Ensenyar català a Rússia i a Madrid

 
Un grup de noies russes aprenen català cantant l’havanera que van escriure els pares de Sílvia Pérez Cruz, recitant poemes de Blanca Llum Vidal i Sara Bailac o entrevistant a distància Quim Monzó. També s’engresquen fent pessebres i s’escandalitzen quan saben que fem cagar el tió. Milers de quilòmetres enllà, en una classe de Madrid, uns quants alumnes canten “busca el que és més fonamental, les coses simples i vitals, oblida’t de problemes i inquietuds”.

Que la llengua i la cultura catalana sigui coneguda i reconeguda arreu del món és l’objectiu, sòlid i tenaç, de l’Institut Ramon Llull. De totes les maneres amb què s’arremanguen per aconseguir aquesta expansió, n’hi ha una de crucial: l’aliança amb universitats d’arreu. Des de Finlàndia fins a Israel, des de Brasil fins al Japó. La Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior ha fet la volta al món amb la complicitat de 150 facultats de 30 països on s’imparteixen des dels cursos bàsics de català (A1, A2 i B1), fins a assignatures de literatura, cultura, lingüística i traducció. De fet, fins i tot ofereixen proves oficials als alumnes perquè puguin acreditar el que aprenen.

Amb motiu de les 33es Jornades Internacionals per a Professors de Català, que se celebren a Palma del 16 al 19 de juliol, hem conversat amb dues professores, Margarida Ponsatí (que treballa a la Universitat de Moscou) i Júlia Llompart (que va treballar a la de Massachusetts i a l’Autònoma de Madrid), perquè ens expliquin què vol dir fer d’ambaixadora de la teva llengua a quilòmetres de casa. 

Margarida Ponsatí, Rússia 

Vaig néixer a Figueres l’any 1980, però he viscut gairebé sempre entre Girona i Barcelona. Vaig estudiar filologia eslava a la Universitat de Barcelona (UB) on vaig trobar-hi molt bons mestres: Ricard San Vicente, de qui vaig aprendre a estimar la literatura russa; Helena Vidal, que em va encomanar la passió per la traducció literària; i Ivan García, amb qui, fora d’hores de classe, assajàvem obres de teatre en rus. Posteriorment em vaig formar com a professora de català i vaig entrar a treballar al Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI- Barcelona-Drassanes). Alhora, m’he dedicat sempre a la gestió cultural (Centre Cultural de Rússia-Figueres i Associació Russocatalana ARCA-Barcelona) i a la traducció tècnica i literària.

Com vas anar a parar a fer de professora a Rússia? 

De fet quan em va sorgir la possibilitat de treballar com a professora de català a Moscou ja feia set anys que hi vivia i treballava. La meva passió per la cultura i la llengua russes m’havien portat a estudiar un any a la Universitat Estatal de de Moscou, i és en aquesta ciutat on al cap d’un temps em vaig casar amb un rus i hi van néixer les meves dues nenes “russocatalanes”. Així doncs, en el meu cas no he hagut d’afrontar un canvi de país ni de llengua, sinó que he pogut continuar amb la meva vida i la meva feina de docent i traductora alhora que entrava a formar part de la xarxa de professorat a l’exterior de l’Institut Ramon Llull.

Ara ja fa dos anys que hi treballo i la veritat és que cada dia soc més conscient que la meva és una dedicació privilegiada: treballo amb el català des de Rússia, amb uns alumnes extraordinaris i amb el suport permanent d’un gran equip de professionals que, des de les àrees de Llengua i Universitats i Literatura i Pensament, m’acompanyen en el meu dia a dia a 4.000 quilòmetres de Catalunya. A banda de guiar i donar volada als projectes que els proposem des de Moscou fan possible que l’aprenentatge del català es converteixi en una experiència única per als nostres alumnes gràcies a les nombroses estades lingüístiques, culturals i de lleure que organitzen en terres catalanes, on cada any participen desenes d’estudiants de tot el món.

Foto: A l’esquerra, la facultat de filologia de la universitat de Moscou a l’esquerra, i, al fons, un dels edificis més emblemàtics de l’època estalinista 

Què hi ensenyes, a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal de Moscou, i com descriuries les teves classes?

Com a professora d’Estudis Catalans ensenyo llengua i cultura catalana als estudiants de filologia iberoromànica, com s’anomena allà, cosa que inclou el castellà com a primera llengua estrangera i el català, gallec, basc o portuguès com a segona llengua optativa. Actualment tinc una vintena d’alumnes repartits en quatre nivells: des d’A1 (inicial) fins a C1 (suficiència), amb previsió d’obrir un nivell C2 (superior) el curs vinent.

Foto: Guardonades del Concurs literari de Sant Jordi ’19: “La meva vida en 6 paraules”.

Les classes procuro que siguin sempre dinàmiques, amenes i essencialment comunicatives, amb activitats en què els estudiants tinguin un paper protagonista. Personalment, m’ajuda moltíssim el fet de conèixer tant la llengua com la seva mentalitat i la realitat en què estan immersos, ja que em permet afinar l’enfocament dels continguts que treballem i aprofundir en un gran ventall d’aspectes lingüístics, socioculturals i emocionals.

Els continguts del curs són molt variats i treballem la llengua de manera transversal: a través de l’art, la literatura i el cinema o bé d’aspectes de l’actualitat política, social i cultural del país, del patrimoni arquitectònic i les festes tradicionals de Catalunya. A més, amb l’Anna Bakànova, professora i puntal del departament de català, mirem de reservar sempre un espai a la dramatúrgia, ja sigui en forma d’esquetx teatral, performance, curtmetratge o recital poètic, i el duem a “escena” coincidint amb la celebració de Sant Jordi, una de les més estimades per tots els alumnes.

*Celebració de Sant Jordi en què les estudiants de nivell B1 de català reciten “Si volem, volem”, de Sara Bailac, i “No hi ha conjur…”, de Blanca Llum Vidal, mentre una companya, la Daixa, ho il·lustra.

A banda d’això, com que m’agrada esprémer totes les habilitats artístiques dels estudiants i tinc la gran sort que ells acullen amb il·lusió totes les propostes que els faig (o gairebé!), hem decidit crear la nostra pròpia coral universitària russocatalana. Es tracta d’un cor de veus femenines format per una dotzena de cantaires a qui els brillen els ulls quan entonen El cant dels ocells o l’havanera Vestida de nit (que interpreta Sílvia Pérez Cruz). L’entusiasme de les noies és tan gran que aquest any ens hem plantejat el repte de cantar Un pont de mar blava, de Lluís Llach. Per ara cal dir que els assajos no han estat gaire reeixits, però això no ens farà desistir. Tot sigui per continuar respirant la cultura catalana a través de la música i per posar notes de mar i d’alegria al llarg hivern rus, tan invariablement gris i blanc!

Tinc entès que a la Universitat de Moscou, a més, heu traduït i publicat l’obra d’Albert Sánchez Piñol al rus.

Sí, efectivament. El mes de març passat vam celebrar el “II Seminari de Traducció literària per a joves russoparlants”, en el marc del qual els alumnes van traduir un fragment de l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Fungus. El rei dels Pirineus.

L’encarregada d’impartir els tallers va ser Nina Avrova, traductora amb una extensa i reconeguda trajectòria i autora de gran part de les traduccions de Quim Monzó i Albert Sánchez Piñol existents al rus. Gràcies a ella els alumnes van tenir l’oportunitat única de parlar (a través de vídeos enregistrats) amb tots dos escriptors, cosa que els va impressionar molt.

Al seminari també hi va participar, entre d’altres, Aleksandr Livergant, editor en cap de la revista literària Inostrànnaia literatura (Literatura estrangera), una de les més prestigioses del sector, amb cent anys d’història. L’any 2010 la revista va publicar una antologia de literatura catalana que va aplegar gèneres, períodes i autors ben diversos, des de Jacint Verdaguer, Josep Carner i Josep Pla fins a Pere Gimferrer, Quim Monzó, Maria Barbal, Albert Sánchez Piñol, Teresa Solana i Melcion Mateu.

Doncs bé, arran de la seva participació al seminari Livergant, ens va proposar, d’una banda, publicar el fragment de Fungus fruit del treball dels alumnes i, de l’altra, tornar a dedicar tot un monogràfic a la literatura catalana, coincidint amb el desè aniversari de la primera. La nova antologia està previst que surti publicada la tardor del 2020 i, el que és més important, comptarà amb la col·laboració dels nostres millors alumnes com a traductors d’alguns dels relats que s’hi inclouran.

La Facultat de Filologia de la Universitat de Moscou ha estat, històricament, la principal escola d’on han sortit els grans traductors que han fet conèixer la literatura catalana al públic rus. És per això que em fa molt feliç veure com hi ha estudiants nostres que tenen tant de talent i passió per la llengua i la literatura catalanes com per poder donar continuïtat a aquesta tradició i fer créixer el planter de traductors del català al rus, que avui encara no és prou nombrós. 

Recitant “Soleiada”, de Maragall, per Sant Jordi. Totes duen algun element de color groc pel sol (i per alguna altra cosa).

 
Parles d’història del departament: quant temps fa que s’estudia català a la Universitat Estatal de Moscou?

L’any 1978 Joan Antoni Samaranch, com a ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica, va inaugurar el departament de catalanística de la nostra facultat, de manera que ja fa més de 40 anys que els estudiants de la carrera d’hispàniques tenen l’oportunitat d’estudiar-lo. L’any passat vam commemorar l’aniversari, i malgrat la situació d’absoluta incertesa política i econòmica a Catalunya (o potser a conseqüència d’ella) vam voler celebrar que l’ensenyament del català continua més viu que mai a Rússia, i que generació rere generació els filòlegs russos segueixen enamorant-se de la nostra llengua i plantejant-se un futur professional vinculat a la llengua i a la cultura catalanes.

L’agenda de la celebració va incloure, entre d’altres, taules rodones i conferències sobre catalanística de la mà d’experts i traductors de Moscou i Sant Petersburg i un concert de la cantautora Meritxell Gené, que va enamorar tot el departament amb la seva interpretació de textos de poetes catalans. També vam viure moments emotius, com l’actuació d’un tenor rus i un pianista durant la sessió inaugural, que es van aprendre la cançó de L’emigrant especialment per a l’ocasió i la van interpretar amb una passió i una força que van commoure tots els assistents.

Meritxell Gené i Margarida Ponsatí

Això a banda, un dels esdeveniments més importants de la commemoració va ser la visita oficial de Manuel Forcano i Josep-Anton Fernández, aleshores directors de l’IRL i de l’Àrea de Llengua i Universitats respectivament. La seva visita va suposar un gran estímul per als alumnes dels cursos superiors a l’hora de millorar l’expressió oral ja que, hospitalaris com són els russos, es van entregar en cos i ànima per fer que la seva estada fos una experiència inoblidable, fent-los d’intèrpret acompanyant i organitzant-los visites turístiques i culturals per tot Moscou.

Dues alumnes rebent Manuel Forcano i Josep-Anton Fernández a l’aeroport.

No puc deixar d’esmentar el fet que a la Universitat de Sant Petersburg s’hi estudia el català des de fa gairebé quatre dècades, també. L’Arnau Barios, que a més de ser-ne l’actual professor és també un brillant traductor literari, hi està fent una feina esplèndida amb els seus alumnes. Les nostres dues universitats disposen d’un compte conjunt a Twitter per fer difusió de les activitats que hi organitzem.

Cantant nadales

Podries explicar una anècdota de les teves classes o un fet que t’hagi sorprès?

No sé si es pot considerar o no una anècdota, però una de les coses que més sorpresa provoca entre els alumnes, que han rebut una educació força puritana, és l’escatologia lligada a la celebració de Nadal, amb el tió i el caganer del pessebre. Quan els ho explico, acompanyat d’imatges, obren uns ulls com unes taronges i no saben gaire com reaccionar, ho troben molt extravagant. Això sí, en acabat s’ho passen de meravella fent cagar ells mateixos el tió, a classe, i aixecant la manta per descobrir els torrons i els regals que hi apareixen a sota!

Què diries que n’has après dels teus alumnes?

Dels meus alumnes n’he après molt i en continuo aprenent cada dia, però potser diria que el que més m’admira d’ells és la seva capacitat de treball i la seriositat i autoexigència amb què encaren els estudis i, en general, tot el que fan. Si aquí hi afegim l’entusiasme i la receptivitat pròpies d’aquesta edat en resulta un còctel tan explosiu com estimulant que demana una gran responsabilitat, com a professora i com a persona, i t’obliga a exigir-te cada dia una mica més i a implicar-te al màxim en la seva formació.

Júlia Llompart, ha estat professora a Massachussets i a Madrid 

Vaig néixer a Maó (Menorca) l’any 1982 però, quan tenia 14 anys, em vaig traslladar amb la meva família a Barcelona. En acabar l’institut, vaig marxar un curs a viure i treballar a Londres i, en tornar, vaig començar els meus estudis universitaris a la Universitat Autònoma de Barcelona: traducció i interpretació (de català, castellà, anglès i àrab). Posteriorment, vaig fer un màster en didàctica de la llengua i la literatura (l’any 2012) i el Doctorat en Didàctica de la Llengua i la Literatura (acabat l’any 2016). He treballat de professora a Massachussets i a Madrid. Actualment soc investigadora postdoctoral al GREIP (Grup de Recerca en Ensenyament i Interaccions Plurilingües) de la Universitat Autònoma de Barcelona per al projecte europeu LISTiac (Linguistically Sensitive Teaching in all classrooms, Erasmus+).

Què hi ensenyaves, a Madrid?
 
El 2017-2018 fou el primer curs que la Universidad Autónoma de Madrid (UAM) oferia classes de català. Per això, durant el primer any, el curs de Lengua y cultura catalanas es va plantejar com a assignatura transversal i, per tant, oberta a qualsevol estudiant de la UAM. També vaig tenir l’oportunitat d’impartir el curs Multilingüismo y lenguas en contacto que, indirectament, també tractava alguns aspectes relacionats amb la llengua catalana, les llengües minoritzades i les dinàmiques sociolingüístiques. Ara bé, gràcies a l’èxit del primer curs i l’interès mostrat per estudiants i departament, el segon any els estudis catalans van créixer molt: d’una banda, la llengua catalana va passar a formar part dels estudis de traducció i interpretació i es va convertir en Lengua D1 (Catalán) y Lengua D2 (Catalán) i, d’altra banda, es va crear una classe de cultura catalana. A banda dels cursos regulars, en aquest dos darrers anys també he dut a terme diversos seminaris de traducció, de llengua i de literatura, dos cicles de cinema català, l’espai de conversa “El cafè català”, conferències i l’organització de la 7a TIPECE (Trobada Internacional de Professors i Estudiants de Català a l’Exterior).

Com descriuries les teves classes?
 
Sempre he intentat que l’alumnat tregui el millor de si mateix. Parteixo de la base que els joves i les joves que rebo a les aules tenen un gran repertori de coneixements lingüístics i metalingüístics i, per tant, sempre parteixo d’allò que ja saben, d’allò que és comú entre les llengües. En el cas de les classes a la Universidad Autónoma de Madrid, aquesta connexió entre les llengües que coneixen –castellà i també poden saber francès, italià, gallec…– i el català és enorme, així que des del primer dia de classe parlo català i m’entenen. Les estratègies d’intercomprensió i de comparació entre llengües són realment molt importants quan ensenyem català a alumnat que parla altres llengües romàniques.

D’altra banda, la meva metodologia és fonamentalment comunicativa i, per tant, sempre partim d’un text real –que pot ser una notícia de diari, un vídeo, un programa de ràdio, un correu electrònic, una cançó, etc– sobre el qual girarà tota la sessió i anem treballant el lèxic i la gramàtica a mesura que l’aprenent ho va necessitant per dur a terme les diverses tasques o petits projectes que els demano. També hi practiquen molt l’autoavaluació i la coavaluació. Sempre intento que el que els proposo sigui proper als seus interessos i que s’ho passin bé. La sensibilitat i l’humor són elements clau per a l’ensenyament i l’aprenentatge! Així mateix, intento preparar-los per presentar-se a les proves de certificat que anualment realitza l’Institut Ramon Llull. Aquest curs, per exemple, l’alumnat de català, després de pocs mesos d’estudiar la llengua, s’ha pogut presentar al certificat B1.

* Una de les cançons que posava a classe.

Un altre dels elements clau és que obro la classe més enllà de l’aula; per això, els proposo de trobar-nos un cop per setmana per a conversar a l’espai “El cafè català” –que és obert a tothom– i de fer activitats per connectar amb alumnat de català del món, com, per exemple, l’intercanvi que hem fet entre l’alumnat de la Universidad Autónoma de Madrid i la University of Massachusetts (Amherst) i que ha resultat en l’amistat entre l’alumnat de les dues institucions.

Què és el que més en valores?

Els estudiants i les estudiants, alhora com a estudiants i com a persones. Tot i que tinc molt clar quina és la metodologia d’ensenyament que pot funcionar, el context sempre en determina la forma final i això és molt interessant perquè entenc l’alumnat com a coconstructor de les classes. Per això valoro molt haver tingut l’oportunitat d’ensenyar català tant als Estats Units com a Madrid, perquè les dues realitats m’han ajudat a entendre com s’aprèn la llengua, quines són les dificultats amb què es pot trobar l’alumnat i què és el que els motiva més. El que passa a les classes és, per a mi, material per analitzar i replantejar què fer per treure el millor de cada alumne. En aquest sentit, considero que la recerca-acció que cada professor o professora faci a les seves aules pot millorar la seva pràctica docent. 
 
Com viuen els teus alumnes les classes? Per quins motius s’hi inscriuen?
 
En el cas més recent, el de Madrid, l’alumnat decideix estudiar català per diversos motius: d’una banda, perquè són estudiants de llengües modernes i de traducció i entenen l’aprenentatge del català com a la possibilitat d’adquirir una eina més per a la seva futura tasca professional; d’altra banda, perquè s’han iniciat, d’alguna manera, en l’estudi del català, per exemple, a través de la música, la lectura o veient alguna sèrie de televisió –Merlí, en aquest sentit, ens ha fet augmentar el nombre d’alumnes a les aules!; i, finalment, perquè tenen algun origen familiar catalanoparlant –avis, tiets o, fins i tot, pares i/o mares– i, per tant, el català (normalment en la forma oral) forma ja part del seu repertori lingüístic.
 
La sensació que té l’alumnat és que les meves classes són diferents d’aquelles a les quals estan aconstumats, ja que els faig parlar molt i treballar per parelles i en grups. Això, al principi, els costa una mica però, amb un parell de mesos, s’hi llencen i la progressió que fan és meravellosa! Penso que s’ho passen bé i que aprenen molt i molt ràpid. Valoren de forma molt positiva que els materials de treball siguin molt diversos, que no sigui una classe de gramàtica, veure els resultats d’aprenentatge de la metodologia que fem servir i passar-s’ho bé en un entorn de confiança. Sens dubte el que més els costa són els pronoms febles i suposo que per això, aquest any, el regal que em van fer a final de curs va ser la samarreta d’Adopta un pronom feble!
 
Podries explicar una anècdota de les teves classes o algun fet que t’hagi sorprès?
 
El que més m’ha sorprès sempre és l’efecte “enamorament” cap al català que han viscut alguns alumnes i que ha fet que es replantegin el seu camí de vida. Us en poso dos exemples: d’una banda, una alumna de la University of Massachusetts (Amherst) que va començar de zero a estudiar català, s’hi va enganxar –tant és així que va matricular-se a totes les assignatures de llengua i cultura catalanes: llengua, cultura i cinema– i va decidir que volia anar-se’n a algun territori de parla catalana. Va aconseguir una beca i va acabar treballant de professora de conversa en una escola de Lleida. Actualment, viu i treballa de professora a Lleida. D’altra banda, hi ha estudiants de Madrid que, després d’haver començat a estudiar llengua i cultura catalanes, han decidit canviar i enfocar el tema del seu TFG (Treball Final de Grau) a estudiar el sistema educatiu català o algun aspecte sobre les llengües minoritàries. Hi ha alguna cosa que els enganxa i penso que és una gran oportunitat per a l’alumnat descobrir una nova llengua i cultura tan propera –especialment, en el cas dels estudiants de Madrid.

Quina visió i rebuda tenen de la llengua i la cultura catalana a les universitats on has treballat?
 
He tingut la sort d’ensenyar català a dues institucions ben diferents. Pel que fa a la University de Massachusetts (Amherst), hi havia dos factors que eren essencials si pensem en la visió que s’hi té del català: d’una banda, ja feia tres cursos que s’hi ensenyava català i, per tant, era una llengua que ja formava part del departament. D’altra banda, per als nord-americans, el català és una llengua més, i una cultura i història que els desperta curiositat. Entenen fàcilment que és una llengua que es parla a l’Estat Espanyol i que existeix una cultura catalana.

Pel que fa a la Universidad Autónoma de Madrid va ser una mica diferent. Vaig arribar-hi per iniciar els estudis de llengua i cultura catalanes i, per tant, hi començava, en principi, des de zero. El català va començar com una assignatura transversal però, en només un any, va passar a formar part del pla docent de Traducció i Interpretació. Penso que això ha pogut succeir per dos motius principals: en primer lloc, per l’èxit que han tingut les classes i tota la resta d’activitats culturals gràcies, en part, a les sinergies que vaig treballar per crear amb altre professorat (per exemple, amb professorat de literatura hem organitzat seminaris de literatura catalana o amb professorat de cinema i comunicació audiovisual hem organitzat dos cicles de cinema català). El treball en xarxa tant dins com fora la institució és bàsic.

En segon lloc, perquè, des de l’inici, vaig adonar-me que el català ja era a la universitat. Vaig rebre a les classes alumnat que tenia orígens catalans/valencians/balears o familiars catalanoparlants i que sabia ja català oral però volia aprendre a escriure’l. Això no només va passar amb l’alumnat sinó que també vaig descobrir que hi havia professorat catalanoparlant, però que, al departament, no se sabia. Un no sabia que l’altre parlava català i només interactuaven en castellà. L’arribada de la docència del català a la UAM va potenciar moltíssim la visibilització del parlants de llengua catalana. Això em sembla un fet molt important perquè demostra que, a Madrid, també s’hi parla català diàriament. Era bàsic que una universitat com la UAM oferís classes d’aquesta llengua, així com també ho seria que ho fes de gallec i d’euskera per tal de potenciar als estudis de Llengües Modernes i Traducció i Interpretació aquestes llengües de l’Estat Espanyol. A més a més, l’experiència amb el català pot servir de precedent perquè ha tingut molt bona rebuda a la facultat i esperem que s’hi quedi durant molt de temps.
 
Per què diries que és important dur la llengua i la cultura catalana a fora de Catalunya? 
 
Penso que dur la llengua i la cultura catalana a fora de Catalunya és molt important, ja que és una llengua i una cultura tan importants com qualsevol altra i la feina que fa tot el professorat de la xarxa a diari –sempre amb el suport de l’Institut Ramon Llull– potencia la continuïtat i la vitalitat de la nostra llengua. Però, concretament, penso que és d’importància cabdal el fet que s’ensenyi a d’altres llocs de l’Estat Espanyol. Ens trobem encara en un moment en què a l’educació primària i secundària a les zones d’Espanya a les quals no hi ha una altra llengua cooficial no s’ensenyen la resta de llengües de l’Estat i és una llàstima. Molts dels alumnes de la UAM ho diuen: tant de bo haguéssim pogut estudiar –encara que fos a un nivell inicial– català, gallec o euskera.
 

Seminari de Traducció: Durant el Seminari de Traducció Català-Castellà que es va fer a la facultat.

Paloma Arranz, una exalumna de la Júlia, ha escrit una carta per explicar què van significar per ella les classes de català que va rebre a Madrid.
 
El que més em va agradar de les classes de la Júlia és el seu compromís amb la educació, la cultura i la vida en català. Des de el primer dia ens va deixar veure’l: un dilluns de setembre, entro a classe i una dona aleshores desconeguda em diu “bon dia”. A mi em fa una mica de por perquè sé que m’està parlant en una llengua que no entenc, però ràpidament m’adono que l’he entesa, tot i que no sé ni una sola paraula en català i m’atreveixo a respondre-li també “bon dia”. Segur que aquella vegada anem tindre una conversa molt maldestra, però ara no tinc cap dubta que lo millor que la Júlia podria haver fet per ensenyar-nos català és parlar-nos sempre en català. Tan de bo que tots els professors fessin el mateix!
 
D’altra banda, la pedagogia de la Júlia s’ha servit sempre dels nostres coneixements previs per accelerar el nostre aprenentatge i superar els problemes que anéssim tenint. Al final érem pocs, però ens aveníem molt, molt bé i ja parlàvem moltes i diverses llengües (fins i tot, alguns ja parlaven català i ens van ajudar molt als altres). Això sempre és un avantatge per que la classe marxi bé i sigui productiva. Fins i tot, en pocs mesos ja havien superat el nivell que la Júlia pensava que aconseguiríem en un any!
 
Quan jo arribava a català, un món paral·lel s’obria, en el que podíem aprendre íntimament, com el que fa una confidència a un amic, no solament català, sinó qui era jo i quines érem els altres. Tots els meus companys saben que m’encanta ballar i jo he après molt de biologia, del Japó, de matemàtiques, de historia, de música…, matèries en els que els meus companys eren experts. No puc oblidar tampoc que nosaltres vam estudiar català durant el any més convuls del procés, això va donar un gir als nostres motius per estudiar català i va aprofundir els nostres diàlegs sobre la nostra identitat com espanyols, així com el sentit que té la conservació i la promoció de la llengua catalana i altres minoritàries.
 
La Júlia ens ha apropat a la cultura catalana amb tota la tendresa imaginable i tots els medis que ha tingut a la seva disposició. Hem vist pel·lícules junts, hem cantat, hem tingut conferències amb professors i escriptors, tallers, seminaris, trobades. Gràcies a ella vaig poder anar a una colònia d’estiu a València i consolidar tot el que havia après! Ara em sent molt més ciutadana del món i sé que tinc un recurs molt valuós per fer una democràcia millor en el meu país.
 
Mil gràcies una altra vegada a la Júlia i tots els que m’han acompanyat en aquest camí.
 

Dels alumnes de català de diversos països quan van venir a Madrid per participar a la TIPECE (Trobada Internacional de Professors i Estudiants de Català a l’Exterior). Feien pinya amb la Colla Castellera de Madrid que ens va convidar al seu assaig.