Qui sap si la tendresa

Sentir les cançons

S'abraçava amb la mare i sanglotava, i el pare somreia ufanós

| 02/07/2019 a les 09:38h
Especial: Qui sap si la tendresa
Arxivat a: Cambres pròpies, Qui sap si la tendresa, Cesk Freixas

Foto: freestocks.org


Ell era molt petit i els seus pares van voler que els acompanyés a Barcelona. Allà és on passen les coses importants, es deia, i va acceptar de seguida, sense pensar-s'ho gaire. La veritat és que amb dotze anys tampoc tenia el poder de dur-los la contrària i guanyar, i anar a la ciutat li va semblar una idea força més interessant que el tedi de la soledat amb l'oncle i el silenci del poble d'un diumenge a la tarda.

A cinquena fila els esperaven tres cadires de fusta, nues, amb els números marcats a foc als respatllers. Set, nou i onze. Va asseure's en la darrera, els pares eren l'un al costat de l'altre i ell quedava lleugerament centrat. Quan va sortir l'artista a l'escenari, se'l va mirar amb cara de a veure què ens tocarà aquest ara. I no van passar ni dues cançons que ja plorava amb tot el desconsol de la nostàlgia, de l'amor, de les ruptures, de la felicitat, de tot i de res a la vegada. S'abraçava amb la mare i sanglotava, i el pare somreia ufanós, celebrant la sensibilitat del seu fill.


Però ell se sentia observat, i a mesura que anaven passant les cançons va anar empassant-se aquell plor. Se li havia instal·lat una capa de rubor a l'esquena que l'amarava de dalt a baix, com un vestit llarg que li pesava, d'una vergonya llarga i fonda com també ho era el sentiment d'aquelles cançons. Si reprimir una llàgrima li costava, imagineu-vos com li costava reprimir-ne mil. I a poc a poc va deixar d'escoltar aquella veu encisadora, fixant-se en les cares desconegudes que, d'entre el públic, l'aguaitaven com caçadors, amb els fronts arrufats i les comissures encorbades.

Va passar-se la resta del concert quiet, mirant de reüll i evitant de totes totes escoltar res més del que deia aquell senyor damunt de l'escenari. Quan va acabar i més o menys tothom va haver sortit cap al carrer, el pare li va preguntar, encara asseguts a les cadires, per què estava tan seriós. Ell, mirant la mare, buscant la complicitat abans de la resposta, li va dir: totes aquestes persones havien vingut a escoltar les cançons; jo hi era per sentir-les, i no m'han deixat.

COMENTARIS

Quan llegim , no perdem el temps
Anònim, 17/07/2019 a les 13:59
+3
-0
molt tendre

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments