Foto: CHRIS CANDID
El Miquel comprova un altre cop el mòbil. Des que ha passat el darrer cotxe, ja fa una hora, cada cop el mira més sovint. Segueix sense cobertura i comença a pensar que potser s’ha equivocat.
Quan aquell Renault atrotinat i polsegós s’ha aturat al seu costat i han abaixat el vidre, ell ha fet una passa enrere. Somrients, uns nois de rostre bru, vestits amb granotes enfangades, li han preguntat com estava i cap on anava. El Miquel ha respost amb frases curtes i cautes. No hi havia cap problema. Estava esperant un amic que l’havia de passar a recollir. Arribava en cinc minuts. Ells han insistit. Venien d’una finca, recollien coliflors. Havia sigut un dia molt llarg, si volia, l’acostaven a Ingeniero Luiggi. Quin nom per un poble, va tornar a pensar el Miquel, i va fer que no amb el cap, amb energia. De debò que no calia. Ells semblava que no tenien pressa. Li van explicar que eren bolivians, que portaven un any a l’Argentina, rodant d’una finca a una altra. On els deien que hi havia feina, cap allà que anaven. Ho deien amb un somriure d’orella a orella, com si no es poguessin imaginar una perspectiva millor. Ell va tornar a fer que no, educat però ferm, mirant al rellotge de tant en tant, amb posat seriós, i somrient amb desgana. Al final, els bolivians van arronsar les espatlles, es van acomiadar sense deixar de somriure i el vell Renault va arrencar estossegant en direcció a Ingeniero Luiggi.
I després, ningú. El tram de carretera on el Mauricio ha fet baixar el Miquel s’estén, buit i silenciós cap a l’horitzó. Portaven hores recorrent carreteres idèntiques, entre camps de cereals tallats amb esquadra i cartabó. El Mauricio conduia i parlava sense esperar respostes, amb la vehemència de qui està acostumat que se li doni sempre la raó. Li explicava les grandeses de la seva empresa agrícola i recordava amb enyorança els seus anys a l’exèrcit. El Miquel omplia els buits que li deixava amb tòpics i exclamacions de sorpresa sobreactuades. Fins que ha sonat el telèfon. Una veu fonda i nerviosa ha començat a parlar, però l’antic coronel l’ha interromput amb la mateixa autoritat un punt desagradable amb què devia parlar als seus soldats. A la benzinera en deu minuts. Ha penjat el telèfon i ha picat l’ullet al Miquel. Business, li ha dit. I li ha aclarit que seria millor que l’esperés allí mateix. No trigaria gens, ha afegit, amb un somriure poderós, que l’ha reconfortat.
El coronel era un home alt i fort, tirant a gras. Un d’aquells homes al costat dels quals no has de tenir problemes. I el Miquel no ha dubtat a fer-li cas. Ha baixat del cotxe, un tot terreny alemany, lluent com si acabés de sortir del concessionari, i quan s’ha trobat al peu de la carretera, fins i tot li ha fet gràcia aquell paisatge horitzontal, inabastable, sense cap punt on aturar la mirada. El coronel ha fet maniobra i ha girat cua i, durant uns minuts, el Miquel s’ha sentit el Gary Cooper de Sol davant el perill. Després, a poc a poc, ha començat a sentir-se oprimit per la buidor que l’envoltava i ha buscat l’ombra sospitosa d’una avioneta fumigadora que se li anés a tirar a sobre. Res. Només algun cotxe, molt de tant en tant. I després dels bolivians, absolutament res.
Potser havia d’haver pujat a aquell Renault. Fa que no amb el cap. No eren de fiar, n’està segur. Quan li ha explicat al Mauricio com es va lliurar d’aquell parell de marrecs que s’oferien per dur-lo de l’aeroport a l’hotel, l’antic coronel ha escopit a terra i ha renegat alguna cosa sobre els indios. El Miquel no l’ha entès, però s’ha apressat a donar-li la raó. Allà estem igual amb els immigrants, li ha dit molt convençut. I s’ha aferrat al maletí on duia els diners, la documentació i els dossiers sobre els aspersors que havia vingut a vendre-li. Ara respira alleujat perquè el maletí s’ha quedat al cotxe. Allí estarà més segur que no pas aquí, al mig del no-res. La presència del Mauricio li infon tranquil·litat. Si estàs amb ell, no has de patir per res, però si no ets dels seus… Se li infla la vena del coll quan parla dels polítics d’esquerres, los vagos de la universidad. Immigrants, comunistes, el problema és que els governs són massa tous i no s’atreveixen a fer el que cal fer. El Miquel ha assentit, convençut, fos el que fos el que calia fer. Abans aquest país no era així. Hi havia un ordre. Abans, quan jo era jove, ha exclamat el Mauricio i ha deixat anar una riallada fonda i esquerdada. El Miquel s’ha vist forçat a riure, també, però s’ha apressat a matisar que es conserva molt bé i que encara pot donar molta guerra. Vos sí que sabés vender, gallego, li ha dit i li ha picat l’ullet mentre tornava a riure sorollosament.
I tant que sap vendre, per això l’han enviat cap aquí carregat amb les darreres novetats d’aspersors de baixa pressió. Les comissions que pot treure d’aquestes vendes seran estratosfèriques i, tot i la recança d’haver d’agafar l’avió i anar a un país desconegut, no s’hi havia pogut negar. És el primer cop que ha volat tan lluny i comença a pensar que potser no ha pres la decisió més encertada. A França sí que hi havia anat més d’un cop, però allò era una altra cosa. Carreteres endreçades, rotondes i homes amb una barra de pa sota el braç el diumenge al matí. Aquí tot és pla i buit, com un mar en calma, sense cap referència on agafar-se. Se sent com si, en lloc d’haver baixat d’un cotxe, hagués caigut des d’un avió. Dona una puntada a una pedra i pensa que tant de bo fumés. Com a mínim així tindria alguna manera d’omplir el temps. Ni que fos un d’aquells cigars del Mauricio que gairebé l’ofegaven dins del tot-terreny.
El sol es deixa caure, a poc a poc, i el cel comença a omplir-se de vermells i taronges. Es farà de nit i ell seguirà al costat de la carretera, esperant. I si el coronel ho hagués fet expressament? Els dubtes, com els miratges al desert, comencen a sotjar-lo. I si hagués dit alguna cosa que l’ha disgustat. El Miquel repassa la conversa, ha parlat poc, i quan ho ha fet, ha intentat ser amable i servil. Vos sí que sabés vender, gallego. Que potser s’ha arrossegat massa i el coronel se n’ha malfiat? Quan han parlat de política, li ha donat la raó, no pot haver pensat que sigui comunista ni res semblant, oi? Un calfred li recorre l’esquena, el sol grata l’horitzó, la nit serà freda. Pot ser que la trucada fos falsa i que tot plegat ho hagués pensat feia estona? La veu fonda i les mans poderoses del Mauricio, que fins ara li imposaven respecte i li infonien seguretat, comencen a fer-li por. La por d’estar a l’altre costat.
Abans que es faci de nit, els llums d’un cotxe que ve d’Ingeniero Luiggi estripen la penombra. El Miquel se’l mira i no sap què fer. El cotxe s’acosta, però encara no el distingeix. Se sent altre cop com el protagonista de la pel·lícula, però també s’adona que ell no és pas el Gary Cooper.
