Cartes a Mahalta

Això era del 1936. Mercè Figueras (Girona, 10 d’abril del 1908 – 5 de maig del 1976) –la dona que s’amaga rere Mahalta– encara no tenia trenta anys i ja en feia nou que convivia amb la tuberculosi. Màrius Torres (Lleida, 30 d’agost de 1910-29 de desembre del 1942), conegut com “el metge que feia versos”, en tenia vint-i-cinc i tot just començava a patir la malaltia.

La seva complicitat es va anar forjant a poc a poc. Tan a prop –tots dos estaven internats al sanatori de Puig d’Olena– però al mateix temps lluny: quan havien de fer repòs absolut, només tenien una forma de comunicar-se: escrivint. Una monja infermera, l’Enriqueta, els feia de missatgera. És així com les cartes gairebé cada dia anaven d’una habitació a l’altra. Aïllats, s’espiaven per la galeria, s’observaven, s’endevinaven. La seva correspondència, publicada per Club Editor amb el títol de Cartes a Mahalta, va capturar durant sis anys l’amor, les ombres de la malaltia, el silenci del món després d’una guerra que havia enviat a l’exili els amics i familiars. I el camí cap al final: Màrius Torres va morir en aquest mateix sanatori el desembre del 1942.

Llegim dues cartes de dos amants que compartien un mateix destí: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels”.

20 de juny del 1937, diumenge

Bona nit Màrius:

No tinc ni mica de son i tinc en canvi unes grans ganes de xerrar amb tu. Ho puc fer, perquè em dono un gust, cosa que no passa gaire, i perquè no t’empipo, cosa molt essencial. Vull dir que almenys no ho faig a aquesta hora i quan ho faci ja el teu gerani estarà ple de sol i no et veuràs amb cor d’estufar massa el bigoti.

T’escric perquè estic contenta i em dona la gana de dir-t’ho i de fer-ho constar per escrit. Val la pena perquè passa poc sovint, ja ho saps. Potser avui podré enviar-te la primera carta sense que estigui plagada de desgràcies. Tant com detesto escriure lamentacions, tanta ràbia que em fa no saber parlar d’altres coses que no siguin les lletges i fa un bon temps que no em surt res més. Però avui no ho faré; avui estic contenta, Màrius. Em trobo bé, fa una colla de dies que m’hi trobo, i veig coses boniques. Si no ho són, les hi vull veure perquè no trobo gens digne de posar el cap sota l’ala per no mirar-les. Vindran bons temps i refaré la meva vida; si ara tot va de mal borràs esperaré i arribarà el meu dia; tot esperant-lo també puc ser feliç si sé donar una bona empenta a l’ocell negre que ronda el meu cervell i que m’ha fet sentir desgraciada tantes vegades. I si no arriba aquest dia, cosa molt probable, ningú no em traurà l’haver sigut feliç tot esperant.

Oh!, Màrius, si això durés, si aquest engrescament tingués consistència, em riuria de tot (només em quedaria sèria davant teu, vaja!) però ja veig que és un esbojarrament i que passarà com les ganes de saltar i ballar que m’estan fent pessigolles a les cames. Tinc ganes de cridar i com que no ho puc fer perquè l’hora no ho permet (són tres quarts d’una) crida la mà nerviosa sobre el paper corrent com una desesperada. Quin bo dona escriure així; no penso i tant se val, que surti tot el que vulgui i t’ho enviaré perquè t’esgarrifis de les coses que trossejo i no poden arribar-te. Quina sort que tens!

Hauria de tenir aquest seny cada vegada que t’escric i no enviar-te mai res. Seria orgull, i no penso tenir-ne. Fet i fet em coneixes prou; no cal dissimular i privar-me d’una cosa que tant em plau.

[…]

No et vull parlar ara de la confiança que tinc en la meva millora; t’ho explicaré un dia que no estigui tan contenta com avui, perquè em posaria trista. He de conservar una cosa que passa tan poc sovint perquè és el cas que acabo aquesta carta avui al matí, i encara estic contenta.

Tampoc no vull parlar-te gaire del paperet de vint-i-cinc pessetes. Posa’l on vulguis però no m’empipis més.

Vaig cometre segons tu una covardia; però recorda que t’he de mesurar amb la teva mateixa mesura i tu l’havies comès dues vegades abans que jo. No cal que protestis perquè encara hauràs d’enfadar-te una altra vegada abans de fer les paus.

Estic esgarrifada d’haver escrit tant; però fidel al primer propòsit, no trossejaré la carta. Si et cansa, ho fas tu i en paus. Ara no et pensis que si jo tinc tanta corda tu t’has de veure obligat a contestar. Escriu sempre que en tinguis ganes i si no en tens, reposa.

27 de setembre 1937

Estimada Mercè:

T’he de repetir les gràcies pels nous peücs. Ets massa bona persona i no em convé que em tractin així perquè em malverso. Aquests nous peücs encara m’agraden més que els altres; no pots imaginar-te fins a quin punt el gris és el meu color. Ara que no em puc permetre de tenir manies, m’he resignat, però abans, no hauria volgut mai anar vestit de cap altre color. Passejar per Lleida una tarda de boira, amb un abric gris, un barret gris, uns guants grisos, una corbata grisa, vet ací una cosa que s’assemblava a la benaventurança. Quan em posi els teus peücs, evocaré aquells temps.

Veig que coneixes aquella Mercè molt millor que jo. No caldria, doncs, que te’n parlés, i sols t’explicaré com la vaig conèixer.

Va ser el primer dia que vaig vestir-me. M’havien deixat baixar a veure el cine, i estava tot content. Quan ja la cosa feia estona que havia començat i tot estava fosc, vam sentir un gran rebombori de cadires i de veus darrera nostre. Eres tu, i pel que he comprès després, també feies la primera sortida després de la reclusió en què t’havies tancat després de la mort del teu Pare. Jo, llavors, no tenia ni idea de tot això, i només vaig pensar que eres una noia que arribava tard, i feia soroll i no em deixava riure en pau amb els Stans Laurels. Has de perdonar-me, i estic molt avergonyit. Però si t’he de seguir parlant d’aquella noia, caldrà que m’avergonyeixi molt sovint, i que em perdonis moltes vegades.

Acabada la sessió, ens vam trobar a l’ascensor tu, en Carreras i jo. En veure’t cara a cara, ja em va fer estrany que una noia amb un tal posat de tendresa pogués fer tant soroll. Em sembla que va ser aquell moment a l’ascensor que vaig adonar-me de la teva existència, i m’inclino a creure que data d’aquell mateix moment la meva… el meu… el meu el que vulguis. Jo, és clar, no vaig donar-me’n compte, però ara m’ho revela l’estranya claredat amb què el recordo. Per què no l’he oblidat com he oblidat la primera visió de l’altra gent? És una llàstima que no hi hagi un déu de l’amistat, perquè m’aniria molt bé poder dir que fou llavors que disparà la sageta.

Tu duies aquell vestit negre, amb una brusa amb tres botons grossos, que t’estava molt bé. En arribar al replà del nostre pis, en Carreras va dir, pensant en les nostres respectives cambres:

–4, 12, 24.

Jo vaig respondre:

–Som tres, i 3 x 4 = 12 i 12 = 24.

Una bestiesa, però que és com si encara la sentís.

Bé, un altre dia ja continuaré. Per castigar la teva coqueteria és suficient el que t’he escrit. Perquè, cal que t’ho digui, la teva darrera carta és digna de la mateixa Ninon de Lenclos. De manera que els que t’estimen, és perquè et coneixen poc? Vaja! Digues si això no és provocar-me. Pel que t’he dit abans pots veure que, almenys jo, no t’he estimat fins que t’he conegut. Abans no t’estimava poc ni gaire, i si ara t’estimo una mica és perquè et conec no sé si poc o molt, però evidentment més que llavors.

També és fet amb molta traça tot el capítol de la sentimentalitat. Com que soc complaent, et diré el que vols que et digui —que, d’altra banda, és la veritat.

No és cert que tu siguis sentimental en el sentit del sentimentalisme que jo detesto. Tampoc ho són ni Chopin, ni Beethoven, ni aquell altre senyor. Els sentiments autèntics són un do de Déu, i només els bàrbars poden menysprear-los. Al contrari, com més sensible és una persona, més pot interessar-me. Però per sentimentalisme jo volia entendre aquella posició falsa, feta de mistificacions i de sentiments còmodament fixats i estantissos. Els sentiments sincers i la franca sensualitat mereixen tots els meus respectes, i fins diré que tenen tota la meva simpatia. Però els guisats de recepta i a base d’ingredients no naturals sinó, podríem dir, químics, els deixo per a paladars més depravats que el meu.

I ara arribo al comble de la teva coqueteria. Ací sí que m’hauràs de donar aclariments, perquè no t’acabo d’entendre. No hauria dit mai que la bondat fos diferent en les senyoretes i en els nois, i no tenia tampoc cap idea d’haver fet de coleòpter. M’has de dir a què et refereixes. Les úniques vegades que he estat a punt d’enamorar-me han estat: el darrer any de carrera, d’una noia que avui és la Doctora Júlia Coromines, i el juny passat, aquell episodi fugaç, sense conseqüències, i en certa manera biològic, de la Carme Oliver. Ni en un ni en l’altre cas, em sembla que fes la papallona. És clar que això es fa sempre sense pensar, i en definitiva una noia sempre jutja la nostra actitud amb més clarividència que nosaltres mateixos.

Adeu. Escriu al Joan i no li guardis malvolença. Ja li vaig prendre una mica el pèl en la meva carta, i potser seria excessiu que tu també li fessis mala cara.

Adeu, reposa força, menja, i dorm.

Màrius