La història de la premsa satírica en aquest país –que ara sembla que es reivindica a mans més plenes a l’est i al sud– és la història de la premsa en aquest país. Perquè ha tingut la mateixa intensitat i sovint encara més força que la que es proclama “d’informació general”. Amb la regularitat en la cita als punts de venda, que caracteritza les publicacions precisament periòdiques, comencen a arribar en les primeres dècades del segle XIX a parades i paradetes uns lligalls amb text i gravats, i pretensió demolidora. La primera a obrir foc i bretxa va ser la valenciana El Mole, de 1837, que s’autodefinia en el primer número amb una professió de fe clara i descarada: “Constitusió, llibertat, independència de pensat, sinse partit algú, ni viu ni mort… Isabel II i orde…”. Costava deu diners.
De caire liberal i anticlerical, els editors i redactors d’El Mole van fer front com van poder a les sancions i les suspensions administratives que s’hi acarnissaven amb el canvi encadenat de capçalera. Fins a trenta-una en va tenir, només en la primera època, durant quatre escassos i moguts anys: El Rosiñol, El Piulo, El Garrofí, El Tro, el Nap, El Rabe, El Carro, El Teulaí, El Cañís, El Sambomba, El Garrafó, La Mosca, El Margalló, El Tramús, El Verderol, El Colomí, El Chorlit, El Trull, La Màixquera, El Cresol, La Gàbula, L’Esclafit, El Papafigo, El Papagall, El Papamosques, El Siudadano, La Lley, El Guitarró, El Panerot… Totes elles, d’un número de vida i encara gràcies.
Amb aquest naixement tan obstinat i les èpoques glorioses i repressives que es van succeir a l’Espanya intocable del segle XIX i del XX, les revistes satíriques, sovint publicacions “de combat”, van florir als Països Catalans com la flor del plataner. Ara plenes de xinxes. N’explica una part de la història, referida exclusivament a Catalunya, el savi Josep Maria Cadena, que en sap més que ningú i que duri, al llibre-homenatge que l’Ajuntament de Barcelona ha dedicat, enguany que en fa cinquanta de l’aparició, a la revista Butifarra! Cadena hi fa referència a Lo Pare Arcàngel, Lo Verdader Català, Un Tros de Paper, Lo Noy de la Mare, Lo Xanguet, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, Papitu, Xut i el Bé Negre. Totes aquestes delícies amb pebrera van servir de referent i van prologar, amb el parèntesi amarg i forçat del franquisme, l’aparició de la revista Butifarra! el 1975, de la mà de l’inquiet Alfons López. Era Butifarra! una publicació adreçada a la tropa combativa de l’associacionisme veïnal, que vivia en aquell moment l’arrencada rebel contra els ajuntaments tardofranquistes i, en general, contra un règim que boquejava però encara mossegava.
El llibre, editat ara per l’Ajuntament i per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, és una recopilació, exhaustiva i ben triada, de textos i dibuixos, amb articles que permeten fixar-ne el què, el quan i el com. Articles d’Antoni Guiral, Pepe Gálvez, Carles Prieto, Andrés Naya, Alfons López i Josep Rom. Dibuixants, historiadors, activistes veïnals, professors, crítics i guionistes de la vinyeta situen en el context i detallen la intenció, el contingut i l’aventura de la revista Butifarra! del cap a la cua.
Butifarra! El còmic dels barris (1975-1987) inclou textos explicatius i una selecció de les millors historietes gràfiques que contenia, dedicades a la situació dramàtica dels barris que havien florit a Barcelona en els anys cinquanta i seixanta, i també a tota mena de reivindicacions esquerranoses que els seus inspiradors tenien a bé perpetrar i enramar contra el règim. L’ecologia, el feminisme, el sindicalisme, l’anticapitalisme o l’antibel·licisme omplien les pàgines de Butifarra!, de manera àcida i militant durant dues èpoques. La primera, més amateur, amb distribució militant entres les diverses associacions de veïns, entre el 1975 i el 1977. La segona, de pretensions més professionals, en forma de monogràfics –“La crisi”, “La delinqüència”, “La pagesia”, “La Constitució”, “L’OTAN”, “El feixisme quotidià”, “La prostitució”… – i amb presència en els punts habituals de la premsa convencional, entre 1977 i 1979. L’equip de la revista, a més, es guanyava les garrofes com podia gràcies a encàrrecs especials dels nous ajuntaments democràtics.
L’humor de Butifarra! no es va diferenciar gaire del d’El Papus o Mata Ratos, les revistes satíriques que van intentar traure el cap en els darrers anys del franquisme. Una ocurrència que el règim va celebrar tallant-los la cua amb una precisió obsessiva. Però ja se sap què passa amb les sargantanes… Carles Prieto, expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, recorda: “Van ser temps difícils, però apassionants i d’un interès especial, tant per a la nostra vida com per a la història del país. Érem joves, d’edat i de cor, miràvem el nostre entorn i més enllà, ens interessaven les coses i ens preocupava la gent”. La gent que vivia anxovada en pisos de pretesa protecció oficial o que encara s’apilava en concentracions infames de barraques. Eren els nous barris de Barcelona, apareguts com bolets en les darreres dues dècades, els que servien de referència i bandera tant a l’associacionisme veïnal combatiu com als joves descarats de Butifarra! No és estrany, per tant, que la revista s’expressés en castellà. “Massa aviat per fer servir el català”, sentencia al llibre-homenatge Pepe Gálvez. Per això una experiència posterior del mateix equip de Butifarra! –la revista Cul-de-sac–, malgrat l’encert que la va definir, només es va poder allargar del 23 d’abril al 29 de juliol de 1982.
Articulaven aquest equip, el de Butifarra!, a més d’Alfonso López, L’Avi, Azagra, Gallardo i Mediavila, Max, Rafel Vaquer, Gordillo, Tha… Així els descriu el teòric Antonio Martín en un catàleg que acompanya l’exposició sobre la revista: “Golfos apandadores, chelis de todo pelaje, anarcopasotas, neuróticos-que-quieren-ajustar-cuentas-con-el-sistema, gentes de izquierdas, inconformistas, rojos de a pie, gentes de barrio, feministas, ideólogos sin carné y desertores de todo conformismo… Forman el equipo gentes de fiar, de darlo todo por nada, incluso de trabajar gratis”. Això era, a parer de Martín, Butifarra!
Podria ser, només podria ser, que aquell intent hagi trigat quaranta anys a florir del tot. Perquè és ara quan l’Ajuntament de Barcelona ha estat pres a l’abordatge pels “golfos apandadores”. Per això resulta tan paradoxal la presentació que l’exalcalde Xavier Trias inclou al volum que ha finançat el consistori que presidia: “Butifarra! va néixer com una de les moltes publicacions que hi va haver en aquells anys, a través de les quals es denunciava amb sentit de l’humor, però també enèrgicament, l’endarreriment social i la paràlisi institucional, tot posant de manifest la profunda i latent indignació ciutadana, covada al llarg d’unes quantes dècades de dictadura”.
Ha estat precisament la indignació ciutadana, covada durant unes quantes dècades de democràcia, la que s’ha emportat per davant l’equip municipal, amb Trias al davant, que n’ha finançat el record i l’homenatge. Botifarra!
Portada d’un número del 1975.
