Teatre

El dolor ens transforma

Marguerite Duras, encarnada per Ariadna Gil, espera delirant el seu marit a la sala petita del TNC

La vida material de Marguerite Duras

Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, Ariadna Gil, TNC, El dolor, Marguerite Duras, teatre

Foto: David Ruano


 
Abril de 1945. La guerra ha acabat però n'hi ha una altra que la segueix destruint per dins. El seu marit es viu? És mort? Què se n'ha fet? A París s'escampa l'alegria del final d'aquell infern, mentre ella, que té una relació amb un altre home –en Dionys Mascolo, amic del matrimoni–, l'espera. I l'espera. I l'espera. I aquesta espera és l'espai on s'inunda, per tot i des del primer minut, la desesperació.


Oblidar per suportar

Ariadna Gil fa de Marguerite Duras (1914 –1996) al TNC en un monòleg que va al rovell del dolor. Va ser el 1956 quan l'escriptora va trobar en uns armaris de la seva casa de camp uns diaris personals de mitjans dels anys 40. Havia oblidat (és curiós com el cervell ens protegeix del patiment) que els havia escrit i, més que rellegir-los, era com si els llegís per primera vegada. En aquells papers vells abocava a raig la tortura de no saber res del seu marit, Robert Antelme, membre de la resistència francesa –i afiliat, com ella i Dionys, al Partit Comunista–, que havia estat detingut l'1 de juny del 1944 i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dachau. Aquests textos van ser passats a nets i publicats quaranta anys més tard, el 1985: "El dolor és una de les coses més importants de la meva vida. [...] Em vaig trobar davant d'un desordre fenomenal de pensaments i sentiments".

 
Esperar sense esperança

Som dins d'un búnquer, però també dins d'una obsessió. Ariadna Gil ens fa entendre el que gairebé és impossible d'entendre si no ho has patit: què vol dir estar fora del món. Viure dins d'una tortura on res té sentit. Estar dins d'un pou i no tenir ni la voluntat ni l'esma de sortir-ne. L'ambient és sobri perquè la protagonista és grossa: la paraula. Només hi ha una ràdio i papers de diaris escampats per terra, les úniques fonts per on rebia les poques pistes: arribaven deportats, però per por (i costum) de no trobar-hi el nom d'ell, fins i tot deixa de revisar les llistes.


"El dolor és tan gran, s’asfixia, ja no té aire. El dolor necessita espai"
 
Duras necessitava un lloc per al suplici, per obrir el seu cos i que en sortís tot allò tan agre. Cru, sense sentimentalismes, com si anés a l'esquelet del patiment. Aquest deix que inunda tota l'obra Danielle Bajomée, a Duras o la doleur, el defineix com a "pessimisme radical". "Els personatges de Duras es troben en falta a si mateixos, en comptes de coincidir amb ells mateixos. El patiment, per a Duras, no sempre es pot convertir en alegria [...]. Malgrat tots els seus esforços, l’autora sap que el dolor no es pot eliminar". I penso: quin lloc donem a la desesperació? En aquest món en què ens exigim ser feliços i somriure sempre, permetem que algú toqui fons en veu alta? O mirem, incòmodes, cap a una altra banda? Quin sentit té viure quan no trobes bellesa enlloc? Es pot suportar la vida després de suportar tant dolor? Es pot tornar a la vida quan ets morta per dins?


"Mira't, ja no t'assembles a res"

El dolor ens transforma. No som la mateixa persona abans que després. Podem dur la mateixa roba, tenir els mateixos ulls, la mateixa veu. Però res tornarà a ser igual: ni com ens veiem a nosaltres ni com veiem els altres. En Robert acaba tornant gràcies a l'ajuda de Dionys –el reconeixen entre tot de moribunds per la seva dentadura i pel seu fil de veu–. I Duras es troba cara a cara amb un home que no reconeix: desquiciat, que pesa 35 quilos, malalt de tifus. Entre tantes esperes, fins a quin punt estem preparats per trobar el que no esperem? Ell toca amb els dits la mort fins que, encara que sembli impossible, comença a revifar. Un any després es divorciarien, Robert es tornaria a casar i Duras tindria un fill amb Dinoys –amb Robert n'havia tingut un que va morir després de néixer–. És el mateix Robert qui, més endavant, explica la seva vivència als camps de concentració al llibre L'espècie humana. La voluntat de responsabilitzar-nos d'aquest horror, i no caure al parany de dir que els dolents sempre són els altres, també la va tenir Duras: "La sola resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Igual que la idea d’igualtat, de fraternitat".

Sortim del búnquer. A fora el vespre allarga el dia. Se'm fa estrany: encara hi ha llum.


El dolor

A la sala petita del TNC. Fins al 30 de juny del 2019.

De Marguerite Duras.
Versió i direcció de Lurdes Barba.
Amb Ariadna Gil. 
Traducció de Maria Lucchetti.

* LaBreu Edicions ha publicat El dolor en traducció d'Arnau Pons i Blanca Llum Vidal.
 

Marguerite Duras. Pinterest

 

Foto: David Ruano

 

Foto: David Ruano

 

Foto: David Ruano

 

Foto: David Ruano

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència