Foto: Giovanni Orlando
Escolto Days like this de Van Morrison i em vénen ganes d’enviar la cançó a la meva amiga Joana, que necessita pensar que sí, que vindran dies millors. Dies en què aquesta pena immensa d’ara s’haurà instal·lat en un raconet i ella tornarà a tenir espai per respirar, per viure i per riure.
La Joana necessita dir-se que el futur serà més amable, que les peces esberlades es posaran a lloc. Però sovint ens diem això quan el present ja és prou generós. Pensem, com Woody Allen, “que feliç seria si fos feliç”, i condemnem la felicitat a un temps condicional que, per definició, és hipotètic. Inexistent.
Ho explica André Comte-Sponville en un dels meus llibres de capçalera, La felicidad, desesperadamente: “No som feliços, però no sempre perquè tot vagi malament. També passa, i amb més freqüència, que no som feliços ni tan sols quan tot va més o menys bé”. No som feliços perquè o bé desitgem el que no tenim, o bé tenim el que desitjàvem i, com que ja ho tenim, deixem de desitjar-ho. La vista només garantiria la felicitat d’un cec, la feina només garantiria la felicitat d’un aturat. Però ni la vista ni la feina no fan la felicitat.
Segurament, vindran dies millors. I seguríssim que vindran dies pitjors. Els dies rodons com els que idealitza Van Morrison només existeixen a les cançons: d’emprenyadors, traïdors, paràsits i tramposos com els que l’irlandès voldria veure eradicats sempre n’hi haurà. El repte consisteix a ignorar aquests individus i triar camins diferents als d’ells, no fos cas que ens acabéssim posant a la seva altura moral. No depèn només de nosaltres que un dia sigui bo, però cada minut som a temps d’espatllar-lo. I això sí que no cal: vindran dies que s’espatllaran sols.
