Mapes en blanc

Kars

Quan el vaig acabar, la meva ciutat i el meu món encara em van semblar més tristos

| 17/06/2019 a les 19:41h
Especial: Mapes en blanc
Arxivat a: Cambres pròpies, Mapes en blanc

Foto: JTPhotographe


El tren s'acosta a Erzurum i el paisatge s'esllangueix. Les muntanyes i les valls saturades de verdor deixen lloc a un escenari sec i desgastat on, de tant en tant, apareix algun turó pretensiós encara empolsinat per la neu. Neu. Tinc el llibre damunt la taula. Quan va sortir, vaig córrer a la llibreria a comprar-lo. La meva ciutat perduda on s'acaba Turquia surt en un llibre del Pamuk! Mon pare el va veure per casa, va mirar-ne la contracoberta i va arrufar el nas. Quan el vaig acabar, la meva ciutat i el meu món encara em van semblar més tristos. Com si m'acabés d'adonar que vivia en una pel·lícula en blanc i negre. Aquestes coses no les podia explicar a mon pare, perquè no les entenia. No entenia res del que m'agradava.

Ben just l'he fullejat. L'he agafat perquè no em venia de gust llegir res de nou, preferia recordar com de diferent era Kars d'Alemanya i per què tenia tantes ganes de marxar-ne. Des que em van trucar ma germana per dir-me que mon pare havia mort, havien començat a aparèixer els remordiments per haver passat tants anys sense tornar a casa. Els carrers mal asfaltats, la gent grisa i la mirada reprovadora de mon pare s'havien esvaït i, en canvi, només se'm feien presents les quatre coses que em feien tremolar el cor: les cançons infantils, la vista de les teulades nevades des del castell i l'aparador d'aquella pastisseria plena de dolços.

El vagó restaurant s'ha buidat. Fins fa poc, un grup de nois i noies es feien fotos brindant amb cerveses. Ells portaven roba occidental, llampant i ajustada. Elles, faldilles curtes i pantalonets. Tindran fred, quan baixin del tren. Es veu que ara s'ha posat de moda fer aquest viatge des d'Ankara i penjar-ne fotos a Instagram. Potser jo també hauria de demanar una cervesa i fer-me una foto, llegint Neu i posant cara interessant. Li podria demanar al noi que s'ha quedat a la taula del costat, quan la resta del grup ha desaparegut. Mentre s'acaba la cervesa, ha tret un llibre de la motxilla. Inconscientment, estiro el coll per veure quin llibre llegeix. Au va!

Soc incapaç de dir si el llibre és bo o si està ben escrit. En deu estar, no, si aprofito qualsevol estona per tornar-m'hi a enganxar? Me l'he endut al lavabo i he hagut de deixar el capítol a mitges perquè ja feia estona que trucaven a la porta. L'he deixat en el punt en què la Nàdia sortia d'un d'aquells locals que diuen que hi ha a Berlín, on posen música electrònica i hi corren drogues modernes. Ara travessa carrers decrèpits de la mà d'una altra noia i sé que tot el que passarà a partir d'aquest moment serà més salvatge que el que jo em pugui imaginar. Ja m'ha passat un grapat de vegades amb aquest llibre, em sento com un nen petit espiant pel forat del pany la vida de veritat. I suposo que el que m'excita més és pensar que parla d'una noia d'aquí, que podria haver estudiat a la meva facultat. Una noia que, com les meves cosines o les seves amigues, va marxar a Alemanya a treballar. Una noia que potser tornarà a Turquia per vacances i pujarà a aquest tren per anar a passar uns dies a la frontera i fer-se fotos que seran l'enveja dels seus amics avorrits de Kreuzberg. Mon tiet insisteix que jo també vagi a fer el màster a Berlín. Quan torni tindràs feina al meu despatx, no pateixis. Aprofita-ho! Potser té raó.

Al llibre, la noia ha pujat al cotxe de la seva amiga i condueixen sense llums per un barri dels afores. Se salten un semàfor en vermell. Em ve la imatge de l'homenet dels semàfors de Berlín i no puc evitar somriure. Aixeco el cap i miro per la finestra. Som molt lluny de Berlín. Els turons i els prats ressecs desfilen a l'altra banda del vidre. Ni un arbre que doni un bri de vida al paisatge.

De cop, veig la cara d'una noia reflectida al meu vidre. Em mira des de la taula del costat, seu tota sola, amb un cafè i un llibre sobre la taula. Haurà reconegut el meu? Segur. Tothom en parla, ni que només sigui per escandalitzar-se'n, fins i tot n'han cremat exemplars al mig d'alguna plaça. Segurament l'han criticat més del que l'han llegit, però tothom en parla. Se l'ha llegit? Sap on acabaran el viatge amb el cotxe? No sé com seure...

Més enllà d'Erzurzum, el paisatge es fon en un mar de grisos. Benvinguda a casa. L'ombra de mon pare sembla que ho cobreixi tot. A mesura que m'hi acosto, com més evident és que ja no hi serà, que el trobaré tancat dins d'una caixa de fusta, envoltat dels planys dels parents, més present se'm fa. El recordo sempre seriós, llegint el diari i remugant. Quan sentia a parlar de Berlín, deixava anar un renec. Què hi trobaràs? Comunistes, drogadictes i ocupes. I li costava trobar la diferència entre ells. Pel que m'explicava ma germana, els darrers anys s'havia tornat més esquerp. L'edat, ja se sap, li deia. A la pantalla de l'Skype, ell feia que no amb el cap i jo arronsava les espatlles. Amb posat solemne, es gratava la barba que feia poc que s'havia deixat. Ell, que abans tenia les coses tan clares, ara sembla que necessitava que li expliquessin el que havia de pensar. Fer-se vell també deu ser això, buscar un lloc en un món que cada cop entens menys.

M'he quedat plantada al passadís, mirant com corre el paisatge per la finestra del tren, com si, pel fet de no treure els ulls del paisatge, hagués de trigar més en tornar-se gris del tot. Sento les seves rialles dels joves d'Ankara. Surten de tant en tant dels compartiments per fer-se fotos davant del vidre. S'empaiten d'una punta a l'altra del tren i es creuen amb algun vell de Kars que se'ls mira amb una barreja d'enveja i reprovació. Es miren i no es diuen res, com si els separés el vidre d'un aquari. Sento una porta darrere meu, em giro per inèrcia, i d'un aquells compartiments d'on s'escapaven les rialles, en surt el noi, amb el cap cot i el llibre als dits, mig embolicat amb un jersei. Ens mirem. No sap què fer amb el farcell que porta a les mans. Somric.

–T'agrada?
–Perdona?
–El llibre, si t'agrada. M'he fixat abans que l'estaves llegint. A la cafeteria.
–Ah sí, sí. I tant... Està prou bé. Tu també te l'has llegit?
–És clar.
–Bé, sí, és clar. Trobo que...
–Enganxa, oi? .
–Sí, enganxa...
–Per on vas?
–Doncs... han sortit de la discoteca i... van amb el cotxe, pel polígon...
–Així encara no han arribat al pàrquing. No pateixis, no te n'explicaré res més!

I se'n va, sense deixar de somriure. Amb un somriure lleuger, com un paper que sortís per la finestra del tren. No sé què fer amb el farcell que he fet amb el llibre i el jersei. Potser hauria de tornar amb la colla i sortir a alguna de les fotos que s'estan fent per deixar testimoni d'aquest viatge absurd. L'aventura de la frontera, en deien. I jo m'hi he apuntat, perquè ser l'estrany de la classe és molt cansat. Ara passarem un dia en aquesta ciutat perduda, anirem als vells cafès que ens han dit que hem d'anar i tornarem amb les mateixes fotos que ja ha fet tothom. Potser tampoc passarà res si no surto en cap.

La veig com s'allunya passadís enllà i la imagino somrient. Potser serà el record que em quedarà d'aquest viatge. Aquest somriure que no sortirà en cap foto. I el llibre, embolicat al jersei, fins que trobi un racó tranquil on seguir llegint. Sí, crec que faré cas al meu tiet. Com deu haver fet cap en aquest tren? Què hi deu tenir a Kars? Potser no és un lloc tan trist com em pensava.

Noto la seva mirada aferrada a la meva esquena i tinc ganes de girar-me i fer-li un gest perquè em segueixi. La Nàdia ho faria, però això no és Berlín. Mira, qui ho havia de dir que el llibre arribaria a Kars. M'hauria agradat veure la ganyota d'enuig que faria mon pare quan l'obrís. Només li hauria faltat això. Quan arribi a la porta del final del vagó, em giraré. Espero que encara m'estigui mirant. Encara que jo no sigui ben bé la Nàdia. Ni aquest tren vagi a Berlín.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
27/03/2019
Imatge il·lustrativa
05/03/2019
Imatge il·lustrativa
29/01/2019
Imatge il·lustrativa
28/12/2018
Imatge il·lustrativa
04/12/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades