Còmic

Les bones segones parts

«Atrapado en Belchite», de Sento, confirma i fins i tot supera els bons auguris d’«Un médico novato»

| 28/07/2015 a les 12:33h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca, còmic
Fa alguns mesos vaig ocupar una entrega d’aquest serial fet de vinyetes amb una ressenya sentida del llibre Un médico novato, que recuperava del món dels ninotaires caiguts Vicent Llobell, àlies Sento, un dels autors amb més talent artístic i narratiu que miren de remoure’s pel nostre país. Sento havia deixat de dibuixar durant anys, segons confessa ell mateix, per dedicar-se a “altres activitats”. Dit sense eufemismes, obligat a guanyar-se la vida sense dependre de les magres remuneracions derivades dels drets d’autor de còmics. En aquell elogi –que no crítica, per a què enganyar-se–vaig definir el gran llibre que és Un médico novato com “una història aspra, duríssima”: la peripècia vital que va patir el doctor Pablo Uriel, sogre de l’autor de l’obra, “quan, acabada la carrera de medicina i novençà en la professió, va ser destinat a un poble de la Rioja, on el va envescar la revolta del 36”.
 
Un médico novato també va ser envescat, i atropellat, en aquest cas per la crisi nostra que diuen que ara remet, i no va poder ser publicat per Ediciones Sinsentido, la casa que, juntament amb la Fnac, convocava el premi que va merèixer el treball, i que poc després va suspendre activitats infeliçment. Potser un dia caldrà dedicar també un espai a l’activitat cultural i editora de Jesús Moreno, ànima de Sinsentido, un patriota de l’art petit, que, al carrer Válgame Dios de Madrid, tenia la base operativa i el domicili social. Debades. Déu no va valer com es mereixia Sinsentido, una editorial que va fixar màxims de bon gust i que va tancar portes sense haver aconseguit publicar Un médico novato.  El llibre, però, s’havia de relligar per justícia exactament divina i un any més tard es va encarregar de portar-lo al mercat l’editorial Salamandra.
 
Entrevistat per la premsa menys despistada en aquell moments, Sento es va deixar anar i va comentar que “si la història agrada, estic preparant-ne noves entregues, la continuació”. La història va agradar. I tant! Almenys va agradar als qui s’estimen les històries. Però l’editorial va imposar-li un ordre d’aparició molt més lent del que estava disposat a suportar l’autor. Així ho confessava Sento, fa algunes setmanes, a Barcelona, quan va presentar-ne el segon lliurament, Atrapado en Belchite: “No volia sotmetre’m a una disciplina d’edició que hauria pogut allargar excessivament els terminis d’aparició dels nous volums. Per tant, confessat i absolt per la meua dona, finalment vam decidir autoeditar-nos la segona i la tercera part”. Això és un home. Els recels dels editors actuals sovint són excessius. Potser Un médico novato no va ser un gran èxit de vendes. Només ho saben ells. Però és un gran llibre. I no es podia quedar tallat, perquè preveia i avançava un mosaic que només té sentit si és complet. Les editorials també són aposta i decisió, amor a l’art, fe en el producte i l’autor. És poc creïble que Un médico novato almenys no hagi permès a Salamandra recuperar-ne la inversió i una mica més.
 
Tant se val. En tot cas, Vicent Llobell s’ha arriscat i ha fet bé. Ell mateix comentava a Barcelona que la primera edició del segon lliurament, continguda i prudent, de mil exemplars, donava senyals d’exhaurir-se a les llibreries i que començava a imprimir-ne la segona.
 
Atrapado en Belchite confirma i fins i tot supera tots els bons auguris d’Un médico novato. Nunca segundas partes fueron buenas, diu la dita escrita en llengua de Cervantes. I així ho recollia també l’autor en la segona part del Quixot, que és millor que la primera. Don Miguel va desautoritzar la veu popular. Sento, també.
 
Tres mesos després del colp militar, Pablo Uriel sembla haver perdut els valors polítics que havia insinuat abans de l’esclat de l’alçament feixista, però mantindrà el terrós d’humanitat necessària per exercir la pròpia vocació amb decència. Uriel aconseguirà sortir viu de les presons militars franquistes amb una nova amiga com a albarda: la por. Per evitar ser novament denunciat i detingut a Saragossa, s’incorpora a les files de l’exèrcit rebel. I allí és destinat al front d’Azuara, prop de Blechite. Serà en aquesta localitat, que va patir un dels combats més ferotges i recordats del front d’Aragó, on Pablo Uriel viurà l’experiència més dramàtica de la seva vida professional. Amb migrats recursos, torturat per la set i assaltat per l’atac de les mosques i el foc republicà, haurà de conviure amb centenars de ferits. Sense poder atendre’ls. El patiment i el cansament el baldaran. El metge novençà tocarà vores i aprendrà les lliçons de la ràbia, el cansament, la impotència i la resignació.
 
Amb el seu ofici, el traç fi, l’austeritat en la posada en escena i la contenció que estalvia el morb excessiu –la història i les memòries d’Uriel ja en tenen prou–, Sento pujarà un graó més en la seua trilogia del 36. Atrapado en Belchite és un dels millors documents –gràfic, en aquest cas– que recupera aquell drama. La destrucció d’un poble i la d’uns homes que no semblen entendre en cap moment la grandesa del seu esforç, que més aviat miren de sortir-se’n amb l’escapulari d’uns ideals que de vegades es difuminen. Els “feixistes” de Belchite són una tropa carregada d’oficials joves que cauen com les mosques que els torturen, alguns oficials vells definits per la humanitat que només dóna l’experiència i la disciplina necessària per mantenir vius uns soldats que aguanten com poden. Més algun falangista impertinent i idiota, víctima de la pròpia inconsciència.
 
Sento articula la segona peça del retaule amb el mateix talent que la primera: una narració ben lligada plena de detalls i  amb alguns tocs suaus intel·ligentíssims que contrasten amb l’aspror de la situació, o que la confirmen: la celebració del cap d’any de 1937, les amenaces que rep Uriel per part del jove falangista d’ofici, la irrupció del capità Atilano, la mort de la gossa Tula, la imputació del braç d’un ferit que sobreviurà de miracle, les mosques... L’assalt final de les tropes republicanes, la fugida ordenada dels darrers defensors rebels i la rendició dels metges, infermers i ferits són d’una plasticitat que supera el millor cinema.
 
La trilogia de Vicent Llobell, quan culmini amb la publicació del darrer volum que la tancarà, serà una de les aportacions literàries i gràfiques més interessants a la història de la guerra del 36. Les memòries del doctor Pablo Uriel ho permetien. La mestria gràfica i narrativa del seu gendre ho confirmen.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat