Postals

Trobar el teu lloc

Vaig posar-la en una torreta més grossa, no fos cas que les arrels se sentissin oprimides

| 08/08/2019 a les 15:23h
Arxivat a: Cambres pròpies, postals

Foto: Gemma Ventura



Fa un parell de mesos vaig anar al jardí de mon àvia i em va donar heura, unes plantes de flor lila, i jo, amb un pic i una bossa del súper, anava arreplegant d'aquí i d'allà i pensant va, que aquesta vegada sí que et viuran.

Vaig agafar la terra amb les mans, les vaig plantar amb els dits i les vaig aprendre a mirar: a les flors grogues i al romaní els agradava el sol del balcó. I a la menta, que feia olor de menta quan la regava a la nit, també. Les de pell gruixuda semblava que estiguessin millor arran de la porta. Però a la marquesa, tan gloriosa i senyora a casa mon àvia, aquí, trista i escarransida, el verd se li feia marró.

La vaig treure del sol asfixiant del balcó per posar-la al menjador. La vaig regar una mica més i després una mica menys. Vaig posar-la en una torreta més grossa, no fos cas que les arrels se sentissin oprimides i necessitessin més espai. Vaig buscar cómo cuidar marquesas. La vaig arribar a posar a la meva habitació perquè la Michelle em va dir que si estás con ella lo notará i m'ho vaig creure. Però em feia massa pena veure-la morir a tocar del llit.

Pansida i delirant, la vaig agafar com qui agafa un nen petit i la vaig deixar en un racó del pati interior, on no hi anem mai i on no hi toca la llum, i, per una intuïció estranya, li vaig tallar la part seca de la seva única fulla, i allò era força ridícul, perquè li havia quedat forma d'estrella, però en moments crítics cadascú fa el que pot.

Els miracles existeixen: en només dos dies una nova fulla ampla i verdíssima s'ha descargolat de la tija i s'ha enfilat cap al cel obrint-se com el palmell de la meva mà. I quan arribo a casa corro a mirar-la i oh, mireu, que maca! I ves a saber si em sent o no, però ara al seu costat ha sortit un nou brot, tendre, joveníssim, que té ganes de fer-se gran. I sembla que no pugui ser, si fa res que penjava d'un fil.

Miro la marquesa i em veig a mi, buscant el meu lloc al món per reviure.

COMENTARIS

Verdegem!
Glòria Olivella , 14/08/2019 a les 12:11
+0
-0
M'encanten, Gemma, tots els teus adjectius i verbs que fan que les plantes siguin quasi humanes. Jo també mimo les meves i les miro i m'alegren la vida. Però a vegades em desesperen; no en sé més. Sort amb la teva aristòcrata.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència