Postals

Faltava que et mirés

Ser un narcís que està content de ser un narcís (i que no aspira a ser un roser)

| 10/06/2019 a les 22:10h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies, postals

Foto: Jérôme Decq


Les plantes se'm moren. Però fan de tan bon mirar que l'any passat no me'n vaig saber estar, de comprar aquells narcisos grocs que treien pit a ca l'Anabel. Em vaig dir que sí, que els cuidaria i que a l'octubre, seguint les instruccions de la florista, desaria els bulbs amb paper de diari en un calaix i els tornaria a plantar a l'abril.
 
Aquesta primavera les tiges han sortit sense haver hivernat enlloc i sense que jo fes cap ritual. Amb prou feines algun dia les he regat, quan he sortit al balcó i he recordat que existien. Però avui, mentre recollia les pinces d'estendre la roba me les he mirat i tenien les puntes esgrogeïdes, i al costat les branques de la menta semblaven un cap despentinat, i una planta que no sé com es diu es trencava només de tocar-la.
 
No han crecido porque no las mirábamos, m'ha dit la Michelle. I ens ha agafat un rampell, les hem entrat al menjador i hem començat a podar-les, a regar-les amb un vas d'aigua, repartint-ne les dosis segons la mida. A una li hem tallat tota la part seca perquè, com quan et talles els cabells perquè tens les puntes fetes malbé, torni a créixer amb força; a la que semblava cremada li hem reservat el cantó on al matí hi toca més ombra.
 
I mentre amb les tisores patia per si em passava o no, i pensava per favor que la més fotuda encara estigui viva, me n'he adonat: allò que miro és allò que faig existir, i dedicar-li atenció, cura i temps és la manera de saber què necessita: si li cal ser regat, si va sobrat de sol, si està desorientat a la vida i per això intenta créixer per tots cantons menys cap al cel, si els últims mesos li han fet tant de mal que necessita que algú, per tornar a començar, li arrenqui tot menys la llavor, si la terra és prou humida perquè pugui arrelar amb seguretat, i ser un narcís que està content de ser un narcís (i que no aspira a ser un roser).
 
Tiro les fulles a la brossa i penso quantes coses desatenc: allò que em fa il·lusió i que deixo per un dia que no faig arribar, aquella amiga amb qui xerraria hores i amb qui fa massa temps que no hi quedo per beure vi blanc i parlar i riure i ser-hi, el sí ràpid als altres, el no rotund a mi, els exercicis de l'esquena, el cap de setmana al Montseny, el deixar-me anar, tota, i viure amb el cos, els ulls i el cor. Em giro i me les miro: potser cuidant-les a elles me'n recordaré de cuidar-me jo.

COMENTARIS

Faltava que et mirés
Carme A H, 16/06/2019 a les 08:32
+0
-0
Tens molta raó. ..quantes vegades desatenem i ens desatenem ....fins que a vegades és massa tard.Tenir cura del que estimem és una tasca de cada moment .

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència