En un moment donat, a mitjans del noranta, vaig creure que em convenia trobar el meu lloc al món, però per saber on situar-me primer havia de saber qui era jo. Amb aquest objectiu vaig encetar un dietari, del qual van anar sorgint aforismes, sentències o frases més o menys enginyoses que resumien bé alguna idea més complexa. Donat l’humor que portaven implícit, demanaven un personatge que les sostingués. Primer va ser un reietó. Després es va fer republicà i va passar a ser un simple homenet, després molts, fins a mil.
Els homenets reflecteixen aspectes de la meva personalitat i lectures del meu entorn, però com que ningú no és una illa, altres persones s’hi senten identificades, cosa que em satisfà perquè em fa sentir acompanyat.
En el procés de descoberta de qui era jo m’he adonat que, de fet, no hi ha un jo sinó un cúmul de circumstàncies (biològiques, temporals, geogràfiques, de classe, de gènere, de fortuna, de talent…) que conformen una imatge força consistent d’això que anomenem la personalitat de cadascú. Aquesta personalitat no deixa de ser un joc de màscares i de rols canviant segons les circumstàncies o l’entorn (professional, emprenedor, amable, alegre, sociable, intel·ligent, responsable, conversador…), per tal de fer-nos un lloc, una imatge i guanyar-nos una estima al món. Aquest joc, que soc jo i que som tots, és el que els homenets i les donetes pretenen mostrar.
2.
3.
4.
5.
7.
8.
10.
11.
12.
13.
14.
* La UVic, del 4 de juny al 15 de juliol i en el marc de la Plataforma Cultural de la Universitat d’Estiu, li dedica l’exposició Homenets, en què es mostren les tires còmiques que ha publicat setmanalment a l’Apunt, la revista digital de la universitat.
