Així miro el món

La mirada poètica

14 fotografies evocadores de Jordi Larroch

| 22/05/2019 a les 10:17h
Especial: Així miro el món
Arxivat a: Passadís, Així miro el món, Jordi Larroch
Imatge il·lustrativa
Quan era petit, que els meus pares em castiguessin a l'habitació era el que més m'agradava, perquè em tancava entre llapis i colors. Familiars i amics em demanaven que els fes dibuixos, jo ho feia, però si a l'hora de donar-los el seu obsequi no m'agradava, el trencava, i si m'agradava molt, me'l quedava. Un dia, però, vaig deixar de dibuixar i no hi he tornat.

A l'adolescència em vaig enamorar de l'escriptura. Els poemes de Benedetti i Lorca eren els meus referents, escrivia com un boig, però si a l'escola guanyava algun premi, no volia sortir a recollir-lo; així que demanava que, si us plau, em donessin el segon. Tal com em va passar amb el dibuix, un dia ho vaig deixar i mai més he tornat a escriure.

Després vaig descobrir la música, que m'acompanya sempre. Vaig estudiar al Taller de Músics de Barcelona durant molts anys però, a poc a poc, per qüestions de la vida, vaig deixar de practicar-la amb la mateixa intensitat. I un bon dia va aparèixer la fotografia. Recordo una exposició d'en Joan Brossa i en Chema Madoz que vaig veure quan tenia 16 anys. Recordo com si fos ahir la sensació que vaig tenir: jo parlava així, com ells! Quan vaig veure el Cap de Bou de Joan Brossa (una A invertida) el cap em va fer un clic. Durant un any em vaig tancar a vomitar imatges, vaig arribar a fer-ne més de 500. Encara avui m'obsessiona la lletra A: el nom dels meus fills hi comencen i els vaig fer un poema visual amb les seves inicials, dues as, que porto tatuat.

Per què explico tot això? Perquè per a mi la fotografia parla d'experiències personals i sentiments de la mateixa manera que ho fa la música. De fet, estic segur que, gràcies a la música, he après a comunicar-me sense paraules i, quan em pregunten sobre referents, sempre dic que tinc més influències musicals que fotogràfiques. En aquesta selecció de fotografies us explicaré alguna de les històries que s'amaguen darrere de cada imatge.

1. (Recreo).
Un cop acabada l'exposició La Partida, em vaig allunyar de la càmera, trobava que no tenia cap bon motiu. Un bon amic va patir una malaltia i va haver de començar de nou en molts aspectes de la vida. Em vaig prometre que fins que no tingués la imatge perfecta per a ell, no faria res més. Ho vaig guardar en secret durant els dos anys de preparació de l'exposició. Mentrestant, durant la seva lluita, vaig tallar a mà el símbol de reciclatge, que era una manera d'estar unit a ell. Per a mi aquesta imatge reflecteix la lluita constant de la vida, en què un dia estem a baix i l'altre, tornem amunt. Parla del joc a què estem sotmesos, en què reciclar-nos i reinventar-nos és el que ens mou.

Foto: Jordi Larroch



2. Latido.

Foto: Jordi Larroch



3. S/E/N/O.
Aquesta foto és la primera de les imatges dedicades als meus fills. Va sorgir després del naixement del meu fill gran, en el moment màgic en què de forma instintiva va començar a mamar del pit de la seva mare.

Foto: Jordi Larroch



4. La equilibrista.

Foto: Jordi Larroch



5. El camino.
Totes les imatges tenen un mica d'autoretrat, però aquesta particularment. El tronc és un portallapis que era del pare de la meva companya, que va morir quan ella era petita. Sempre n'havia guardat aquest objecte. Quan vam saber que estava embarassada, vam guardar-hi les ecografies a dins, com per protegir-les. D'altra banda, la meva mare tenia una botiga de llaminadures a Sant Feliu de Codines que es deia "La Baldufa". Sempre m'havien dit "Jordi de La Baldufa". A la imatge, un tronc tallat (mort en teoria) donava vida i alhora aportava moviment a una baldufa feta, irònicament, de fusta.

Foto: Jordi Larroch



6. Lunático.

Foto: Jordi Larroch



7. Familia.
Aquesta és una de les imatges que més m'ha costat tècnicament. No va ser fàcil introduir la Sagrada Família dins d'un rellotge de sorra, però sobretot no va ser fàcil fabricar-la. Aquesta foto forma part de dos encàrrecs que vaig fusionar a partir d'una experiència personal. D'una banda, un amic em va demanar una imatge que parlés sobre una cançó que estava preparant i per l'altra, la galeria Ormolú de Pamplona ens va proposar crear una imatge sobre una obra d'art que hagués significat una cosa important per a nosaltres. A part del que significa la Sagrada Família per a qualsevol barceloní (i jo vaig viure un parell d'anys al costat), és on vaig conèixer la mare dels meus fills. Va ser un dia a les 18:15 h. A partir de llavors vam començar a construir la nostra particular família.

Foto: Jordi Larroch



8. Pide un deseo.

Foto: Jordi Larroch



9. Bevida.
És la segona imatge dedicada als meus fills. Simbolitza el moment de donar a llum i prendre el pit del nostre fill petit.

Foto: Jordi Larroch



10. La Pieza.

Foto: Jordi Larroch



11. Últimas palabras.
Aquesta és una de les imatges que més em costa explicar (sentimentalment parlant) durant les visites guiades. La vaig fer quan va morir la besàvia dels meus fills. Quan ella estava ingressada a l'hospital, hi havia un gosset de peluix i el fill més marrec n'estava enamorat. Ella li va dir: "L'hi vull comprar, però compra-la avui, perquè ho vull veure". Aquella mateixa nit va morir. La imatge parla d'aprofitar els pètals de la vida com si fossin cançons. No sempre tenim l'oportunitat que la vida ens doni un bis com al final d'un concert.
 

Foto: Jordi Larroch



12. Punto de partida.

Foto: Jordi Larroch



13. El escalador de nubes.
Em van encarregar una foto en què hi apareguessin les quatre grans passions de la persona a qui estava dedicada, del protagonista: aviació, alpinisme, surf i lectura. Em va semblar molt divertit trobar una idea que resumís els quatre conceptes utilitzant només un element o dos, com acustumo a fer. Primer vaig buscar una figura d'un surfista a llocs on el surf fos important i finalment vaig trobar-ne una, de plata, a Los Angeles. Vaig llegir llibres sobre alpinisme, dues tesi doctorals... Al final vaig optar per escriure la història d'un nen que, un bon dia, mentre un amic dels seus pares jugava a fer-lo fer voltes agafant-li les mans i fent-li aixecar els peus de terra, va descobrir a on era feliç: volant, envoltat de blau. Si havia de tocar de peus a terra, la millor manera de mantenir aquella felicitat era ser a prop dels núvols, a dalt de les muntanyes. A aquell nen els seus amics li deien "El escalador de nubes".

Foto: Jordi Larroch



14. Amantes.

Foto: Jordi Larroch

COMENTARIS

fantàstiques!
Anònim, 26/05/2019 a les 18:37
+3
-0
Unes fotografies fantàstiques! Quan les mires penses; si són tan senzilles ...com no se m'han acudit a mi? però aquesta és la diferència entre un geni i un que no ho és, els genis, d'allò més simple, en poden fer una obra d'art.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un taller de fotografia per a joves
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica