Tast editorial

Mentre em moria

Ha viscut sempre sola amb el seu orgull, mirant de fer creure als altres el que no era

El missatge de Faulkner als futurs escriptors

| 16/05/2019 a les 15:43h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Faulkner, Edicions 1984, Mentre em moria, tast editorial
Mentre l’Addie Bundren es mor, a tota hora sent la remor del martell i el xerrac amb què el seu fill gran, en Cash, li va construint el taüt ben bé sota la finestra de l’habitació on ella agonitza. Quan la mort arriba, els seus cinc fills i el seu marit, l’Anse, un granger del comtat de Yoknapatawpha, carreguen el cos de la mare al carro i, amb un parell de mules i en plena calorada de juliol, emprenen un viatge llarg i accidentat cap a Jefferson, on ella volia ser enterrada. La família va fent camí sota el setge implacable de l’estol de voltors que no els deixen ni de nit ni de dia. Durant l’odissea, es queden sense mules, en dues ocasions de poc que no perden el taüt i la morta, creuen que un dels fills s’ha begut l’enteniment i, mentrestant, el pare no fa més que pensar a fer-se les dents noves.

La culpa, la transgressió, el càstig, el pes asfixiant del passat i la definició de la identitat personal, són un dels temes que trobem a Mentre em moria (Edicions 1984), que mostra, al mateix temps, la cruesa de l’Amèrica rural, pobra i mísera, dels anys de la Gran Depressió. William Faulkner (1897-1962) va escriure la que seria una de les seves obres mestres i una de les novel·les de què ell estava més satisfet, en només sis setmanes i de matinada, quan feia de bomber i de vigilant de nit a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí. Llegim el fragment en què la mare agonitza.
 

Foto: Catorze


Ha sigut la cosa més tendra que he vist mai de la vida. Ha sigut com si sabés del cert que no la tornaria a veure mai més, com si sabés que l’Anse Bundren l’estava apartant del llit de mort de la seva mare i que no la tornaria a veure mai més en aquest món. Jo sempre havia dit que en Darl era diferent dels altres. Sempre havia dit que era l’únic que havia heretat el tarannà de la seva mare, l’únic que era capaç d’estimar. No com el mala peça d’en Jewel, que la va fer patir tant durant el part i que ella va consentir i malcriar d’una manera que encabat el nano cada dos per tres-me li feia rebequeries i li va sortir sorrut com ell sol, i s’empescava una mà de trapelleries només per tocar-li el botet, que si per mi hagués sigut jo li clavava una surra un dia sí l’altre també. No patiu que aquest no vindrà a acomiadar-se de sa mare, no. Si es pot embutxacar tres dòlars, ja podeu comptar que no s’ho deixarà perdre per més que li costi el petó de comiat de sa mare. Un Bundren de cap a peus, vet aquí el que és, que no s’estima ningú i que només li interessa aconseguir el que vol amb el mínim esforç. El senyor Tull diu que en Darl els va demanar que s’esperessin. Va assegurar que, com aquell qui diu, en Darl els va suplicar de genolls que no l’obliguessin a deixar-la en aquell estat en què estava. Però no hi va haver res a fer, perquè l’Anse i en Jewel s’havien de guanyar aquells tres dòlars tant sí com no. Ningú que conegui l’Anse se n’hauria esperat res de diferent, però pensar que aquest nano, en Jewel, estigui disposat a engegar a dida tots aquests anys d’abnegació i de predilecció per ell —que a mi no me la pinten al clatell: el senyor Tull pot anar dient que a la senyora Bundren en Jewel era el que menys li agradava, però a mi no m’enganyen: jo sé del cert que ella li tenia predilecció, precisament pel mateix tret de caràcter que compartia amb l’Anse Bundren i que feia que ella l’aguantés, i això que el senyor Tull mateix deia que més li hauria valgut enverinar-lo, el seu marit— a canvi de tres dòlars i negar a la seva mare moribunda el petó de comiat!

Coi, és que aquestes tres últimes setmanes jo he vingut a veure-la sempre que he pogut, i quan no podia i tot, he vingut, que he descuidat la meva pròpia família i les meves obligacions perquè algú li fes companyia aquests últims moments de la vida i no s’hagués d’enfrontar amb el Gran Desconegut tota sola, sense ni una cara coneguda per fer-li costat. I no és pas que ara busqui reconeixement, jo. Espero el mateix tracte per a mi quan m’arribi l’hora. Però, si Déu vol, jo tindré al voltant les cares dels de casa, els que són de la meva sang i que tant m’estimo, perquè haig de reconèixer que amb el marit i les filles he tingut més sort que la majoria, jo, per més que de vegades me les hagin fetes passar magres.

Ella, en canvi, dona solitària, ha viscut sempre sola amb el seu orgull, mirant de fer creure als altres el que no era, mirant d’amagar el fet que els de casa seva l’aguantaven i prou, perquè, un cop dins el taüt, encara no s’havia refredat que ja la tenien de camí dalt d’un carro per enterrar-la a seixanta quilòmetres de casa, infringint la voluntat de Déu. Sense deixar que reposés a la mateixa terra que els Bundren.

—Però ella va volguer que se l’enduguessin —va fer el senyor Tull—. Era ella que volia descansar amb els de casa seva.

—I allavores ¿com és que no se n’hi va anar en vida? —vaig fer jo—. Cap d’ells l’hi hauria impedit, i menys ara que el menut ja era prou gran per ser tan egoista i tan cor de suro com tots els altres.

—Ho van fer per desig d’ella —hi torna el senyor Tull—. Vaig sentir l’Anse que ho deia.

—I tu te’l creus, l’Anse... Esclar, tu diràs —vaig fer jo—. Ja fa per a algú com tu. Pots comptar.

—Me’l crec quan explica alguna cosa que no explicant-me-la tampoc en trauria re.

—Pots comptar —vaig fer jo—. El lloc d’una dona és al costat del seu marit i dels seus fills, sigui viva o morta. ¿Què et semblaria si jo volgués entornar-me’n a Alabama i us deixés aquí a les nenes i a tu quan m’arribi l’hora, si em desdigués de la meva pròpia decisió d’estar-me amb tu i fer-te costat en les coses bones i en les dolentes, fins a la mort i més enllà?

—Què vols que t’hi digui... Hi ha gent per a tot —va fer ell.

Ja ho pot ben dir. He mirat de viure amb rectitud als ulls de Déu i dels homes, per l’honor i la tranquil·litat del meu marit cristià i per amor i respecte a les meves filles cristianes. I així, quan encari el llit de mort, segura d’haver complert el meu deure i de la retribució que em mereixo, estaré envoltada de cares plenes d’amor, i m’enduré en recompensa el petó de comiat de tots els que m’estimo. No com l’Addie Bundren, que es mor tota sola, amagant el seu orgull i aquest cor que té destrossat. Contenta d’anar-se’n. Allà ajaguda al llit amb el cap reclinat per poder veure com en Cash me li va construint el taüt, sense poder deixar de vigilar-lo perquè el nano no li escatimi re, ves si no, que aquella colla l’únic que els amoïna és aviam si encara seran a temps de guanyar-se tres dòlars abans que comenci a ploure i el riu creixi tant que no el puguin travessar. Pots comptar que, si no haguessin decidit fer aquell últim viatge, ja l’haurien carregada a ella al carro embolicada en una flassada i haurien travessat el riu, i encabat s’haurien aturat perquè la dona tingués temps de morir-se d’una mort tan cristiana com ells li permetessin.

Menys en Darl. Ha sigut la cosa més tendra que he vist mai. Hi ha vegades que durant una temporada perdo la fe en la naturalesa humana; el dubte m’ofega. Però el Senyor sempre em retorna la fe i m’ensenya el seu amor infinit per les criatures que ha creat. No en Jewel; el que precisament ella es va estimar tant, no. Ell només anava al darrere d’aquells tres dòlars. Ha sigut en Darl, el que tothom diu que és rarot, un dropo de cap a peus que no fa res de bo en tot el dia, com l’Anse, no com en Cash, que diu que és tan bon fuster i que sempre té més feina de la que pot fer, i en Jewel tothora amb alguna cosa entre mans per treure’s quatre xavos o per fer-se veure i que la gent en parli, i aquella mossa que tenen allà mig despullada tota l’estona a sobre de l’Addie fent anar el vano, que, així que algú volia parlar-hi per animar-la, la mossa responia en comptes de l’Addie com si mirés d’evitar que ningú se li acostés.

Ha sigut en Darl. Ha vingut fins allà a la porta i s’hi ha quedat quiet, mirant la seva mare moribunda. I no ha fet més que mirar-se-la, i jo he tornat a sentir aquell amor infinit del Senyor i la seva misericòrdia. M’he adonat que amb en Jewel l’Addie no havia fet més que fingir, i que, de fet, la compenetració i l’amor de debò eren entre en Darl i ella. Se l’ha estat mirant i prou, sense ni tan sols avançar cap dins de l’habitació perquè ella no el veiés i no es trasbalsés, conscient que l’Anse se li enduia el fill i que no la tornaria a veure mai més. I no ha dit ni mitja paraula; se l’ha mirada i prou.

—¿Què vols, Darl? —ha dit la Dewey Dell, sense deixar de fer anar el vano, en un to rotund, protegint la mare fins i tot d’ell.

En Darl no ha dit res. S’ha quedat allà dret contemplant la mare moribunda, el cor massa a vessar per poder dir res.

 


 Mentre em moria


 © William Faulkner
 © d'aquesta edició: Edicions del 1984, s. l.
 © de la traducció: Esther Tallada

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer