Malsomiar

Foto: Andrea Jofre

He somiat que se’m matava un fill. Un de petit que s’estava al balcó amb un nano un xic més gran de qui també n’era la mare. Veia, del menjador estant, com s’enfilava a la barana a càmera lenta, s’abocava enfora i queia daltabaix i no hi podia fer res perquè la mateixa lentitud amb què somiava no em deixava córrer i atrapar-li a temps un braç, un peu o un manyoc de samarreta. El menjador on vivia el somni no era el meu però l’era i no coneixia aquells nens però els estimava en la ficció mental sense cap dubte, sent el personatge d’un narrador omniscient que era jo mateixa.

M’ha despertat l’angoixa de no haver pogut salvar un fill que no existeix d’una situació de mort temuda desenes de cops però inventada, no viscuda. Ja en vigília, he sentit la ressaca d’un moment que no ha sigut i m’han pesat pena i culpa en llocs diferents del cos, desconnectades l’una de l’altra. Tristesa sobre les espatlles i a la boca de l’estómac, el sentir-me’n responsable enfilant-se’m des dels peus com llengües d’un petroli enganxós que sortia de sota meu i no em deixava fer ni un pas.

La gent –i jo soc gent– sol respondre que el que els fa més por és veure patir els seus, les persones estimades. Però enfilat aquest camí m’adono que el sentir-se’n responsable és la causa del terror. Perquè la culpa no s’aigualeix amb el temps com ho pot fer la carona d’un fill que existeix a dins del cap perquè l’has estimat i perdut només en un somni.