Sospitem que Salvador Macip ha trobat l’escletxa per penetrar en la quarta dimensió i sap com estendre el temps, perquè no s’entén que pugui fer de pare, dirigir un grup de recerca sobre el càncer i la vellesa a la Universitat anglesa de Leicester, tocar la guitarra, col·laborar en mitjans, ser omnipresent a twitter i escriure contes, novel·les, llibres de divulgació científica i àlbums per a nens. Ara acaba de publicar nova novel·la al segell Enciclopèdia. Els finals no arriben mai de sobte és la crònica de l’11-S a Nova York des de l’òptica de tres personatges que, plegats, conformarien un Salvador Macip, aquest que té temps per fer de tot i fer-ho bé.
Foto: Enciclopèdia Catalana
Va, abans de res, explica’ns com t’ho fas.
La meva part científica em permet ser molt organitzat. Cada minut del dia el destino a una cosa, amb la sort que tot ho faig amb molt de gust. Si a les onze de la nit encara tinc temps per escriure una horeta, m’hi poso amb ganes. He passat èpoques en què no puc escriure i aleshores em sento que em falta alguna cosa.
És d’agrair que t’hi hagis pogut posar per explicar-nos aquesta vivència de l’11-S de primera mà i en clau de ficció. Tu en aquell moment treballaves a l’hospital Mount Sinai de Nova York fent recerca oncològica. Tenies trenta-un anys. La teva experiència va ser similar a la dels personatges del llibre?
El que explico és una barreja d’experiències viscudes i que m’han explicat amics que també hi eren. Volia parlar dels qui no vam ser a la primera línia. A la ciutat hi havia milions de persones que en vam ser víctimes col·laterals. Ens vam trobar aïllats a l’illa de Manhattan, amb una sensació de claustrofòbia molt forta. Em va sorprendre la reacció de formar part d’una família en una ciutat tan individualista i egoista com aquella. Va ser molt intens i aleshores ja vaig escriure un dietari d’aquell moment històric, però vaig estar anys sense poder-lo mirar. No trobava el moment perquè necessitava distància. Els últims quinze anys hi he anat treballant per adonar-me que volia parlar d’una ciutat que es derrueix al mateix ritme de la crisi que viuen els protagonistes de la novel·la.
A la novel·la hi ha detalls, impressions, una atmosfera que només pots reproduir si ho has viscut, com el fil musical de l’hospital sonant en ple apocalipsi, o el fet de sentir-te per un cop extra de la pel·lícula i no pas espectador, o reproduir el que anomenes “el silenci del desconcert”. Ara bé: t’has escudat en uns personatges que no són tu.
Si no ho hagués viscut, no l’hauria pogut escriure. Em sentia en l’obligació de fer-ho. Tampoc hi havia tants catalans que ho haguéssim viscut, però més que el fet, que ja és molt conegut i descrit, jo volia transmetre l’angoixa, les olors, els sons, les coses que no penses que puguin passar. M’hi vaig poder posar quan vaig entendre que havia de dividir el narrador en les meves dues personalitats, la científica i la més romàntica i literària. M’identifico tant amb el metge que està de guàrdia a urgències per lluitar per la vida com amb l’aprenent d’escriptor que va observant com el món s’enfonsa. Jo soc un metge de laboratori, però també tinc aquest instint mèdic, el que et diu que s’ha de fer alguna cosa quan cal. I el personatge escriptor em permet l’exercici metaliterari. L’esforç que fa de veure la història de lluny, encara que per força s’hi hagi de posar a dins, que és quan ens expliquem més bé.
També has construït uns secundaris potents, com la dona i el pare del Guillem, el protagonista.
Sí perquè un dels temes del llibre és com el Guillem evoluciona. Sempre ha estat una persona que ha seguit el corrent que li han marcat. És metge com el seu pare i és a Nova York seguint el desig de la dona. L’atemptat el fa madurar.
L’11-S va ser una maduració en massa? Un dels personatges l’entoma com “un d’aquells instants que defineixen un canvi de paradigma”.
Vivíem pensant que res no se’ns desmuntaria mai. Érem en un occident on no passaven les desgràcies. Nosaltres les vèiem a la televisió. L’11-S marca un canvi en la manera de pensar. De sobte, això pot passar a qualsevol lloc. Ens adonem que estem en el mateix vaixell. Els protagonistes ho viuen en plena crisi dels trenta, que és quan t’adones que ja s’ha acabat el temps d’entrenament i la vida és això. Ja no ets la jove promesa. Serà així la resta de la meva vida.
Sí, parles de “la fi de la innocència, la fi de la Pax Americana”. I els protagonistes, malgrat ser al rovell de l’ou, s’ho miren per la tele.
No hi havia altre remei. Constatàvem pels amics d’aquí que a Europa rebíeu la informació a la mateixa velocitat que nosaltres, però alguna cosa no se’ns deia. Nosaltres no vam saber que hi havia gent que es llançava dels gratacels. I en aquells moments t’adones fins a quin punt estem manipulats. De seguida es va imposar el discurs de la venjança, fins i tot en un lloc tan liberal i d’esquerres com Nova York. L’objectiu era matar-los. Des dels mitjans ja s’estava justificant la guerra que s’havia de lliurar i fins i tot els estrangers estàvem comprant aquest discurs.
Escrius: “És el final d’una era, d’un món de pel·lícula de la Disney, on la desgràcia, la mort de la mare de Bambi, sempre passa fora del pla. El director ha canviat l’enfocament, totes les càmeres apuntant a les vísceres (…) L’esquizofrènia serà la bandera del nou segle”.
Un dels efectes de l’11-S és que no estàs segur enlloc. Tots necessitem una peixera i Manhattan ho era, però, un cop atacat, ja no hi pot haver peixeres enlloc i no pots desconnectar-te de què està passat al món. Hem de ser conscients que al Mediterrani s’ofega gent i que el que passa a Síria ens passa a nosaltres.
Un dels personatges afirma: “Som defectuosos. Tot el planeta ho és. La vida és defectuosa. Per definició. És un dels seus principis necessaris”.
Hem de reconèixer i celebrar la nostra imperfecció. Som humans i hi hem arribat per les mutacions i la selecció natural. Si haguéssim estat sempre perfectes, encara seríem un bacteri. Som un cúmul d’errors i això ens fa progressar. Hem d’entendre aquesta imperfecció i no l’hem de perseguir. La vida és això. La biologia m’ajuda a entendre aquestes preguntes filosòfiques tocant més de peus a terra. Des del punt de vista de la religió som únics i especials i diferents de Déu, però si tries un punt de vista científic som iguals que un gos.
