Foto: Gemma Ventura
Fa un parell de mesos vaig anar al jardí de mon àvia i em va donar heura, unes plantes de flor lila, i jo, amb un pic i una bossa del súper, anava arreplegant d’aquí i d’allà i pensant va, que aquesta vegada sí que et viuran.
Vaig agafar la terra amb les mans, les vaig plantar amb els dits i les vaig aprendre a mirar: a les flors grogues i al romaní els agradava el sol del balcó. I a la menta, que feia olor de menta quan la regava a la nit, també. Les de pell gruixuda semblava que estiguessin millor arran de la porta. Però a la marquesa, tan gloriosa i senyora a casa mon àvia, aquí, trista i escarransida, el verd se li feia marró.
La vaig treure del sol asfixiant del balcó per posar-la al menjador. La vaig regar una mica més i després una mica menys. Vaig posar-la en una torreta més grossa, no fos cas que les arrels se sentissin oprimides i necessitessin més espai. Vaig buscar cómo cuidar marquesas. La vaig arribar a posar a la meva habitació perquè la Michelle em va dir que si estás con ella lo notará i m’ho vaig creure. Però em feia massa pena veure-la morir a tocar del llit.
Pansida i delirant, la vaig agafar com qui agafa un nen petit i la vaig deixar en un racó del pati interior, on no hi anem mai i on no hi toca la llum, i, per una intuïció estranya, li vaig tallar la part seca de la seva única fulla, i allò era força ridícul, perquè li havia quedat forma d’estrella, però en moments crítics cadascú fa el que pot.
Els miracles existeixen: en només dos dies una nova fulla ampla i verdíssima s’ha descargolat de la tija i s’ha enfilat cap al cel obrint-se com el palmell de la meva mà. I quan arribo a casa corro a mirar-la i oh, mireu, que maca! I ves a saber si em sent o no, però ara al seu costat ha sortit un nou brot, tendre, joveníssim, que té ganes de fer-se gran. I sembla que no pugui ser, si fa res que penjava d’un fil.
Miro la marquesa i em veig a mi, buscant el meu lloc al món per reviure.
1
0
