Converses

«El feminisme és una revolució sense armes»

La periodista Isabel Muntané farà visibles les dones als Juliols de la Universitat de Barcelona

| 12/06/2019 a les 00:47h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses, meToo: de moviment inèdit a desenes de denúncies compartides, els juliols, Universitat de Barcelona
L’any en què es va incloure de manera oficial al diccionari el terme sororitat va ser precisament, o potser a conseqüència d’això, l’any del #metoo i el #cuéntalo, els primers grans moviments globals a les xarxes en què es visibilitza l’allau d’agressions sexuals sofertes per les dones en el seu dia a dia.
 
Entrevistem Isabel Muntané, periodista feminista especialitzada en comunicació i gènere i impulsora del moviment #OnSónLesDones, un altre d’aquests fenòmens que tenen lloc a les xarxes i en el qual de manera conjunta es denuncia la manca de presència femenina en espais públics o de poder.
 
En el marc d’aquests moviments tindrà lloc de l'1 al 5 de juliol de 2019 el curs de la UB "#meToo: de moviment inèdit a desenes de denúncies compartides" dins el programa Els Juliols, els cursos d'estiu de la Universitat de Barcelona, oberts a tothom. Isabel Muntaré serà l’encarregada d’impartir una de les classes del curs coordinat per Patrícia Martínez Álvarez ("Davant la invisibilització i l'expulsió de dones professionals: #OnSónLesDones?"), que també comptarà amb professores de renom com Alicia Reyero, Laura Pérez, Cristina Fallarás o Rachel Mantiñan, entre moltes altres.
 

Foto: Maria Climent

 
Sempre tinc la impressió que la dona ha d’anar donant colzades per poder situar-se en un bon lloc. Vull dir que si aconsegueix triomfar és malgrat la condició de dona. I encara hi haurà qui preguntarà amb qui se’n deu haver anat al llit per aconseguir tal feina. És cosa meva?
 
D’entrada, faria una correcció: no és la dona sinó les dones. Això és una deformació que tenim a causa de la cultura patriarcal masclista. Les dones són múltiples i diverses. Fixa’t que mai parlem de l'home, sempre parlem dels homes. Però sí, és una realitat, per la construcció de gènere que tenim tant dones com homes i que a través de diferents mitjans es mantenen, es perpetuen i s'alimenten, les dones tenim més dificultats per accedir a llocs de poder, a llocs de responsabilitat i a més a més quan hi accedim ens miren amb lupa. Es critica tot allò que fem: si les dones que arriben al poder treballen des d'un punt de vista masculí és que són masculines, o per exemple, si les dones que han entrat en política volen feminitzar la política, es diu “ja estan aquí les feministes” o “això no és una bona manera de fer política”, i sempre estàs al punt de mira de la crítica des d'aquesta mirada heteropatriarcal i masclista perquè quan trenques el rol de gènere que se t'ha adjudicat, al sistema no li agrada.
 
I a més a més se'ns avalua des d'un punt de vista físic, cosa que amb els homes no passa, encara que no ens dediquem a la moda, encara que siguem polítiques o empresàries.
 
Sí, ve de la mateixa construcció, les dones hem de mostrar i potenciar una sèrie de rols i estereotips que marquen la nostra vida quotidiana i entre ells hi ha aquesta cosificació: les dones sempre hem d'aspirar a un model de bellesa impossible, a un estat permanent de joventut, a un cos que no existeix. Nosaltres això ho hem vist amb les dones de la política aquí a Catalunya i Europa i altres països. Quan una dona exerceix poder no se la critica per la seva ideologia, pels seus trets polítics o opinions, sinó que se la critica també pel seu cos, per la roba que porta, amb qui va, si està casada o no, si té criatures o no, si concilia o no... tot aquest imaginari masclista que respon al que s'entén que ha de ser una dona. I malgrat que nosaltres des del feminisme i des de fa molts anys i gràcies a les feministes que ens han precedit, estem intentant canviar les coses, el rebuig a aquest canvi és enorme perquè no interessa. A qui està al poder no l'interessa perdre’l i les dones sí que estem aquí per trencar aquest poder i per accedir-hi i a més a més treballar des d'un altre lloc, cosa que tampoc interessa el sistema.
 
Em resisteixo a creure que s'ha d'escollir entre la maternitat i la carrera professional, però potser és perquè no soc mare i el problema el veig de lluny. Tu què n'opines?
 
Jo crec que no s'ha d'escollir, per descomptat. El que passa és que sí que hi ha moltes dones que es veuen abocades a aquesta elecció i això ho veiem en l'àmbit laboral, per exemple. La majoria de contractes a temps parcial són de dones, la majoria d'excedències per cuidar criatures són de dones, i això no només repercuteix en el dia a dia del món laboral sinó també després, en la jubilació. I a més a més, a la societat, el treball de la llar i de les cures, continua recaient sobre les dones.
 
Però això és culpa nostra, que continuï recaient sobre les dones?
 
No, no podem culpar les dones. Que no dic que no hi hagi dones masclistes perquè ens han educat així. Però la culpa és del sistema. Hem d'entendre que el masclisme és un tema estructural, que des de fins i tot abans de néixer i al llarg de tota la nostra vida se’ns van transmeten tota una sèrie de valors dins d'aquest masclisme i dins d'aquest món capitalista, i llavors és molt difícil sortir d'aquí si el sistema no t'ajuda, si no executa unes lleis que tenim, que si les executés les coses serien en diferents. Doncs no, les dones no són culpables. Jo posaria la culpa sobre el sistema i també sobre els homes perquè és clar, per a un home és molt còmode no fer res a casa! Potser el que passa és que no es dona valor al treball a la llar i la cura de les persones. Si ho traduïm al sistema capitalista, ni té un valor monetari ni té un valor social. No es reconeix, fixa't en les treballadores de la llar, en quina situació estan. No es reconeix el rol que aporten a la societat. Llavors, un home que té el poder i que l’exerceix, per què ha d’implicar-se en una cosa a la qual el sistema capitalista no li atorga cap valor? Encara que sigui de forma inconscient. Jo sempre dic que crec en la bona voluntat, que és un problema d’educació i no vull acusar els homes com a conjunt. És com va passar amb l’esclavisme als Estats Units: els blancs havien de cedir el seu poder de forma natural? Doncs no ho van fer, esclar que no ho van fer, fins que tot el col·lectiu de persones negres no es van alçar, ajudades per blancs. Però esclar, la lluita ha de venir de la base i per descomptat que els homes no deixaran el poder: per què haig de deixar jo una cosa si tinc reconeixement social, monetari, poder, molta impunitat...?
       
L'altre dia em vaig quedar rumiant molta estona sobre l'absurd que les dones siguem les que passem l'embaràs i el part i, en canvi, quan neix el fill es posa el cognom de l'home.
 
És que això també és significatiu, qui mana són els homes i llavors quin és l’important? El cognom de l'home. I encara aquí nosaltres tenim dos cognoms, però la majoria de països només en tenen un i les dones que es casen perden el seu cognom. Ara sí que és cert que la llei ens permet posar el cognom de la dona primer, però tampoc et creguis que s’està fent gaire. Això és molt significatiu perquè, per exemple, als mitjans de comunicació a les dones se'ls diu només pel nom de pila i als homes, en canvi, se'ls esmenta amb nom i cognom o directament pel cognom. Això atorga molt valor. El cognom és un llinatge, és una genealogia, dóna consistència a allò que fas i vol dir que tens una història. En canvi si no hi ha cap cognom és com si parléssim de la veïna del quart segona, però si estem parlant d'una dona amb poder, una dona que mereix un article d'un mitjà de comunicació, aquesta dona té nom i cognom, perquè això li atorga valor i a més a més li dona rellevància.
 
Molt sovint, malauradament, llegim a la premsa titulars com "Muere una mujer degollada en Alcobendas (El Confidencial)" i en canvi "Una joven asesina a su novio en Asturias (La voz de Galicia)". Quin interès pot tenir la premsa a encobrir la violència masclista?
 
Jo no crec que hi hagi una intencionalitat, crec en la bona fe. El que passa és que és veritat que no hi ha sensibilització. No hi ha formació ni hi ha eines. Nosaltres estem construïdes des del masclisme. Amb aquests dos titulars queda claríssim que quan una dona fa una acció que se suposa que és masculina perquè assassinar, en un noranta-i-tants per cent ho fan els homes, llavors es posa de rellevància: “Mira una dona també assassina.” En canvi, quan les dones som assassinades mai es diu que és un home qui les assassina. Les dones no morim per ciència infusa, les dones som assassinades, però si acceptéssim aquest valor dels feminicidis estaríem donant un valor polític a una tragèdia que es continua considerant com un tema individual i de parella, malgrat l'aberrant quantitat de casos. És que és una constant i fins que no es mostri des d'una perspectiva global, com el tema polític que és, s’aniran fent les notícies d’aquesta manera. Jo d’això en dic mal periodisme, perquè és impossible que una persona es mori degollada si ho mirem des del punt de vista d'un periodisme digne, que és un periodisme feminista. No hi ha volta de fulla. Tot i així, no crec que hi hagi una intencionalitat, per descomptat, sinó més aviat una falta de formació. Si tu no tens formació no pots sensibilitzar-te amb un tema que ningú t'ha explicat a les facultats ni a batxillerat ni tampoc ho veus al carrer. Per sort cada cop hi ha més sensibilització i crec que els mitjans de comunicació estan fent un gran esforç i que hi ha canvis molt remarcables. Això és important i molt interessant per poder fer els canvis socials.
 
S'acabaran fent, aquests canvis?
 
Sí, seguríssim. Jo crec que el feminisme és una revolució social, el que passa és que és una revolució sense armes i canviar les mentalitats, les estructures, les relacions... és complicat, però fixa-t'hi que en els últims vint anys això ha fet un gir brutal.
 
Tot i així està molt ple de micromasclismes, a diari. Una de les situacions que més em frustren és que els homes m'ataquin al volant, només perquè soc dona. L’altre dia vaig aparcar a la segona, en lloc de fer-ho a la primera, i l’home que anava al cotxe del darrere em va dir barbaritats quan va passar pel meu costat. Em jugaria el que fos que si jo hagués estat mon pare no m’hauria dit res.
 
Jo m'estimo més no parlar de micromasclismes. Crec que hem de començar a canviar aquest terme perquè sí que ha tingut la seva funció (crec que va ser l'any 91 que el Luís Bonino va incorporar aquest terme per definir tota una sèrie de violències quotidianes que patim) però penso que si li continuem posant el micro al davant li estem donant poc valor i en té molt, perquè és a la base de la piràmide de les violències que hi ha aquestes violències. Jo aposto per parlar de violències masclistes quotidianes. Perquè és una cosa que patim cada dia, cada dia, cada dia i això va minant la teva autoestima, perquè tu el pròxim dia que vagis a aparcar, segur que et posaràs nerviosa per si no pots aparcar a la primera, quan en realitat és que no passa res si no s’aparca a la primera, però esclar, amb aquesta violència amb la qual vivim...
 
I això són problemes que ells no tenen, ells potser no es posen nerviosos a l'hora de aparcar perquè si no aparquen a la primera no passa res.
 
I no passa res també per la seva socialització de gènere, perquè els han socialitzat en l'autoconfiança. No és un problema que jo no sàpiga aparcar, o que molestaré algú altre, el problema és que ni s’ho plantegen. Pensaran doncs torno a entrar. Ja està. O es queixaran que el cotxe del davant està mal aparcat o que hi ha poc espai i no poden fer gaire maniobra. Això és un tema de socialització de gènere, no minarà la seva autoestima.
 
Realment creus que d’una manera inconscient ens hem cregut els rols, i els homes (generalitzo i simplifico però vinc a dir que) es creuen més importants i les dones menys, en la societat?
 
Sí, esclar. No és que ens els haguem cregut, és que ens han educat en aquests rols. Si a tu tot el dia t'estan dient que ets molt llesta i molt valenta i que pots fer-ho tot i que segur que superaràs qualsevol dificultat, doncs esclar, t'ho acabaràs creient. I si de petita t'estan dient que t’has d'arreglar molt perquè si no, no aconseguiràs res a la vida, has de ser bonica, aprima’t que tens massa panxa, doncs creixeràs amb això a dins i deconstruir això és molt difícil.
 
Potser el canvi passa per començar a educar els nens d’una altra manera.
 
Sí, passa per l'escola, per la família i per descomptat pel sistema polític.
 
I que aparegui la ultradreta vol dir que ho estem fent bé o malament?
 
Jo ni tan sols els donaria tant de valor com els estem donant, la veritat. És que la ultradreta abans ja la teníem. No es deia així, però ja hi era. Qui va impedir que hi hagués un bon pressupost al pacte d'estat? La dreta. Si li volem dir ultradreta, doncs endavant. Jo crec que la dreta no ha fet l’esforç de formar-se des de l'altre lloc perquè ha tingut el poder i el continua tenint, perquè mira el sistema econòmic en mans de qui està. El poder fàctic, el que mana, està en mans de la dreta, llavors, veure perillar el seu poder fa aixecar les armes, i ells tenen les armes perquè tenen el poder, però jo no crec que els haguem de donar tanta importància, de veritat, perquè això és el que volen. Ja lluitem en contra vostra, ja lluitem amb les nostres armes, que són unes altres.
 
T’ho deuen haver preguntat molts cops, però explica’m com va sorgir el moviment #OnSónLesDones.
 
El naixement d'#OnSónLesDones va ser al juny del 2016. Ens vam trobar unes quantes dones de diferents àmbits, algunes ens coneixíem i algunes no, twittejant el mateix. Vam agafar el hashtag aquell, que ja s'havia creat feia temps a partir d'una tertúlia de TV3 o el Canal 33, no me'n recordo, on no hi havia cap dona a la taula. I llavors un grup d'indignades amb diferents contactes on una coneixia una altra i aquesta en coneixia una altra vam crear un grup de Telegram i van dir: per què no ho fem juntes, que és una manera de fer molt feminista. Hi havia un grup que ni eren feministes però estaven molt indignades, llavors d’aquí va sortir un grup molt heterogeni, dones diverses de diferents àmbits del coneixement, feministes i no feministes, que van començar a treballar juntes. I el valor és el treball conjunt per un únic objectiu. I aquest també és el treball conjunt del #metoo o del #cuéntalo: treballar des del feminisme sense jerarquies, de forma assembleària, aportant cadascuna el que sap, el que pot i com pot, perquè és un activisme. Tant dintre de l’#OnSónLesDones, el #metoo com el #cuéntalo cadascuna ha anat denunciant l'agressió que ha patit i en el moment en què totes hem dit fem-ho totes juntes amb un mateix hashtag s’ha vist la magnitud de la tragèdia. Quan vam sortir #OnSónLesDones i vam dir mireu tot el que passa va servir perquè es creés el vici de comptar. Ara està tothom comptant al món de la cultura, al món de la ciència, de les arts, del cinema... quantes dones hi ha, i em sembla molt interessant. Jo reivindico la manera de fer feminista, que és una manera de canviar el món, i això es veu que té èxit perquè en el moment en què les dones ens unim per una finalitat comuna des d'aquesta no jerarquia, des d’aquesta manera de fer en què una sap fer aquesta cosa, l’altra sap fer l'altra, no cal que tothom sàpiga fer de tot, ni que siguem magnífiques en tot, que l'altra banda és el que ens exigeix. Que cadascú aporti el que sap al grup. Crec que part de l'èxit o del reconeixement #OnSónLesDones ha estat aquest.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat