Tots som Haru

La Haru, després de la mort de la seva mare, és enviada a formar-se al dojo on aprendrà escriptura cal·ligràfica, tir amb arc i meditació. Després dels seus estudis, emprendrà un camí vital lluny de casa i del seu pare, que li farà qüestionar-ho tot, arriscar-ho tot i perdre-ho tot. Flavia Company (Buenos Aires, 1963) escriu a Haru la vida de la protagonista, i a Magôkoro (tots dos publicats per Catedral), la carta que li va adreçar el seu pare i que mai no va llegir.

Us oferim el pròleg de Magôkoro, que enllaça els dos llibres i sortegem * 1 lot de dos llibres (la guanyadora ha estat Elisabet Molina).

Foto: Catorze

Podríem detenir-nos a qualsevol lloc. Per moltes raons. Cada parada és un canvi. De ritme, d’objectiu, de rumb. Aquell vespre passejava pel camí del filòsof. Plovia una mica i em vaig aturar per aixoplugar-me. Just davant de la porta d’una sabateria minúscula. Sense ser conscient que ho decidia. No tot el que fem són eleccions. Quan permetem que la vida flueixi, la nostra opinió és innecessària.

Em va cridar l’atenció la cortina que tapava l’aparador, de flors blanques i vermelles. Vaig atansar-me al vidre. Per un petit espai que quedava en un dels costats vaig entreveure l’interior. Potser aleshores vaig projectar una ombra o vaig fer algun soroll. L’anciana que hi treballava va aixecar la vista, va somriure i em va saludar amb una inclinació del cap. Va tornar a la feina. Duia els cabells, blancs, recollits en una trena llarga i gruixuda que li dibuixava un camí per l’esquena. Vaig respondre d’igual manera, però no em va veure. Gairebé ja no plovia i tot i això hi vaig entrar. La porta, de fusta, va cedir després d’empènyer-la un parell de vegades. Sens dubte la humitat l’havia deformat una mica. Olor de cuir i de betum i de cola. Un d’aquells silencis on s’hauria pogut sentir el rossec del corcó, si n’hi hagués hagut. Una temperatura càlida. Només es va moure un gat gris que no havia vist a l’entrar. Va baixar d’un salt. No vaig saber d’on. Va aterrar al taulell sense moure i ni tan sols fregar cap de les eines i sabates que hi havia a sobre. La sala devia fer uns cinc o sis metres quadrats. Més no. A la paret del fons hi havia dues cortines de color blau fosc que devien dur a l’habitatge de la sabatera.

Ja era a dins. En principi sense motiu. O sigui que vaig pensar que el més adequat era demanar una reparació del calçat que portava o un de nou o, com a mínim, betum. Vaig mirar al meu voltant per comprovar que no hi havia res més per comprar. Abans que pogués parlar, la dona em va dir que no calia que m’esforcés a inventar cap excusa per ser allà, que m’esperava de feia temps. Vaig pensar que em confonia amb algú altre i estava a punt de dir-l’hi, quan de nou va parlar. Ho va fer mentre s’aixecava. Em va sorprendre l’agilitat amb què ho feia.

–No sabia com eres, però sabia que vindries. –Se’m va acostar i em va agafar una mà. Se la va quedar entre les d’ella una bona estona. Vaig sentir la seva escalfor i, també, aquelles arrugues profundes, d’una aspror hospitalària.

No sé si la vaig creure. No sé si creure és la paraula. No en vaig desconfiar, és més aviat això. I tenia temps o volia tenir-ne. L’anciana –després vaig saber que es deia Haru– va deixar sortir el gat, em va explicar que tornava de nit, i va posar el cartell de tancat a la porta d’entrada. Tot seguit em va fer passar al que, tal com havia pensat, era l’habitatge, modest, rere les cortines blaves. Una taula baixa, un escalfador d’aigua, una calaixera, un altar discret i uns finestrals que donaven a un jardí de bambú no gaire més gran que la sabateria. A les parets, folrades de paper ocre amb un subtil relleu de fulles i branques fines, hi havia un únic prestatge de fusta vella que penjava, una mica més amunt del cap, allà on no hi havia finestral. I a sobre del prestatge únic, res. La Haru es va adonar, un cop em vaig asseure al tatami davant la taula baixa, mentre ella preparava el te, que jo mirava encuriosida aquella lleixa buida.

–No tot el que sembla buit ho està. És una bona manera de recordar-ho. Allò invisible no es veu, però hi és.

Vam prendre el te. I l’anciana em va començar a explicar la seva història.

–És per això que t’esperava –va assentir amb el cap.

–I si m’esperaves i no sabies com era, què t’ha permès reconeixe’m? –No em podia quedar amb el dubte.

–No t’ha semblat estrany el que has fet quan has entrat a la sabateria? –em va preguntar.

No sabia a què es referia. Vaig negar amb el cap:

–No en soc conscient. Què he fet, a part d’entrar? –Intentava fer memòria i no trobava
res de significatiu.

–Has tancat la balda que hi ha a la part superior de la porta.

–I?

–No podies saber de l’existència de la balda si no havies estat mai aquí. No es veu. Has vist l’invisible. –Va somriure amb tantes ganes que les arrugues de les mans se li van dibuixar a la cara, igual de profundes, igual d’hospitalàries. No puc dir que me la cregués. No en vaig desconfiar–. Més aviat, has recordat.

No sé per què vaig ser escollida per sentir, dia rere dia durant les quatre setmanes que em va demanar que tornés a la mateixa hora, la història de la seva vida. Que va canviar la meva. Mentre escoltava allà asseguda la seva veu serena, com de muntanya –gràcies a ella vaig imaginar com deuen parlar les muntanyes–, envoltades d’aquell buit que no ho era, vaig anar comprenent que no m’ho podia quedar per a mi sola, que m’ho explicava perquè ho compartís. No era per a mi, la seva vida. Era per a tothom. Era un missatge xifrat que jo no podria entendre però que podria expandir.

Vint-i-nou dies més tard, va arribar l’últim. Jo tenia un nus a la gola.

Ella em va rebre com sempre. No vaig percebre cap canvi. La narració pausada, el te, la llum del dia que s’anava fent tènue fins a esdevenir foscor i haver de substituir-la per unes espelmes. El soroll i la flama dels llumins per encendre-les. La tornada de Shizoku, el gat gris, pel jardí de bambú. La Haru obrint els finestrals per deixar-lo entrar. El seu silenci de llac immòbil.

Sí que hi va haver una diferència, al final. L’agraïment, per començar. Me’l va transmetre de paraula, i també amb un present. Era un paquet no gaire gros, com d’un pam per mig i tres dits de gruix, embolicat en una roba idèntica a la de les cortines de l’aparador de la sabateria. Vaig pensar que potser n’havia retallat una part, però vaig oblidar comprovar-ho abans de marxar. No el vaig obrir. El vaig guardar i vaig esperar instruccions. Havia de marxar? Així acabava?

Aleshores, abans que m’aixequés, va anar cap a una de les cantonades de la sala, va aixecar la punta del tatami, i de sota en va treure un sobre groguenc escrit per una cara amb una cal·ligrafia exquisida. Em va explicar que l’hi havia enviat el seu pare quan ella era una adolescent i vivia al dojo on, com ja m’havia dit, la va fer ingressar després de la mort de la mare durant cinc anys perquè estudiés tir amb arc. Era una carta. Ella no l’havia llegida mai. No l’havia obert, tampoc. Devia ser llarga, per l’embalum que feia. Li vaig preguntar per què no l’havia ni tan sols obert. Si és que no havia trobat el moment, primer. Si és que després ja no l’era.

–T’he explicat la història. Tens tots els elements per entendre-la –va dir mentre acariciava el gat.

–Però, quin sentit pot tenir que la llegeixi? No està destinada a mi!

–Una carta no té destinatari fins que no és llegida.

–És a vostè a qui la va adreçar el seu pare –vaig atrevir-me a insistir en la idea de la inconveniència.

–El meu pare es va permetre aquest acte de donació. Estic convençuda que sabia que no només no contestaria sinó que tampoc la llegiria. Imagines una generositat més gran? Un pare és el pare de tothom. Tots som fills d’un pare. Tots necessitem una carta. Per llegir-la o perquè ens acompanyi. Seria just que es quedés sense obrir?

No sabia si havia de contestar a la pregunta. No sabia què contestar. Va parlar ella:

–El sentit de la lectura el sabràs un cop l’hagis acabat. –Va seguir un silenci que no vaig
gosar interrompre–. Respecte a la raó per la qual no l’he llegit jo. –Va encendre un parell d’espelmes noves, va allisar-se la falda, es va passar la trena cap al pit i es va recolzar a la paret–. Primer no vaig voler perquè estava enfadada, i més endavant no ho vaig necessitar perquè no estava enfadada.

No puc dir que no em sorprengués; i potser no ho vaig acabar d’entendre. Si alguna cosa havia après en aquelles quatre setmanes, però, era la comprensió del respecte i la confiança que, per fi ho veia clar, no consistien a fer desaparèixer els límits sinó a trobar el lloc adequat on situar-los.

El comiat no em va resultar fàcil. Tenia la impressió que no ens tornaríem a veure. Abans de marxar de la sabateria em va tornar a agafar les mans entre les seves, com aquell primer dia que em semblava tan llunyà, i les arrugues profundes em van fer sentir com a casa. Ja al carrer, fetes les primeres tres passes, vaig girar el cap. Hi havia el Shizoku, que em mirava des del seu amagatall ingenu entre la cortina i l’aparador.

Vaig fer amb la carta del pare de la Haru el mateix que havia fet ella. La vaig guardar sense llegir-la.

Vaig escriure la seva vida, tot el que m’havia explicat. Concentrada per recordar cada detall. Més que mai vaig comprendre que m’havia convertit en portadora del seu missatge. I el mateix penso de la carta que em va entregar. L’hem de llegir tots. Perquè tots sou jo. I tots som Haru.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.