Postals

Trobar el teu lloc

Vaig posar-la en una torreta més grossa, no fos cas que les arrels se sentissin oprimides

| 08/08/2019 a les 15:23h
Arxivat a: Cambres pròpies, postals

Foto: Gemma Ventura



Fa un parell de mesos vaig anar al jardí de mon àvia i em va donar heura, unes plantes de flor lila, i jo, amb un pic i una bossa del súper, anava arreplegant d'aquí i d'allà i pensant va, que aquesta vegada sí que et viuran.

Vaig agafar la terra amb les mans, les vaig plantar amb els dits i les vaig aprendre a mirar: a les flors grogues i al romaní els agradava el sol del balcó. I a la menta, que feia olor de menta quan la regava a la nit, també. Les de pell gruixuda semblava que estiguessin millor arran de la porta. Però a la marquesa, tan gloriosa i senyora a casa mon àvia, aquí, trista i escarransida, el verd se li feia marró.

La vaig treure del sol asfixiant del balcó per posar-la al menjador. La vaig regar una mica més i després una mica menys. Vaig posar-la en una torreta més grossa, no fos cas que les arrels se sentissin oprimides i necessitessin més espai. Vaig buscar cómo cuidar marquesas. La vaig arribar a posar a la meva habitació perquè la Michelle em va dir que si estás con ella lo notará i m'ho vaig creure. Però em feia massa pena veure-la morir a tocar del llit.

Pansida i delirant, la vaig agafar com qui agafa un nen petit i la vaig deixar en un racó del pati interior, on no hi anem mai i on no hi toca la llum, i, per una intuïció estranya, li vaig tallar la part seca de la seva única fulla, i allò era força ridícul, perquè li havia quedat forma d'estrella, però en moments crítics cadascú fa el que pot.

Els miracles existeixen: en només dos dies una nova fulla ampla i verdíssima s'ha descargolat de la tija i s'ha enfilat cap al cel obrint-se com el palmell de la meva mà. I quan arribo a casa corro a mirar-la i oh, mireu, que maca! I ves a saber si em sent o no, però ara al seu costat ha sortit un nou brot, tendre, joveníssim, que té ganes de fer-se gran. I sembla que no pugui ser, si fa res que penjava d'un fil.

Miro la marquesa i em veig a mi, buscant el meu lloc al món per reviure.

COMENTARIS

Verdegem!
Glòria Olivella , 14/08/2019 a les 12:11
+1
-0
M'encanten, Gemma, tots els teus adjectius i verbs que fan que les plantes siguin quasi humanes. Jo també mimo les meves i les miro i m'alegren la vida. Però a vegades em desesperen; no en sé més. Sort amb la teva aristòcrata.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
La Fundació Cim d'Estela ofereix un casal virtual per a infants durant els caps de setmana
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços