, no t’hi facis mala sang”.
 
I és clar, jo que al·lucinava amb el destí i amb allò de “t’estimo quan tens fred estant a vint-i-un graus” perquè entenia perfectament que en Billy Cristal i la Meg Ryan tenien oportunitats a dojo de trobar-se i retrobar-se i no gastar cap tiquet, m’adono que si m’allunyo d’en Jeff i de la Nora Ephron, m’estic fent una mica descreguda. No descreguda en un sentit negatiu ni nihilista. No podria. Però sí en un sentit pràctic, d’una certa acceptació.
 
Diu la descripció del temps verbal que el condicional perfet expressa la conseqüència que s’hauria esdevingut d’una cosa que no ha passat. Com que a vegades som així de rucs, ens quedem encallats en allò que podria haver passat (i que, atenció, no coneixem!) i, en canvi, obviem el més important: la circumstància que hauria permès que s’esdevingués no s’ha donat.
 
Si haguessis vingut, una de les possibilitats hauria estat que fos meravellós, sí. L’altra possibilitat era que fos un desastre, però l’obviaré de manera deliberada. El que segur que era meravellós, d’entrada, era que vinguessis. I no ho has fet. Algun complement circumstancial falla i jo rebrego el tiquet esquinçat i me’l poso a la butxaca, mentre el següent, encara intacte, espera el seu torn.
 
Som-hi, que no ha estat res. Només gramàtica.
 

Foto: Emanuele Tripani

Cançó: Lover You Shoud've Come Over
Autor: Jeff Buckley
Disc: Grace, 1994

@mrspremisse 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions