Vivim connectats cada dimarts i cada divendres desitjant que la condemna no sigui molt dura: a propet de casa, si pot ser fins a final de curs i, posats a demanar, que no ens toqui tapar massa foradets. Només ens podem permetre dubtes burocràtics de dotze a dues del migdia, cosa que fa que més d’un dia les línies estiguin col·lapsades.
Si la substitució és curta, a l’escola on vagis no cal que malgastis temps amb presentacions, total, el teu nom probablement ni apareixi en els horaris: estàs ocupant el lloc d’una altra persona i és aquest nom el que consta a tot arreu (no oblidis que tu, al cap i a la fi, ets un número). Si a més a més, la teva especialitat forma part de l’àmbit artístic (música en aquest cas) agafa’t fort: hauràs de preparar festivals i actuacions per a tots els actes i celebracions haguts i per haver.
Les peripècies que hauràs de fer per preparar una cosa “digna” amb 45 minuts setmanals estan assegurades (forma part de la creativitat innata que representa que tens com a mestra de música). Però, a més a més, no pots oblidar aquella llisteta de continguts i objectius curriculars que se suposa que els teus alumnes han d’haver assolit al final del cicle (això també dins dels 45 minutets). Ah, i formaràs part de la comissió de festes sí o sí. Tot això si tens la sort d’haver d’impartir només la teva especialitat.
Així que aquí estàs: de substituta. I amb el cap ben alt. Perquè tens molt clar que no et tornaràs a presentar a oposicions fins que les proves no tinguin una mica a veure amb el teu dia a dia com a mestra. Continuaràs apareixent i desapareixent de les escoles intentant, sincerament i de tot cor, deixar empremta en algú, per petita que sigui: una cançó, una paraula, un gest… Perquè un dia vas escollir aquesta professió per l’empremta que algú va deixar en tu.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
