Foto: calafellvalo
Que passo els estius aquí fa tota la vida. Quilòmetres quadrats de verd i aigua, muntanyes de sal, sosa que naix en dunes, ombres d’aranya, exèrcits de mosquits, sol que cau a pes, platges de riu sense cap calanca. Em passo els estius al Delta de l’Ebre perquè aquí el temps corre més lent i així tinc més temps d’estiu.
Esta setmana veia en un concert un home que puntejava una guitarra. Era un espectacle humorístic. Ell feia de mut i tocava la guitarra i estava allà però hauria pogut estar tocant aquella mateixa guitarra al Liceu amb aquella mateixa cara. La feia sonar com a un moixó ensinistrat, s’hi passejava com pel menjador de casa i si ningú m’ho hagués dit no ho hauria pensat però com que m’havien dit que primer se li va morir el fill i després, la dona, vaig mirar-lo amb l’atenció que es mira qui ha anat a la lluna.
Vore aquell home tocar em va fer pensar en l’últim reducte de la nostra existència. Allò al que mos agafem quan tot va malament. No sé per què estic escrivint això, jo avui volia parlar sobre plataners, xops, eucaliptus, aquells arbres esvelts i solitaris, i sobre una figuera que vaig vore dins d’un mas sense teulada mentre conduïa per un camí estret, arrossars a banda i banda. Volia escriure sobre els estius al Delta però vore aquell home abraçat a la seua guitarra em va fer pensar en això tan més important.
Vaig pensar, mentre sonava la música en directe i uns intentaven fer-me riure des de dalt d’un escenari, pobres, a mi, que estava lluny, assentada a la punta d’un iceberguet com un d’aquells ossos polars naufragats i prims, que sort de qui té a dins una cosa a què abraçar-se. Que a què m’abraçaré jo quan comenci a perdre coses. Que si a més del Delta, també seran les paraules el lloc on tornar quan tot vagi malament.
Tornàvem cap a casa per un carretera fosca que portava a la lluna, just en front, més avallet, una mica decreixent, una mica com la vida, pensava jo.
–Tu què portes a dins?
–Què?
–Tu si et quedes desemparat, què portes a dins? –No em contestaves perquè no m’entenies i era normal per esta mania meua de no posar-te en context.
–Tu portes la música a dins, tu ets sensible com les dents. Tu tornaràs a la música.
–I tu trobo que portes metàfores. Mira, mos desviem de la lluna.
Era igual, la lluna, no volia anar a la lluna de totes maneres. Que sigue sempre estiu, que no haguem de tornar a cap banda, pensava jo mentre cantaves los baixos d’una cançó sense adonar-te’n, mentre mirava el ball tímid d’un arbre esvelt i solitari a la vora del canal.
0
0
