Feminisme

Laura Freixas: «Les dones no podem callar eternament»

L'autora explica en una autobiografia que es va sentir molt enganyada pel patriarcat

| 25/06/2019 a les 09:06h
Arxivat a: Biblioteca, literatura, feminisme
La seva imatge pública és la d'una dona valenta, que diu sempre el que pensa i està ben alerta davant de qualsevol discriminació per gènere. Ho fa abans que això estigués de moda i ho pot avalar amb la seva bibliografia i amb la seva biografia. Ara, però, ens mostra l'altra cara de la moneda. Entrem en la seva joventut fins als inicis de la seva maternitat, en el seu vessant íntim, inesperat, amb un títol que ja és força revelador: A mí no me iba a pasar. Una autobiografía con perspectiva de género. L'hi edita Penguin Random House.
 

Foto: Emilia de Frutos Gutierrez


 
Creia que em trobaria una escriptora jove, feminista, lluitadora, que volta pel món predicant la igualtat de gènere, i em trobo una mestressa de casa (amb alguna feina editorial), però que, bàsicament, viu del marit.

Gràcies al feminisme he pogut entendre què em va passar en aquella etapa de la meva vida. Explicar la subjectivitat de les dones és importantíssim en un marc de pensament neoliberal on el lema Ho fa perquè vol és una fórmula amb què es tanca tot el debat. No podem entendre com funciona el patriarcat del consentiment, el que actua no amb la coacció, sinó amb la seducció i la pressió social, si no entenem les vides de les dones, les seves expectatives, els seus càlculs, les seves il·lusions, i això jo ho volia explicar amb l'exemple que conec millor: el meu.

Això té un cost personal elevat.

No m'ho diguis, que em fas por.

Bé, has explicat a pèl el teu matrimoni, ens has narrat els patiments de l'inici de la maternitat, la teva relació amb els pares...

És que em posa nerviosa aquesta fórmula de l'autoficció ambigua, aquella de et dic la veritat però potser no. Crec que té molta més força escriure una autobiografia. Per prevenir disgustos, l'he ensenyada abans a la meva mare i a la meva filla. Al meu fill, no, perquè no és lector, i al meu exmarit tampoc perquè ja no tinc contacte amb ell. De tota manera, penso que quan escrius és inevitable ser jutge i part alhora. No hi ha res a fer. No hi ha un tribunal a què puguis apel·lar: ets tu. I penso que el que pots fer és ser el més honesta possible i no convertir això en un passar comptes. Passar comptes literàriament no sol sortir bé, tret d'excepcions com Mort de dama, del Villalonga. Intento ser justa i criticar-me a mi com critico els altres.

Això t'anava a dir: hi ha molta autocrítica.

Sí.

I molt de dubte i de callar i de resignar-se a un segon pla... una veu, en aquest sentit, molt femenina.

Les dones no tenim prou eines per entendre'ns i afirmar-nos. Ens trobem amb moltes contradiccions perquè la nostra subjectivitat ha estat construïda de manera molt contradictòria. Això és una cosa que he entès llegint un assaig. De fet, en aquest llibre hi ha moltes lectures de teoria feminista que espero que no es vegin explícitament. La fantasia de la individualidad, d'Almudena Hernando, m'ha servit per entendre com en un context capitalista occidental de societat desenvolupada les dones rebem mandats en tant que individus, com sigues independent, defensa el teu projecte per sobre de tot, tu pots, no depenguis de ningú, i, en canvi, com a dones d'una societat patriarcal, el mandat és: dedica la vida als altres, el més important és la família i tenir fills. Jo em vaig sentir molt enganyada i també he escrit el llibre perquè no els passi això a d'altres. La casa i els fills són molta responsabilitat i no es poden delegar com jo em pensava. Això no s'està resolent amb conciliació.

Al llarg del llibre vas remarcant "com és que d'això no n'ha parlat la literatura, si a mi em preocupa tant?" No hi trobes qüestions com la lactància, la infertilitat, les violacions, l'avortament... Creus que això està canviant des que hi ha més dones escriptores?

Sí, però molt a poc a poc. Col·lecciono llibres sobre la maternitat i n'hi ha molt pocs. N'hi ha de fills o filles adults sobre la seva mare, però de l'experiència d'una mare, no tants. El teu [la novel·la Mare] té els dos vessants, però n'hi ha poquíssims.

Potser perquè ens costa més parlar dels fills? Ho trobem més impúdic? A mi, si més no, em va suposar un fre. No volia convertir la meva filla en un personatge. Tu com ho has resolt?

És cert. Pots fer molt de mal. Si no ho recordo malament, el qui va inventar el concepte d'autoficció és un autor francès, Serge Doubrovsky, amb la novel·la Fils. I arran d'això la seva ex es va suïcidar. És un material molt delicat. Jo en el cas dels meus fills ho he resolt parlant només de quan eren molt petits. No crec que qui escrigui tingui tots els drets, però tampoc no vull que les dones callem eternament perquè siguem les guardianes dels secrets de la família. Ho hem de fer per ajudar altres dones.

Un altre tema interessant és el de la formació de la pròpia identitat com a escriptora. Al llibre expresses els teus dubtes de ser-ho.

Sí, jo sempre he volgut ser escriptora. Ara ho interpreto perquè la meva mare era una gran lectora i llegir era una manera de comunicar-me amb ella. Hi ha un capítol que m'agrada molt en què les dues ens barallem a partir de la lectura d'un conte de la Martín Gaite, que evidentment és una baralla entre nosaltres pel model de dona. La literatura serveix per això: per desplaçar a altres personatges les teves pròpies vivències. També per a mi era una tercera via en el dilema entre ser home o ser dona. Jo no volia ser una dona en el sentit social del terme. Tampoc volia ser un home. Ho veia molt difícil i no m'agradava aquest model tan desconnectat de les emocions, tan pendent del que els altres pensen de tu. Ser escriptora era una tercera via perquè té coses tradicionalment de dona –es fa a casa, es treballen les emocions i les relacions personals, necessites sensibilitat– i, alhora, és una afirmació brutal de la individualitat i de tu com a subjecte i és una feina que té una projecció pública i et fa guanyar diners, pocs, però algun. A més, jo pensava que en el món de la cultura no hi hauria discriminació i en això em vaig equivocar.

El retrat que fas del món editorial precisament mostra aquesta misogínia que dius. Parles dels anys 80 i 90. ¿Creus que continuem igual?

No ho sé perquè ja no soc dins. Com a autora, quan vaig començar, la discriminació era brutal. Ara hi ha molta més consciència i es lluita. Cada dos per tres signo manifestos.

Això sí que ho tenies claríssim: fer una autobiografia des de l'òptica feminista. Per què?

Perquè ser dona i ser escriptora són les coses que més m'han marcat. En les primeres versions estava més a mig camí entre l'autobiografia i l'assaig. Després vaig veure que era una cosa massa didàctica i ho vaig tirar més cap a la novel·la i finalment és una autobiografia escrita en forma de novel·la, és a dir, privilegiant la forma expressiva davant l'exactitud informativa. Per exemple, en una primera versió deia els noms de la gent i, en alguna entrevista, algú m'ha demanat ¿per què dius la directora de TVE en lloc de Pilar Miró? No té cap importància qui fos, jo no la conec, però sí que tinc alguna cosa a dir sobre què va simbolitzar ella i què la Isabel Preysler, les dues van coincidir en els temps: l'una va pujar als altars i l'altra va caure a l'infern.

Què t'ha costat més de confessar-te?

Que vaig acceptar 50.000 pessetes dels meus pares per passar un estiu amb ells i no anar a fer la feina que tenia.

Sí, això et fot summament, ja es veu com ho has escrit, però tenir un amant... també és una intimitat, no?

Sí, ja ho sé. I això és contradictori perquè el que més odiava de la generació dels meus pares era que els homes tenien amants i les dones, no, però... no sé per què no em fa cap vergonya i, en canvi, això d'acceptar els diners dels meus pares perquè em quedés a casa fent família en lloc d'anar a treballar... Va ser molt covard per part meva. Va ser un inici de moltes renuncies: no dir al meu marit que no m'agradava això o allò, anar a viure en un barri residencial que no m'agradava gens... Tot per veneració dels diners: com que els guanya ell, que ho decideixi ell. Això era barrejar el valor econòmic amb el valor humà.

Per escriure un llibre com aquest hi ha d'haver prou autoestima per dir: la meva vida té interès.

Sí.

I aquí és quan surt la Laura Freixas valenta i potent.

Sí, és l'autoestima que em van transmetre els meus pares, afortunadament, i que està lligada a l'època escolar i al meu esperit intel·lectual i a treure bones notes.

També te l'has guanyada amb treball personal. La prova és A mí no me iba a pasar i podríem continuar dient: però me pasó y lo superé y así os lo cuento para que no os pase lo mismo.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat