Des de la lluita per poder avortar a Irlanda fins al drama que viuen els qui travessen Centreamèrica i topen amb Trump a les portes dels Estats Units. La realitat del món arriba a Barcelona amb les millors fotografies que l’ensenyen, l’expliquen i la denuncien. Fins al 26 de maig, l’exposició dels guanyadors del World Press Photo aterra al CCCB amb el lema Les històries que importen. Fem un recorregut per imatges i reportatges premiats en diverses categories del concurs de fotoperiodisme més amb més prestigi.
1. Plorant a la frontera, de John Moor.
Premi World Press Photo de l’Any.
Yana, una nena de menys de dos anys d’Hondures, plora mentre la seva mare, Sandra Sánchez, és registrada, el 12 de juny de 2018 a prop de Texas, per una patrulla que l’acaba de detenir per haver entrat il·legalment al territori nord-americà. La mare va dir que ella i la seva filla feia un mes que viatjaven per poder arribar als Estats Units. La política de tolerància zero de Trump va fer que molts pares detinguts fossin separats dels seus fills, que sovint eren enviats a centres de detenció. Després que aquesta imatge es fes viral, la protecció fronterera dels Estats Units va confirmar que Yanela i la seva mare no havien estat separades, tal com passava amb milers de persones.
Foto: Pieter Ten Hoopen, Agence Vu/Civilian Act
2. La caravana migrant, de Pieter Ten Hoopen.
Premi World Press Photo 2019 al Reportatge Gràfic de l’Any.
El 2018 fins a 7.000 persones, entre les quals hi havia uns 2.300 nens, van protagonitzar la marxa d’immigrants més gran de l’any. La caravana es va organitzar a través de les xarxes socials, va sortir d’Hondures el 12 d’octubre i s’hi van unir persones de Nicaragua, el Salvador i Guatemala, que compartien un mateix destí: Els Estats Units. Que aquest riu de gent viatgés junt va fer que hi hagués molta més seguretat en una ruta en què molts migrants havien desaparegut o havien sigut segrestats. Les condicions, però, van ser esgotadores: caminaven al voltant de 30 quilòmetres al dia i, tot i que arrencaven a les 4 del matí per evitar el sol més fort, sovint no s’estalviaven els més de 30 graus. Mentre aquesta marxa denunciava les polítiques racistes de Donald Trump, ell ho utilitzava per reforçar-les.
La gent corre cap a un camió que ha parat per portar-los, fora de Tapanatepec, a Mèxic, el 30 d’octubre de 2018. Alguns conductors els van cobrar, però la majoria oferia serveis gratuïts com a senyal de suport.
Foto: Pieter Ten Hoopen, Agence Vu/Civilian Act
3. Famílies banyant-se, rentant-se la roba i relaxant-se al costat del riu Novillero, el dia que la caravana feia descans a prop de Tapanatepec.
Foto: Pieter Ten Hoopen, Agence Vu/Civilian Act
4. Un pare i un fill dormen després d’un llarg dia caminant. Juchitán, 30 d’octubre del 2018.
Foto: Pieter Ten Hoopen, Agence Vu/Civilian Act
5. Una nena recull flors mentre camina de Tapanatepec fins a Niltepec, a una distància de 50 quilòmetres.
Foto: Pieter Ten Hoopen, Agence Vu/Civilian Act
6. Escalant la tanca de la frontera, de Pedro Pardo.
Actualitat: tercer premi.
Els refugiats que formaven part de la caravana nascuda a Hondures a l’octubre van començar a arribar a la frontera al novembre. Hi van trobar 3.000 persones que esperaven ser processades als Estats Units. Això va provocar que molts sortissin de la caravana per intentar-ho pel seu compte.
Foto: Pedro Pardo, Agence France-Presse
7. Las Cubanitas, Diana Markosian.
Temes contemporanis: primer premi.
Ser una noia quinceañera és una tradició llatina que marca la transició de ser nena a ser dona. Un ritual que mostra la puresa d’una nena i la seva preparació per al matrimoni. Les famílies es gasten molts diners i sovint ho celebren amb una gran festa. La noia es vesteix com una princesa, vivint una idea fantasiosa de la feminitat. A Cuba, la tradició s’ha transformat en tota una performance plena de fotos i vídeos.
A la Pura, una noia de quinze anys, després d’haver estat diagnosticada amb un tumor cerebral: li van dir que no passaria dels tretze anys.
Foto: Diana Markosian, Magnum Photos
8. Violació d’homes, de Mary F. Calvert.
Temes contemporanis. Segon premi.
L’exmarine nord-americà Ethan Hanson es banya a casa seva, a Minnessota, després que un trauma sexual patit durant el servei militar el deixés incapaç de dutxar-se.
Durant un campament per a principiants, Ethan i els seus companys van rebre l’ordre de caminar despullats en una dutxa comunitària mentre els pressionaven. Per haver-ho explicat, Ethan va ser assetjat per altres homes. Els malsons i els atacs de pànic van fer que dimitís. Les xifres del Departament de Defensa afirmen que l’agressió sexual a l’exèrcit està augmentant. Els militars tenen menys probabilitats que les dones de denunciar traumes sexuals, per por de represàlies o estigmes.
Foto: Mary F. Calvert
9. Beneït és el fruit: la guerra sagrada als ventres irlandesos, d’Olivia Harris
Temes contemporanis. Primer premi, històries.
El 25 de maig de 2018, Irlanda va votar massivament contra la llei de l’avortament, una de les més restrictives del món. Fins aleshores, cada any, tres mil dones irlandeses havien de viatjar al Regne Unit per aturar l’embaràs. La vuitena esmena de la constitució irlandesa garantia al fetus, des del moment de la concepció, el mateix dret a la vida que a la mare. El 2012, la mort de Savita Halappanavar, per la negativa dels metges d’interrompre’n l’embaràs, va provocar una forta sacsejada en un país tradicionalment catòlic. Gairebé dos terços de la població irlandesa va participar al referèndum i un 66,4% dels vots va demanar que anul·lessin aquesta llei. El president irlandès en va signar una nova per tal que l’avortament en menys de 12 setmanes fos possible sense cap cost.
Megan Scott, una militant per la reforma de la legislació sobre l’avortament, vestida de Santa Brigid, la patrona d’Irlanda, en un dels carrers cèntrics de Dublín, el 21 d’abril.
Foto: Olivia Harris
10. Els organitzadors de la campanya per la reforma de l’avortament van utilitzar l’art per parlar sobre temes que es consideraven fora de lloc en una societat conservadora.
Foto: Olivia Harris
11. Aidan resa amb un mossèn després de confessar-se al cim de la muntanya sagrada Croagh Patrick, al comtat de Mayo. La muntanya és l’escenari de molts pelegrinatges, incloent-hi aquesta, la d’un grup d’homes en contra de l’avortament.
Foto: Olivia Harris
12. Colòmbia, re(naixement), de Catalina Martin-Chico.
Temes contemporanis. Segon premi, Històries.
Des de la signatura de l’acord de pau entre el govern colombià i les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia) el 2016, hi ha hagut un baby boom entre les dones de les guerrilleres. Durant el conflicte armat tenien prohibit tenir fills, i es veien obligades a avortar o, just després de parir, a deixar els nadons en mans dels seus avis. Moltes d’aquestes noies van entrar a la guerrilla quan eren nenes i, tenint entre onze i catorze anys, van haver de tallar el contacte amb la seva família. Durant una o dues dècades, han viscut fora de la societat, a la selva. Després del conflicte, han hagut de reaprendre-ho tot: des de tornar a conèixer les seves famílies, fins a descobrir que els seus germans els van matar els paramilitars.
Angelina va ser una de les primeres antigues guerrilleres que va es va quedar embarassada al camp de transició de les FARC, a San José del Guaviare. S’hi va unir als 11 anys, després que el seu padrastre intentés abusar d’ella.
Foto: Catalina Martin-Chico
13. Yorladis està embarassada per sisena vegada, després d’haver avortat cinc vegades mentre combatia amb les FARC. Diu que, vestint-se amb roba ampla, va aconseguir que el seu comandant no s’adonés del seu cinquè embaràs fins que va estar de sis mesos.
Foto: Catalina Martin-Chico
14. Dayana (33 anys, a la dreta) i Jairo, tots dos excombatents de les FARC, estan estirats al llit amb la Rebecca, la filla nascuda després de la signatura del procés de pau, i la Liliana, la germana d’en Jairo, que està de visita. La Dayana es va unir a les FARC als 15 anys, deixant un nadó de quatre mesos amb els seus pares. No l’ha tornat a veure fins que ha tingut 17 anys.
Foto: Catalina Martin-Chico
