Tast editorial

La teoria de l'imbècil

Fa uns pocs mesos, jo era un paio feliç en la meva ignorància, o almenys ara m'ho semblava

| 18/04/2019 a les 11:10h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Apostroph, tast editorial, La teoria de l'imbècil, Pep Prieto
"Quan acabeu de llegir això entendreu per què hauríeu de tenir por. Cada paraula, cada idea per escrit, pot ser una sentència. Pot determinar-ho tot." Ho escriu Llucia Ramis al pròleg de La teoria de l'imbècil (Apostroph), una novel·la en què el periodista i escriptor Pep Prieto (Girona, 1976) explica la història de Joan Garcia, un periodista que està de tornada de tot i difama més que informa. Una nit, però, fent broma, inventa la notícia de la mort d'un diputat. L'endemà, el polític és mort. Coincidència? Són les seves paraules el que ho han provocat? Llegim l'arrencada d'aquest thriller sobre les aparences, els secrets del passat i el perill de fer un mal ús de les paraules.
 

Foto: Catorze



L'estampa no té preu. No hi ha situació en aquesta vida que no pugui ser mal interpretada en funció de com s'explica. La meva d'aquí i ara, per exemple. L'enunciat és aquest: estic assegut a la cadira d'una habitació d'hotel, suat i amb la roba desmanegada, amb una dona ajaguda al meu costat i una llibreta i un bolígraf a la mà. Qualsevol diria que sóc la viva imatge d'una intel·lectualitat mal digerida o d'un fetitxisme idiota. Però no, l'enunciat no fa justícia a la situació. Hi he d'afegir uns quants matisos prou significatius. El primer, que estic assegut mirant cap a la porta, a punt de ser abatuda a hòsties per un grup d'homes armats. Els sento respirar i murmurar a l'altre costat de la fusta, decidint quin és el moment més adequat, sospesant pros i contres. El segon, que la dona estirada a terra no hi és per gust, sinó perquè té un tret de bala a l'estómac. A ella també li sento la respiració, però és entretallada, sense murmuris. Està en posició fetal, espasmòdica però emmudida, com si aquesta fos la millor manera d'impedir que la vida se li escapi. De tant en tant, intenta alçar el cap per mirar-me. No provo de trobar-li els ulls; segurament no m'agradaria la pregunta que hi endevinaria.

Assegut, mig en pilotes, boli i paper en mà, una dona moribunda i amb pistoles a la porta. Un dia ideal.

L'hotel sembla sortit d'una novel·la mediocre de Stephen King. Ja m'agradaria poder citar un referent més il·lustre, però la sinceritat és un grau. Els mobles, de fusta color caca d'oca, estan comprats a la típica botiga de poble que va tancar amb l'eclosió pública d'Ikea. El terra, un mar de fils groguencs amanits amb les taques pròpies del pas del temps i de la proliferació de viatgers onanistes. A la paret, uns quadres presumiblement abstractes que no saps ben bé si són artístics o el fruit d'una tremolor de mans. Les cortines, a joc amb el destenyit general. Del llit no em puc dir massa res perquè no té més història; potser fer notar que, si realment és de matrimoni, aquest hauria d'estar format per una persona i mitja. És, en definitiva, l'hotel somiat per qualsevol suïcida que busca la degeneració estètica més adequada al seu propòsit. També serviria per perdre la virginitat amb una puta trenta anys més gran que tu, sempre i quan no es fes a terra i, en conseqüència, s'allunyés el perill de contraure malalties infeccioses.

Una persona assenyada es preguntaria per què tinc temps d'explicar tot això mentre els esdeveniments em precipiten cap a un abisme ple de merda. Ben senzill: és la clarividència prèvia al desastre, la pel·lícula d'una vida abans que aquesta se'n vagi a prendre pel cul. Haig de prendre una decisió que només s'entendrà si repasso, amb més o menys detalls, l'extravagant història que m'ha portat fins aquí. Mirant enrere, i mirant l'estampa d'ara, em fa aquella sensació tan estranya que s'apodera d'un mateix quan no sap si riure o plorar. D'acord que la cosa no fa puta gràcia, però està tan passada de voltes que em costa no pixar-me de riure. El més collonut del cas és que la història que em porta a aquest hotel és relativament curta des del punt de vista temporal. Fa uns pocs mesos, jo era un paio feliç en la meva ignorància, o almenys ara m'ho semblava. Però el que he sabut després ha superat totes les expectatives. El primer símptoma del que em passa es va manifestar en un casament de merda. Si, el puto casament d'en Marc.

A fora, el to de veu dels assaltants comença a tornar-se desigual, nerviós. Quan vegin el panorama, potser tampoc no sabran si riure o plorar.
 







 La teoria de l'imbècil
 
 © de l'obra: Josep Prieto Mir
 © de l'edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU, 2019
 © de la il·lustració de coberta: Oriol Hernández

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
Un vídeo de Greenpeace ens alarma sobre l'excés de plàstic dels supermercats
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»
Imatge il·lustrativa
Una colla de nens ens alerten que les conseqüències de com vivim avui les patiran ells demà
Imatge il·lustrativa
El festival DocsBarcelona proposa una programació amb films de denúncia i de reflexió