Visions

Adeu, company d’aventures

Quan vaig néixer ja hi eres, i has estat al meu costat des d’aquell primer dia

| 05/07/2019 a les 11:41h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, visions

Foto: Skip



No em faig a la idea. Com m’ho faré per tirar endavant si tu no hi ets? Si sempre hi has estat, sempre. Quan vaig néixer ja hi eres, i has estat al meu costat des d’aquell primer dia. Quina paciència em tenies! Te’n recordes, dels contes abans d’anar a dormir? Tu llegies des dels cinc anys, quan vas aprendre'n pel teu compte amb aquell llibre que es deia “¡Upa!”, aquell de “la mama amasa la masa” i aquestes coses. Jo en tenia quatre o cinc i cada nit et demanava un conte abans de dormir, en aquella habitació compartida de la casa del carrer 52. Tu sempre hi accedies, quina paciència! Fins que un dia vas dir prou. Em vas agafar i em vas ensenyar a llegir i a escriure. No vas parar fins que vaig aprendre'n. Tu amb set anys, jo amb cinc. Des d’aquell dia no hem parat de llegir com si no hi hagués un demà. Gràcies a tu i la teva paciència per ensenyar-me. Sempre he sospitat, però, que la meitat dels contes te’ls inventaves, perquè sempre has sigut un gran contacontes, un storyteller. Te’n recordes, dels estius anant a la piscina a les colònies de natació? Tu devies tenir deu o onze anys i cada dia, durant els vint minuts de bus d’anada i els vint minuts de tornada, tot el bus –monitors inclosos– en silenci escoltant una història teva per capítols que t’anaves inventant sobre la marxa. Només recordo que el protagonista era un tal “Perico Pérez”. Els tenies a tots embadalits. Era pujar al bus i que tothom et demanés que comencessis amb el capítol del dia.
 
El delit per la lectura que vam adquirir junts ens va acompanyar tota la vida. Verne, Salgari, Dafoe… Durant els últims vint anys, un dels plaers secrets més grans que teníem, tu i jo, era triar el llibre que ens enviaríem aprofitant el viatge d’algun amic o familiar –o de nosaltres mateixos–. Quants desenes de llibres han creuat l’Atlàntic en aquests anys en una direcció o en una altra? Assaig, història, política, novel·les…
 
Compartim l’amor per la lectura però sempre hem sigut molt diferents. Tu t’estimaves jugar amb els cromos de futbol i jo amb els cotxets. Sempre m’enredaves: “Primer juguem a cromos i després amb els cotxets”. Jugàvem a cromos i després em deixaves tirat, cabronàs. Això sí: hores i hores i hores jugant plegats. Amb els cromos, amb els cotxets, amb els soldadets. Fèiem la quadrícula de la ciutat amb revistes i jugàvem hores plegats, te’n recordes? I els estius a la platja o al bosc, tu i jo. No necessitàvem ningú més. Érem diferents, però. Jo era el més trapella, i quan els pares m’enxampaven fent-ne alguna, jo abaixava el cap i entomava l’esbroncada, callat com un puta, sabent que la mare cridava molt però mai no passava a majors. Però tu mai no has suportat les injustícies. Escoltaves la reprimenda fins que no podies més i saltaves com un tigre a defensar-me. T’enfrontaves als pares i els hi deies que ja n’hi havia prou, que no n’hi havia per tant, que havia estat sense voler, o el que fos. Recordo que al final sempre acabaves castigat per enfrontar-t’hi, i jo me’n lliurava. Mai no m’ho vas retreure, però. Al contrari.
 
Diferents però complementaris, érem un duet imbatible. Als teus quinze vas demanar la moto, aquella Juki japonesa de 50cc. Als meus quinze vaig demanar l’ordinador, aquell potentíssim Commodore 64. Vam tenir moto i ordinador, tot era dels dos, i mai no ens vam barallar. Mai, que fort, oi? Suposo que no ens hem barallat mai perquè la insistència del pare va funcionar. El pare i la mare, tots dos fills únics, sempre veien com un miracle la nostra connexió. I el pare –pesat– sempre, sempre, sempre, repetint-nos aquells versos del “Martín Ferro”, la bíblia gautxa: Los hermanos sean unidos, porque esa es la ley primera (…) si entre ellos se pelean, los devoran los de afuera”. Això se’ns va gravar al cervell a foc, suposo. I per això m’has tingut tots aquests anys tanta paciència, perquè mira que m’hauries d’haver engegat més d’una vegada. Te’n recordes, del Citroen 2CV que et vas comprar amb vint anys? Quina meravella! Per descomptat, era teu però era meu, com sempre. Un dia me’l vas deixar per sortir amb la Carlina i anar a la disco. Tot tornant cap a casa després de deixar-la a ella a casa seva, em vaig adormir i vaig acabar sota un bus de línia. Jo, a l’hospital, i el 2 Cavalls, una bola de ferro inservible. El vas vendre com a ferralla. Mai no m’ho vas retreure, ni em vas demanar els diners, ni res de res. Només em vas abraçar en veure que jo estava bé. Per això sempre t’he seguit, a mort. Per això els anys junts de voluntariat. Per això si tu vas fer Dret, jo també, fins i tot sabent que seria periodista i no advocat.

Devia ser per aquella època, amb vint anys, que se’ns va ficar al cap reflotar el vell Casal Català de La Plata, inactiu des de feia anys. Te’n recordes? Vam trucar un per un tots els catalans que coneixíem i els vam citar al Centre Asturià de La Plata. Aquella institució dels anys vint que havia rebut la visita del president Macià va renéixer com a Casal dels Països Catalans de La Plata, i avui és una de les entitats capdavanteres de la Diàspora sud-americana. Jo vaig cardar el camp cap a Catalunya al cap de poc, però tu i el pare us hi vau quedar i el vau fer gran. Quin fart de pencar que us heu fet! No només això, vas bastir les xarxes de joves catalans arreu del continent, viatjant per tot arreu. Recordo que en les trobades, després de les hores de feina i de debat, a l’hora de resumir i elaborar un document de treball, tothom girava el cap cap a tu, i tu ja sabies el que et tocava: en un parell d’hores apareixies amb un document de consens que tothom acceptava d’immediat, perquè era el resum perfecte de totes les sensibilitats. Per cert, les trobades de casals als països americans eren sempre profitoses i divertides, però el millor de tot eren les trobades de joves dels casals catalans de l’exterior a Catalunya. Hi estàs d’acord, oi? Que bé que ens ho passàvem! Pencàvem molt, però ens divertíem encara més. Te’n recordes dels vespres al Masnou amb el cosí Nicolau de la Catalunya Nord? Quin fart de riure! Hi apareixia el Gustau storyteller i hipnotitzava tothom.
 
Ara que hi penso, potser qui més ha gaudit i a qui més feliços ha fet el Gustau storyteller és als meus fills. Com te’ls estimaves, collons! I ells t’adoraven amb devoció. Te’n recordes, dels teus viatges a Catalunya per visitar-nos? Potser et quedaves cinc dies o una setmana, i cada nit, cada nit, els tres nens esperaven ansiosos l’hora d’anar a dormir. Tu t’emportaves una cadira a la seva habitació i els explicaves històries de terror per capítols, un cada nit, i la nit abans de marxar tancaves la història amb un final sempre apoteòsic. Els nens flipaven. L’endemà es desesperaven per explicar-me la història a mi: que si rates assassines, que si bruixes, que si homes-llop… Qui et va parir, storyteller…
 
Per què collons has marxat ara? Maleït càncer dels collons. Això t’havia de passar als setanta o als vuitanta, no als cinquanta. Què vols que faci jo ara, si encara no m’he refet de la mort del pare, que també va marxar sense avisar fa només un any? Que no veus que ens quedaven moltes coses per fer junts? Havíem de tornar a Guarujà, a jugar futbol a la platja amb aquells brasilers arrogants que havien gosat posar en dubte que Maradona era el més gran. I hem de tornar a guanyar-los. Hem de tornar a passar les vacances en aquella masia de l’Empordà on ens van encerclar les flames al 2012, quin ensurt, recordes? Ens vam acollonir molt, però ens sentíem tan feliços de passar les vacances les dues famílies juntes, la teva i la meva! Hem de tornar a anar a veure el River al Monumental, com aquell últim partit del River campió invicte del Tolo Gallego, te’n recordes, que hi vam anar en bus, amb en Reynaldo? Hem de celebrar la independència, Gustau, la independència! Hi vas treballar tant, tu, des del teu lloc. Quantes conferències vas fer arreu de l’Argentina i de l’Amèrica Llatina presentant el teu llibre Euskal Herria y Cataluña, dos naciones sin estado?
 
No pots marxar ara, cabronàs. Encara ens queden moltes de les nostres interminables converses telefòniques, com la d’aquest dijous passat. Sempre la mateixa seqüència, repetitiva, però ens encantava. Primer ens explicàvem les nostres coses, després ens queixàvem dels pares, després em preguntaves pels nens. Mai era una pregunta genèrica del tipus “què tal els nens?”, no. Sempre era un interès individualitzat, perquè te’ls estimaves com fills teus, com jo m’estimo els teus. Primer en Pere: “Què fa en Pere? La feina bé? No pateixis, Germà, és un bon noi, ja s’encaminarà”. “I en Martí? La feina? Els estudis?, és un crac, en Martí”. “I l’Ignasi? Com va el vòlei? Li agrada la carrera?” Sempre preguntant detalls, sempre al cas de tot. Després repetíem la rutina amb els teus dos tresors: en Santi i la Celina, com te’ls estimaves! Encara més: els admiraves, són la teva obra mestra. Dues persones honestes, compromeses, valentes, carinyoses. M’explicaves les seves coses amb admiració profunda. Al final de la trucada, sempre al final, ens cagàvem en els polítics de l’Argentina (“com pot ser que no hi hagi manera de sortir del pou!”) i parlàvem encara una llarga estona de Catalunya. Catalunya! Quina emprenyamenta que duies des de l’octubre de 2017! “Quan aixecareu les llambordes i fareu barricades com els avis?” em preguntaves, sempre indignat. Jo et deia que paciència, que ja arribaria. La mare que els va parir a tots, ja no ho veuràs, Gustau.
 
No havies de marxar ara, cabró. Encara no. M’agradaria ser d’aquella gent que creu que has anat a un lloc millor i que ens hi trobarem, però sé que no és així. Només em queda la frase que repetíem quan ens planyíem per l’absència sobtada del pare: “Ningú no marxa mai del tot si el seu record perviu”. És tot el que em queda: els teus records. Per això sé que no et deixaré marxar mai del tot, sempre seràs amb mi, en els meus records. Mentida, no és l’únic que em queda de tu. Em queden els teus fills, que són tu. Els veig a ells i et veig a tu. Els cuidaré com el tresor més important del món, Gustau, t’ho prometo.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades