Però et riuen els ulls

Mi patria es mi laptop, diu un autor argentí que tot just he descobert. La meva també, penso. Duc l’ordinador a la motxilla com si fos un desfibril·lador portàtil, una dosi d’adrenalina, una garantia de vida. Amb ell al damunt em sento protegida: passi el que passi, almenys podré escriure.

Tornem a casa, l’ordinador i jo, després d’uns dies lluny. Hi arribem a les set del matí i encara ets al llit. M’estiro al teu costat, t’abraço, m’abraces, et fa mal el coll però et riuen els ulls. M’has esperat per posar-te malalt i ara ja pot pujar la febre, si li ve de gust. L’avió no ha caigut i soc aquí per cuidar-te.

Confonc la raó de ser amb els mots que no escric. Però un no-sé-què tímid em diu, fill, que el meu país ets tu.