Propostes

14 films que han obert camí

14 especialistes en cine analitzen obres impulsades pel Màster en Documental de Creació de la UPF

| 17/05/2019 a les 09:09h
Especial: Propostes
Arxivat a: La butaca, màster en Documental de Creació, cinema, propostes
Imatge il·lustrativa
Ja fa vint anys que el Màster en Documental de Creació de la BSM-Universitat Pompeu Fabra transforma en pel·lícules les idees dels seus alumnes. Que prepara i forma documentalistes joves i amplia les perspectives dels veterans. Que, a hores d'ara, en les seves deu edicions, ja pot presumir d'haver impulsat trenta pel·lícules documentals, que han participat en els festivals nacionals i internacionals més importants, i que n'hagin estat alumnes des d'Isaki Lacuesta, Mercedes Álvarez o Ariadna Pujol, fins a Renate Costa, Lois Patiño o Neus Ballús.

Coincidint amb la projecció a Canes de O que arde, d'Oliver Laxe, l'última de les pel·lícules fetes a iniciativa d'aquest màster, catorze crítics de referència, acadèmics i cineastes han triat un dels trenta films per explicar de quina manera creuen que han obert camí. 
  

1. Mones com la Becky (1999), de Joaquim Jordà.
Text d'Isaki Lacuesta, cineasta.
Quan em vaig inscriure a la primera edició del Màster en Documental de Creació de la UPF, en bona part vaig fer-ho animat per la presència, com a professor, de Joaquim Jordà, de qui havia vist la insòlita El encargo del cazador. Tota la resta era un misteri, amb la incertesa pròpia de les coses que encara no existeixen. Cal tenir molt present que els llargmetratges documentals estrenats en cinema durant la dècada precedent podien comptar-se –literalment– amb els dits d’una mà. Per això, vam viure la creació de Mones com la Becky com una exploració iniciàtica, com una aventura. Jordà havia volgut rodar, anys abans, una pel·lícula de ficció sobre Egas Moniz, el científic portuguès que inventà la lobotomia i fou guardonat amb el premi Nobel per les seves troballes. El projecte quedà frustrat quan Jordà va patir un ictus que el féu perdre les seves capacitats de llegir, escriure i reconèixer els colors. Lluny de rendir-se, el nou Jordà va considerar que el seu estat l’assimilava a un dels pacients mentals que tractava Egas Moniz, i va inventar-se una pel·lícula magistral rodada en un centre psiquiàtric, a cavall entre l’assaig, l’autobiografia, el cinema de terror i la poesia. La seva estrena va il·luminar la nostra generació com una operació de cataractes, i molt del cinema més nou que s’està fent ara transita pels camins que ens assenyalà Jordà, el mestre que (paradoxalment) no buscava que ningú el seguís.

2. En construcción (2001), de José Luis Guerín.
Text de Carlos F. Heredero, director de la revista Caimán Cuadernos de Cine.
Atenta, incisiva y singularísima radiografía de un proceso de mutación social, trazada con materiales de matriz documental, En construcción le toma el pulso a una parcela del Raval barcelonés para elevarse, casi desde su inicio, a la categoría de metáfora y de poema. En el más rosselliniano de todos sus trabajos, José Luis Guerin propone una gozosa experiencia fílmica, un hermoso poema civil y ciudadano por cuyos fotogramas se cuela a raudales el pálpito de la vida. Sus imágenes, fuertemente enraizadas en el entorno social del que dan testimonio, capturan el paso del tiempo y convierten a sus protagonistas en auténticos 'personajes' de un film-milagro situado en la senda de los esfuerzos de Abbas Kiarostami por despojar al cine moderno de su artificio y recuperar para sus imágenes la pureza de los tiempos primitivos sin renunciar al saber lingüístico y reflexivo acumulado.

3. De nensde Joaquim Jordà (2003).
Text d'Àngel Quintana, crític de cinema i degà de lletres de la UDG.
Joaquim Jordà va partir d’un cas que va esclatar l’any 1997 al barri del Raval, on en alguns centres recreatius es va detectar una hipotètica xarxa de pederastes. El cas semblava una cortina de fum per amagar un seguit d’accions urbanístiques o una campanya mediàtica generada per castigar moralment un barri. Sigui com sigui, hi va haver un encausat d’abús de menors i Jordà va filmar-ne el judici. La força de De nens radica en què allò que menys acaba interessant al públic és saber si l’acusat és culpable o innocent, perquè des del començament ens queda clar que la veritat és polièdrica i complexa. Allò més interessant consisteix a retratar el funcionament de la justícia, veure de prop els seus mètodes premoderns i conèixer la retòrica de les seves convencions. Avui, mentre la societat s’ha sensibilitzat davant els casos d’abús sexual de l’església i el tema de la justícia ocupa un lloc destacat a totes les tertúlies, De nens pren una estranya vigència i es converteix en una pel·lícula avançada al seu temps.

4. El cielo gira, de Mercedes Álvarez (2004).
Text d'Imma Merino, crítica de cinema al Punt Avui i a L'Avenç.
Una veu ens parla d’una pintura en què dos nens s’acosten a un pantà per mirar-hi alguna cosa que ha desaparegut o que està a punt d’aparèixer. I també ens diu que planeja tornar al seu poble d’origen per retratar els seus habitants. És així com, amb El cielo gira, el “documental de creació” impulsat per la Universitat Pompeu Fabra es va fer confidencial, posseït per una empremta íntima. Una dona, Mercedes Álvarez, se’ns adreça per fer-nos arribar l’experiència del seu retorn al lloc on va néixer (amb el seu paisatge i la seva memòria), per constatar que tot un món està a punt de desaparèixer, però, a la vegada, per conservar-lo en imatges i sons en la renovació d’un gest primordial del cinema. I és així que Aldeaseñor se’ns fa inoblidable amb les històries que expliquen els seus últims habitants, amb la sornegueria d’Antonino, amb l’alzina solitària en un turó i el tronc de l’om malalt que resta a la plaça del poble, amb la cadira on s’asseia l’oncle Eliseo, amb les boires matinals, amb les empremtes dels dinosaures. Per sempre.

5. Tierra negra, de Ricardo Iscar (2004).
Text d'Ariadna Pujol, directora de cinema. 
Tierra negra de Ricardo Iscar és, per a mi, una pel·lícula de referència per la seva audàcia i la seva sobrietat. En un rodatge arriscadíssim a les entranyes d’una mina de carbó d’una vall de Lleó, Iscar i el seu equip hi posen el cos, no només la mirada. Aquesta aposta em connecta amb el cinema del real com a vivència que transcendeix la pròpia creació –el relat construït–, portant el testimoniatge al límit, arriscant la pròpia vida, com un miner més. La grandesa és fer-ho sense èpica, amb una mirada austera, silenciosa, despullada d’efectismes. Tota una declaració de principis: respirar la pols i la por, sostenir la càmera en un equilibri fràgil, jugar-s’ho tot a una carta, enllaçant-ho amb la tradició més compromesa del documental etnogràfic.

6. La leyenda del tiempod'Isaki Lacuesta (2006).
Text de Carlos Losilla, assagista, professor i crític de cinema.
La leyenda del tiempo s’ha convertit, a poc a poc, per a mi, en una d’aquelles pel·lícules que defineixen una època de la història del cinema d’aquí i que, alhora, esdevenen un model i una referència de futur, cosa que no succeeix tan sovint com de vegades pensem. Abans que res, va deixar clar que el cinema català i espanyol podia tractar de tu a tu el cinema internacional del moment, abordant qüestions transcendentals aleshores com les fronteres entre documental i ficció o les noves identitats fragmentàries del relat. Després, va confirmar que era possible apropar-se a una determinada realitat sense recórrer ni a l’enfocament costumista ni a la novel·lització banal, amb honestedat i respecte. I, en fi, va posar en circulació un autor realment contemporani, capaç d’enfrontar-se a les noves imatges del segle XXI sense oblidar l’herència teòrica del cinema del XX, una estratègia que Lacuesta ha reconfirmat amb la varietat i riquesa dels seus treballs posteriors.

7. Dies d'agostde Marc Recha (2006).
Text d'Eulàlia Iglesias, crítica de cinema i televisió. 
A Marc Recha li plau moure's per territoris fronterers, tant fílmics com geogràfics i genèrics. Els seus films han anat configurant una cartografia cinematogràfica dels límits dels territoris de llengua catalana on sempre es fa palpable el record d'algun moment històric soterrat pel present. A Dies d'agost, la seva pel·lícula més lluminosa i poètica, és la figura de Ramon Barnils qui detona aquest viatge cap a terres ebrenques per, un com en marxa l'aventura, desaparèixer i quedar com una presència gairebé transparent. El mateix Recha es converteix en el protagonista d'una odissea fluvial i interior, marcada pel misteri de la desaparició del seu germà, pel reflotament de la memòria històrica i per la revisió de les vacances d'estiu com aquell espai que queda gravat en l'imaginari infantil com el territori de la joia i la llibertat.

8. Los condenados, d'Isaki Lacuesta (2009).
Text de Jaime Pena, programador del CGAI - Filmoteca de Galicia i crític de cinema a Caimán Cuadernos de Cine.
Después de dos largometrajes que, apelando a Abbas Kiarostami, coqueteaban con el documental, ya fuese el falso-documental o la ficción-documental, el tercer largometraje de Isaki Lacuesta representó un radical cambio de registro, una película que indagaba en los movimientos guerrilleros latinoamericanos de los sesenta. Los condenados puede inspirarse en ciertos hechos históricos, principalmente argentinos, pero Lacuesta procede a un ejercicio de descontextualización que, tomando como referente el Albert Camus de Los justos, dota a su historia de una contundente universalidad. Su película habla inequívocamente del presente y nos alerta de los peligros de algunos mitos fundadores, sostenidos sobre la mentira o, más bién, sobre el enterramiento de la verdad. 

9. Cuchillo de palo, de Renate Costa (2010).
Text de Mercedes Álvarez, cineasta i professora. 
Recuerdo la emoción con la que asistimos junto a Marta Andreu a un primer montaje de “Cuchillo de palo” en el aula del Máster. Impresionada por la verdad, la honestidad y el coraje de la película en la que Renate Costa ventilaba asuntos de familia y deudas con la terrible dictadura de su país, Uruguay, a través de la investigación de la muerte de su tío homosexual durante la dictadura. Le dije a Jordi Balló: “por películas como ésta, hechas con los materiales mínimos del cine, merece la pena formar parte de este proyecto”. No solo rendía homenaje o se redimía la memoria de un familiar sino también la dolorosa memoria de una época y de un país con escasa cinematografía. El Máster daba por primera vez el salto a filmar en América latina. Muchos han sido en estos años [email protected] estudiantes venidos desde allí que han buscado compañía en estas aulas para seguir hablando de los conflictos de países hermanos. Nos han regalado una mirada única en la que el cine transciende sus propias imágenes.


10. Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez (2011).
Text de Brice-Castanon Akrami, professor en la Université Paris 13. 
Mediante el montaje y la singular voz en off, la forma narrativa de Mercado de futuros superpone distintas capas temporales : el siglo V a.C. de Simónides de Ceos y la Barcelona del siglo XXI. Vincula lugares inconexos y relaciona a distintas personas : feria inmobiliaria y jardines encerrados entre dos vías rápidas, brokers y chamarileros. Mercedes Álvarez encuentra los lugares, los gestos y las situaciones capaces de poner en imagen y sonido el Espectáculo, en el sentido debordiano, de nuestra sociedad y reivindica su necesaria metamorfosis. Esta película política sobre el mercado inmobiliario y el capitalismo toma la forma de un cuestionamiento sobre los deseos y los sueños : ¿qué se quiere hacer con el hombre ? ¿Y qué hombre se quiere hacer ? De esta forma, discrepa de los muchos documentales sobre la crisis al tender a « relegar la actualidad a categoría de ruido de fondo, sin prescindir al mismo tiempo de ese ruido de fondo », una definición posible de una obra clásica según Italo Calvino.

11. La plaga, de Neus Ballús (2013).
Text de Jordi Costa, crític de cinema.
Una història de frontera explicada des de la zona fronterera que separa ficció i documental, La plaga funciona com un western encobert que sembla resumir la pròpia trajectòria del gènere en sentit invers: a primer cop d’ull, sembla un western crepuscular, ja que s’endinsa en un territori assetjat, el dels últims mohicans d’una ruralitat que va córrer el risc de desaparèixer sota un projecte de ciutat dormitori. Però el primer llargmetratge de Neus Ballús parla, en realitat, del que parlaven els primers westerns: de la fundació d’una comunitat, en aquest cas definida en les noves relacions fonamentades en el diàleg i la comprensió de l’Altre. Tot un triomf de la mirada humanista.

12. Demonstration, de Viktor Kossakovsky i 32 estudiants (2014).
Text d'Antonio Monegal, catedràtic de literatura comparada a la UPF. 
Viktor Kossakovsky i els 32 alumnes del màster van fer una pel·lícula política que no és un pamflet i un documental sobre una manifestació que no és un reportatge: fa abstracció del context històric concret, de les causes i les reivindicacions per esdevenir un destil·lat dels rituals, les formes i els rols socials que intervenen en l’escenificació del conflicte. Retrata, amb música de ballet, la coreografia d’una manifestació en una societat democràtica, en què els ciutadans tenen drets, analitzant amb mirada crítica les funcions respectives dels diferents col·lectius, manifestants, policia i mitjans, il·lustrant a la vegada la repressió i la violència, l’expressió de festa en llibertat i el procés mateix de la representació. Les imatges dantesques de la ciutat en flames són el contrapunt bellíssim als espais oberts i lluminosos on se celebra la política, inscrivint-se en la rica tradició dels moviments de masses a la pantalla. 

13. Penèlope, d'Eva Vila (2017).
Text de Manu Yáñez, crític de cinema a la revista Fotogramas.
Con un pie en las revueltas aguas del cine-ensayo y el otro en el manso oleaje del cine de poesía, Penèlope de Eva Vila sumerge al espectador en una meditación dialéctica sobre el transcurso del tiempo. La pausa con la que la cineasta catalana explora la orografía de la Catalunya rural contrasta con la atrevida articulación de imágenes simbólicas, como cuando se solapan dos rostros, uno viejo, el otro joven, mientras una voz en off expone el miedo a reencontrar al ser amado y no ser reconocido. Una referencia a La odisea que desvela el sustrato homérico de una película que toma como quebradizo hilo narrativo el retorno de Ulises a Ítaca y la larga espera de Penélope, dos figuras que, encarnadas en los cuerpos envejecidos y las personalidades rugosas de Ramón Clotet Sala y Carme Tarté Viladrell, hilvanan una reflexión sobre la prevalencia de la memoria y una parábola política sobre el desconcierto contemporáneo.

14. O que arde, d'Oliver Laxe (2019).
Text de Jordi Balló, director del Màster en Documental de Creació.
Hi ha dos grans fils conductors en la concepció inicial d’aquesta pel·lícula. En primer lloc, el desig d’Oliver Laxe de rodar a Galícia, en gallec, en una geografia que li era tan propera com la zona d’Os Ancares, on conservava una vella casa familiar, un espai que esdevé el centre neuràlgic del film. En segon lloc, tenir la possibilitat de tirar endavant una experiència de transmissió, amb el Màster de la UPF i, a través d’ell, amb un grup d’estudiants que participarien en diverses fases del procés de creació. El resultat és un film radical sobre la natura i l’amor, que arrenca amb la sortida de la presó d’un home condemnat per haver provocat un foc, que torna a casa seva per compartir la solitud amb la seva mare que l’espera. Els cicles de la natura, la lluita contra el foc, el rebuig als estigmatitzats, la comprensió dels motius de l’altre, troben en aquest film majestuós una forma d’establir la complexitat entre l’amor, la bellesa i la destrucció. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica