Foto: Mar Vallecillos
És a Sant Andreu, em va dir. Uix, a prendre per sac, vaig pensar. No, no m’interessava aquell pis, doncs. Era massa lluny. Lluny d’algun lloc incert que llavors jo considerava el meu centre. I explorant límits del mapa mental i tirant enrere molts anys, vaig recordar alguns dies al Palomar okupat i alguna estranya festa major de foc i rauxa en un hivern molt fred. Per veure’l no perds res, vaig sentir que em deien.
M’hi vaig acabar instal·lant. Perquè el carrer era ple de tarongers i la casa era plena de vida, passada i futura, que això es nota. I perquè les condicions defugien el mercadeig de drets imperant. I perquè em sap greu però per posar rentadores hauràs de pujar al terrat i va ser pujar-hi i veure’m en un mosaic de patis, safaretjos, teules, cel, tarongers, senyora amb bata al balcó, roba estesa, tomaqueres i, més enllà, les torres de la Fabra i Coats.
La primera nit vaig sortir a passejar. A la plaça del Mercadal, en una de les columnes de la porxada algú havia enganxat un full on es podia llegir He perdut una bufanda i uns guants que m’agradaven molt, si els heu trobat si us plau truqueu-me. El text i el dibuix dels guants i la bufanda estaven fets a mà i amb cura, amb retoladors de diferents colors. Recordo mirar al meu voltant, per si els veia, i saber que havia encertat amb el lloguer d’aquell pis, així va ser l’estranya associació d’idees. D’entre els molts altres cartells que he anat veient per aquests carrers en els següents anys en recordo un altre de similar, també a mà, al carrer d’Otger: Amb la ventada d’ahir, vam perdre els llençols de l’àvia. Si us plau, si els trobeu, truqueu-nos.
Volia parlar de moltes coses en aquest text i estic donant voltes una mica absurdament, ja ho veig. Volia parlar de perdre i trobar centres i de les condicions materials per a la confiança i el vincle: carrers així, que es puguin passejar, cases on ens puguem quedar, dies amb el temps suficient per dibuixar una bufanda amb els serrellets a cada punta, per aturar-se a llegir un cartell penjat en una paret qualsevol, per buscar incertament uns guants a terra. Volia parlar també d’aquells altres cartells, mentiders, que sembla que s’hagin fet a mà però resulta que no: M’urgeix comprar pis en aquesta zona, de particular a particular. Sílvia. I la Sílvia no existeix, ni és particular com el pati de casa meva. És algú altre, amb una feina tristíssima, que en una agència immobiliària ha escrit això, ho ha fotocopiat, ho ha guillotinat i li ha donat a un tercer perquè ho fiqui a totes les bústies, ho enganxi sota tots els intèrfons. L’arrenco, pujo al terrat a regar les plantes, miro el cel. Per un moment m’ha semblat veure-hi un estrany ocell enorme, com aquell núvol d’allà però amb flors a les ales, potser eren els llençols de l’àvia.
Aquestes línies estan dedicades a aquest cel, a aquests carrers i a tota la gent que estimava el Txume.
1
0
