Françoise Frenkel (1889-1975), jueva d’origen polonès, a principis dels anys 20 va obrir la primera llibreria francesa a Berlín, La Maison du Livre, que es va convertir en un punt cultural de referència. Però davant l’horror nazi, el juliol del 1939 va haver de fugir d’Alemanya per refugiar-se a París. La seva vida està plena d’incògnites i podria haver quedat a l’oblit si no fos perquè l’escriptor Michel Francesconi va trobar el seu llibre Rien où poser sa tête (Una llibreria francesa), en una botiga de segona mà a Niça, i va convèncer l’editorial Gallimard perquè el publiqués.
L’autora hi descriu el feixisme de la França dels anys 40, feta de mesquineses i traïcions, però també l’esforç i la solidaritat d’aquells que eren conscients del pla de destrucció fredament orquestrat, i que s’hi oposaven, proporcionant protecció i amagatall, o es negaven a col·laborar amb les autoritats alemanyes. Aprofitant que Edicions de 1984 l’ha publicat (traduït en català per Mia Tarradas), us n’oferim el pròleg, en què el Nobel de literatura Patrick Modiano se submergeix en la vida de la llibretera i de la llibreria.
Foto: Catorze
L’exemplar d’Una llibreria a Berlín que em van dir que s’havia trobat fa poc a Niça en una parada dels compagnons d’Emmaüs em va fer una impressió curiosa. Potser perquè havia estat imprès a Suïssa el mes de setembre de 1945 per l’editorial Jeheber de Ginebra. Aquesta editorial que ja no existeix havia publicat el 1942 L’aventure vient de la mer, una traducció francesa d’una novel·la de Daphne Du Maurier, que havia aparegut a Londres l’any abans, una d’aquestes novel·les angleses o americanes prohibides per la censura nazi i que es venia de sotamà i fins i tot al mercat negre al París de l’Ocupació.
No se sap què se’n va fer de Françoise Frenkel després de l’aparició d’Una llibreria a Berlín. Al final del llibre ens explica com va creuar il·legalment la frontera suïssa des de l’Alta Savoia el 1943. Segons la indicació que hi ha a baix de la guarda, va escriure Una llibreria a Berlín a Suïssa, «a les ribes del llac dels Quatre Cantons, 1943-1944». De vegades hi ha estranyes coincidències: uns quants mesos abans, el novembre de 1942, en una carta que Maurice Sachs va enviar des d’una casa a l’Orne, on s’havia refugiat, torno a trobar al tombant d’una frase el títol del llibre de Françoise Frenkel: «Sembla una mica com si fos la meva línia, sinó el meu destí, el fet de no tenir enlloc on deixar caure el cap».1
¿Quina va ser la vida de Françoise Frenkel després de la guerra? Fins avui, les escasses informacions que he pogut aplegar són les següents: a la seva narració parla de la llibreria francesa que va crear a Berlín a principis dels anys 20 –l’única llibreria francesa de la ciutat–, i que segurament va portar fins al 1939. El mes de juliol d’aquell any, deixa Berlín a corre-cuita per anar a París. Però en un estudi de Corine Defrance, «“La Maison du Livre français” à Berlin (1923-1933)», ens assabentem que portava aquesta llibreria amb el seu marit, un cert Simon Raichenstein, de qui no diu ni paraula al llibre. Aquest marit fantasmagòric va marxar de Berlín cap a França a finals de l’any 1933 amb un passaport Nansen. Les autoritats franceses li van denegar els papers i li van fer arribar un avís d’expulsió. Però es va quedar a París. Va sortir de Drancy cap a Auschwitz en el comboi del 24 de juliol de 1942. Havia nascut a Rússia, a Moguilev, havia viscut al XIVè arrondissement.
Retrobem la traça de Françoise Frenkel als arxius de l’Estat de Ginebra, a la llista de les persones enregistrades a la frontera durant la Segona Guerra Mundial; és a dir, les que van obtenir l’autorització de quedar-se a Suïssa després de passar la frontera. Aquesta llista ens indica el seu veritable cognom i nom: Raichenstein-Frenkel, Frymeta, Idesa; la data de naixement: 14-07-1889, i el país d’origen: Polònia.
Una última pista de Françoise Frenkel, quinze anys més tard: un dossier d’indemnització al seu nom amb data de 1958. Es tracta d’un bagul que havia dipositat el maig de 1940 al guardamobles Colisée, 45 Rue du Colisée a París, i que havia estat requisat el 14 de novembre de 1942 en tant que «bé jueu». Obté, el 1960, una indemnització per l’espoliació del bagul.
¿Què hi havia? Un abric de pell de coipú. Un abric amb coll d’opòssum. Dos vestits de llana. Un impermeable negre. Un bata de la casa Grünfeld. Un paraigua. Una ombrel·la. Dos parells de sabates. Una bossa de mà. Una bossa d’aigua calenta. Una màquina d’escriure portàtil Erika. Un màquina d’escriure portàtil Universal. Guants, mitjons i mocadors…
¿És realment necessari saber-ne més coses? No ho crec. El que fa la singularitat d’Una llibreria a Berlín és que no podem identificar-ne l’autor de manera precisa. Aquest testimoni de la vida al sud de França i a l’Alta Savoia d’una dona perseguida és encara més colpidor en la mesura que sembla el testimoni d’una anònima, com ho fou durant molt de temps Una dona a Berlín, també publicat a Suïssa, als anys cinquanta.
Si pensem en les primeres lectures d’obres literàries que fèiem als catorze anys, tampoc sabíem res dels seus autors, fos Shakespeare o Stendhal. Però aquesta lectura ingènua i directa et marcava per sempre, com si cada llibre fos una mena de meteorit. Actualment, l’escriptor apareix a les pantalles del televisor i a les fires del llibre, s’interposa entre les seves obres i els seus lectors i esdevé un viatjant de comerç. Trobem a faltar aquella època de la nostra infància en què llegíem El tresor de Sierra Madre signat amb un fals nom, B. Traven, un home la identitat del qual ignoraven fins i tot els seus editors.
M’estimo més no conèixer el rostre de Françoise Frenkel, ni les peripècies de la seva vida de després de la guerra, ni la data de la seva mort. Així el seu llibre romandrà per sempre, per a mi, la carta d’una desconeguda, el correu abandonat des de fa una eternitat i que sembla que rebeu per error, però que potser era per a vosaltres. Aquesta curiosa impressió que vaig sentir en llegir Una llibreria a Berlín era també la de sentir la veu d’una persona el rostre de la qual no es distingeix enmig de la penombra i que us explica un episodi de la seva existència. I això m’ha recordat els trens de nit de la meva joventut, no pas en lliteres, sinó als compartiments amb places assegudes on es creava una intimitat molt forta entre els viatgers i on algú, sota el llum del pilot, acaba fent-vos confidències i fins i tot confessions, com dins el misteri del confessionari. El que donava força a aquesta intimitat brusca era el sentiment que no ens tornaríem a veure mai més. Trobades breus. En guardem un record en suspens, el record d’una persona que no ha tingut el temps d’explicar-vos-ho tot. Com en el llibre de Françoise Frenkel, redactat fa setanta anys però enmig de la confusió del present i sota l’efecte de l’emoció.
He acabat per descobrir l’adreça de la llibreria que portava Françoise Frenkel: Passauer Strasse 39; telèfon: Bavaria 20-20, entre el barri de Schöneberg i el de Charlottenburg. Els imagino en aquesta llibreria, ella i el seu marit que no apareix al llibre. En el moment en què ella l’escrivia, segurament ignorava quina havia estat la seva sort. Simon Raichenstein tenia un passaport Nansen, perquè formava part d’aquests immigrats originaris de Rússia. Se n’hi comptaven més de cent mil a l’inici dels anys vint, a Berlín. S’havien instal·lat al barri de Charlottenburg, que per això la gent anomenava «Charlottengrad». Molts d’aquests russos blancs parlaven francès i suposo que eren els principals clients de la llibreria del senyor i la senyora Raichenstein. Vladímir Nabókov, que vivia al barri, segur que un dia va passar el llindar d’aquesta llibreria. No fa falta consultar els arxius i buscar fotos. Per retrobar la pista de Françoise Frenkel, crec que n’hi ha prou amb llegir els relats breus i les novel·les «berlineses» de Nabókov, que va escriure en llengua russa i que són la part més emocionant de la seva obra. L’imaginem en les avingudes crepusculars i els apartaments mal il·luminats que descriu Nabókov. Fullejant El do, la darrera novel·la que Nabókov va escriure en rus i que és un adéu a la seva llengua materna, hi trobem la descripció d’una llibreria que devia assemblar-se a la de Françoise Frenkel i de l’enigmàtic Simon Raichenstein. «Travessant la plaça Wittenberg, on, com en una pel·lícula en color, les roses tremolaven sota la brisa al voltant d’una escala antiga que baixava fins a una estació de metro, es va dirigir cap a la llibreria… Encara hi havia llum… encara servien llibres als conductors de taxi de nit, i va veure a través de l’opacitat groga de l’aparador la silueta de Micha Berezovski…»
A les darreres cinquanta pàgines del seu llibre, Françoise Frenkel recorda un primer intent de passar la frontera suïssa que fracassa. La porten a la gendarmeria de Saint-Julien juntament amb «dues noies que ploren, d’un noiet esmaperdut i una dona esgotada de cansament i de fred». L’endemà la transfereixen amb autocar, amb altres fugitius detinguts, a la presó d’Annecy.
Aquestes pàgines em commouen per haver-me estat durant molts anys en aquesta regió de l’Alta Savoia. Annecy, Thônes, l’altiplà de Glières, Megève, el Grand Bornand… El record de la guerra i dels maquis encara hi era viu en aquesta època de la meva infància i adolescència. Empremtes digitals. Manilles. Es veu obligada a passar davant d’una mena de tribunal. Per sort, és condemnada a la «pena mínima amb sobreseïment i declarada lliure». L’endemà, és posada en llibertat. En sortir de la presó, camina pels carrers assolellats d’Annecy. Sent el murmuri d’un raig d’aigua que jo sentia també, els inicis de tarda silenciosos i molt calorosos a prop del llac, al final del passeig del Pâquier.
El segon intent de passar il·legalment la frontera suïssa serà el bo. Jo agafava sovint l’autocar de l’estació d’Annecy que em portava a Ginebra. M’havia fixat que passava la duana sense que mai hi hagués ni el més mínim control. No obstant, quan ens acostàvem a la frontera, per la banda de Saint-Julien-en-Genevois, sentia un lleuger pessic al cor. Potser encara planava en l’aire el record d’una amenaça.
1. La traducció literal del títol original és Enlloc on deixar caure el cap. (N. de la T.)
Una llibreria a Berlín
Els hereus de Françoise Frenkel han estat buscats debades i Edicions 1984 n’està reservant els drets
© Éditions Gallimard, París, 2015 pel “Pròleg” de Patrick Modiano i el “Dossier” de Fréderic Maria.
© de la traducció: Mia Tarradas.
© d’aquesta edició: Edicions de 1984 s.l.
