Facebook Aquí en el Pinós
El Pinós és un municipi de les Valls del Vinalopó on viuen gairebé vuit mil persones. Una plana ampla, de terres eixutes, vinyes i oliveres que guarda la frontera del nostre oest més meridional. El vaig conèixer aquí, ja fa una bona pila d’anys, en aquesta nostrada costum de pobles mediterranis de celebrar la festa abans que sigui oficial. Una setmana abans de la fira, era una nit de juliol, Miquel Mira em va rebre a la plaça del mercat. No el coneixia, no l’havia vist mai. De fet, jo era la primera vegada que sortia a sopar al Pinós, i anava de bòlit perseguint la meva companya, que parlava amb tothom i mirava d’agilitzar totes les presentacions.
Ell va obrir-se camí d’entre els veïns, va separar-me de la resta agafant-me del braç, i va dir-me, amb veu de barranc: “Jo sóc un dels teus”. Darrere un somriure de cortesia, mig de la sorpresa, mig dels nervis, amb una veu de cantautor tímid i amb les mateixes paraules, li vaig contestar. I ell va replicar-me. “No oblidis que aquest és el lloc més occidental del país on es parla català”. Aquella nit vam brindar amb cançons i cassalla, no vam deixar dret cap dels pals per on s’aguanta el poder, i va ser tan natural i directe que des d’aleshores he desitjat trobar un Miquel Mira a tots els pobles on he arribat per primera vegada.
Avui m’ha arribat la notícia colpidora de la seva mort. Dissabte, després d’una malaltia que l’havia afeblit durant els darrers mesos, posava punt i final a una vida que va dedicar, en gran mesura, a l’honestedat i a la sinceritat. Avui no és fàcil pensar d’una determinada manera a l’interior d’Alacant, allà on la geografia i la història han volgut que les valls d’un riu que duu poca aigua parlin la mateixa llengua que es parla a Ciutadella o a Ripoll. Encara era més difícil fer-ho fa quaranta anys. I ell ho va tenir sempre clar. Per la llengua, pel país, per la dignitat democràtica i per les sobiranies compartides. Avui jo no volia parlar de la mort, però la malparida arriba quan arriba.
Miquel Mira va fer-me sentir còmode el dia que ens vam conèixer. Va voler fer-me saber, de seguida que em va veure, que El Pinós també era casa meva, volia que no en tingués cap dubte, i el so dels vasos mig plens de cassalla fent txin-txin em retorna a les orelles quan penso en ell i en aquella primera nit al poble que més m’estimo de les Valls del Vinalopó. Que aquestes siguin paraules que ens serveixin per recordar-lo alegrement, i que serveixin d’homenatge, també, per a totes aquelles persones atentes i curoses que s’ocupen i es preocupen per fer-nos sentir a gust. A partir d’aquella nit, sempre ho he tingut clar: del Pinós a Maó i de Salses a Guardamar.
8
0
