Basorèxia

A estones només vull

I no em conformo però visc, quin remei, trampejant, a temporades, quan la vida em tomba el pla

| 09/07/2019 a les 01:53h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: Mark Chinnick


"Aquelles auliveres no faran mai més aulives", deia fa uns dies un pagès de la Ribera d'Ebre amb mig riure nerviós, que reia però en realitat plorava, pel telenotícies migdia, l'endemà del gran incendi, sobre les seues auliveres amb les soques cremades. Suposo que després d'una calamitat així tens dret a estar un temps divagant, mentre decideixes si tens esme de buscar un altre nord o si prefereixes deambular per la vida sense cap més projecte.
 
Em deia un amic l'altre dia que deambular no està mal, quan t'hi acostumes, que sembla mentida però les coses bones i les coses dolentes passen igual, tinguis o no tinguis un pla. I em preguntava: és millor o pitjor, que les coses que passen o no passen no depenguin de tu? Que no es puguin evitar, que no les escullis, que l'únic que puguis fer és encaixar-les amb més o menys compostura. És millor? Ens sentim alleugerits sota el paraigua de l'inevitable? Jo crec que no, perquè la majoria de coses inevitables són desgràcies, i si haguessen pogut dependre de nosaltres ni que fos una miqueta, segurament ens hauríem esforçat de manera sobrehumana per evitar-les.
 
De vegades m'enrabio. No ho explico a ningú però hi ha estones que m'ho permeto, com un petit premi, esta marraneria inútila d'enrabiar-me, i m'odio el cos rebel·lat contra mi que em boicoteja; i em repugna, segons com, la idea de resiliència, la idea de sortir reforçada de qualsevol merda. De vegades no vull sortir reforçada de res. De vegades vull només que certes coses no m'hagin passat. I detesto la naturalesa que ha triat que el meu cos no funcione bé i no vull consol i no vull haver d'encaixar més coses de manera ponderada. A estones només vull sentir esta ràbia. 
 
No ho explico a ningú, són estones que me guardo només per a la meua indecència, per a la pròpia vergonya i me lamento llavors i, només a estones, m'odio el cos que em boicoteja, m'odio fins i tot la queixa i l'escriptura i m'odio fins i tot la ira. I no em conformo però visc, quin remei, trampejant, a temporades, quan la vida em tomba el pla. I deambulo mentre res no importe prou, mentre no aprengue com se fa per estimar una aulivera que no farà mai aulives.

COMENTARIS

Gràcies!
Mon Folch, 09/07/2019 a les 21:42
+6
-0
Com.sempre, Maria, genial!! És que ho claves i ho dius tan bé que només puc felicitar-te i agrair-te una vegada més que escriguis així!
Mon
Moltes gràcies
Anònim, 19/07/2019 a les 19:29
+1
-0
Igual que tu,però tu ho has expressat d'una manera genial i senzilla i sobretot sincera.... Et felicito.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments