Reviuré en silenci i sense plors aquella història
que ara dorm tranquil·la en algun lloc del món.
Oblidaré cadascun d’aquells mots que dibuixaven
els teus ulls quan em miraves des de lluny.
Intentaré abraçar que de vegades un amor
que et fa volar acaba en res, acaba mort.
Que vingui el Llamp al bell mig del jardí i m’ompli les mans
dels petons que mai van arribar al meu port.
I els ocells volen davant meu,
i els camins s’obren davant meu
amb una llum que ja no veus.
Sé que mentre dormo a poc a poc la lluna ve
i se m’emporta la pena que tinc a dins.
Ella pot salvar la soledat i suportar el saber
que des d’aquell desembre m’has mentit.
Podies escriure la veritat però no comptaves
que els meus ulls ho veuen tot, ho saben tot.
Cremo tots els versos, m’allibero i sento
que la cendra em porta novament tots els colors.
I els ocells volen davant meu,
i els camins s’obren davant meu
amb una llum que ja no veus.
Foto: Facebook Judit Neddermann
