Dimecres 4 de setembre a les 7 de la tarda, la pintora Mireia Mateo, presenta, a la Sala Parés del carrer Petritxol, la seva obra recent sota un títol ben literari: Recuerdos inventados. L’hem entrevistada perquè ens expliqui aquesta barreja entre realitat i ficció expressada a través del paper. Podreu veure la mostra fins al 7 d’octubre.
Foto: Josep Vera
Per què has posat aquest títol a unes peces tan abstractes?
Recuerdos inventados gira a l’entorn d’una idea sobre la memòria. Hi ha coses que tens interioritzades i que formen part de la teva biografia, però que segurament no tenen connexió amb el món real. Són llocs que mai van existir, on allò viscut no ha passat mai, i malgrat això, llocs on viure, o millor encara, on hagués estat possible viure.
El títol té reminiscències d’Enrique Vila-Matas. Vas pensar en ell quan el vas posar?
Va ser curiós perquè vaig titular l’exposició i després, buscant a Google si era un títol molt fet servir, el primer que em va sortir va ser el seu llibre. Em va confirmar que sempre torno a Vila-Matas. Està sota la meva pell. És un d’aquests autors que et marquen i, d’alguna manera inconscient, el seu món aflora en el teu propi món.
Com en altres ocasions, és una exposició molt basada en el paper. Com ha evolucionat la teva relació amb aquest material?
Per la meva trajectòria ha anat agafant cada cop més importància: té moltes virtuts i respon molt bé amb el carbonet, el llapis i, com en alguna peça de les més noves, amb la tinta. No es tracta, però, d’una especialització. No en faig una religió. Allò que realment importa, més enllà del suport, és la idea.
De tota manera, el teu interès pel paper t’ha fet entrar en contacte amb el món del Japó. Fins i tot hi tens programada una exposició.
Sí. El paper japonès és d’una qualitat extraordinària, amb molta llum interior. Aquí també hi ha una bona tradició, que s’inicia amb els antics molins paperers, però el paper japonès, per la puresa de l’aigua i per les fibres, és molt lluminós. Quan estàs treballant amb aquest material t’encurioseix saber-ne la procedència. Tota la seva tradició estètica és també molt atractiva. Aquest any em va passar una cosa molt interessant i és que vaig estar a la Fundació Miró i, de la mà d’una de les seves conservadores, Elena Escolar, vaig poder consultar durant tres dies una selecció de dibuixos de Joan Miró. Durant aquestes sessions se’m va fer molt present la relació del pintor amb el Japó. Per altra banda, la coneixença de l’artista Jaume Amigó, molt vinculat al Japó, també ha estat important. Hi ha una connexió entre l’art català i el japonès, potser per la contenció. El català és molt japonès, això ho tinc claríssim. Tot plegat constata això que passa de vegades a la vida, que tot va a parar en un mateix lloc.
I quan serà la teva exposició?
Al novembre, en una galeria de Tòquio. Això m’obre una nova perspectiva. Tenen un circuit de galeries contemporànies molt interessant. La llunyania em permet portar la meva obra més recent i experimentar amb coses noves. Ara estic treballant en una sinestèsia entre el color i el so.
Tornem a la Parés. És una fita per a la teva carrera?
És una galeria preciosa, molt vinculada a Barcelona, una de les més antigues. És un privilegi poder exposar-hi i formar part del conjunt d’artistes que hi han mostrat la seva obra.
Les lectures que fas també tenen un pes en tota la teva pintura.
Sí, les lectures de l’obra de Sebald han estat importants per a aquesta exposició. També la poesia, que està molt connectada amb el que faig, des de Rilke fins a Francesc Garriga; el seu Cosmonauta, que aplega la seva poesia completa, ha estat la meva darrera lectura d’estiu. La música contemporània també m’interessa molt, des dels clàssics com Olivier Messiaen als més recents com Elzbieta Sikora.
La manera d’arribar al públic està canviant. Hi ha força pintors de la teva generació i més joves que esteu utilitzant Instagram com a plataforma. Tu com vius aquesta transformació?
Com una tortura. A mi el que m’agradaria és estar tot el dia a l’estudi sense haver d’explicar-me, sense fer res aliè al meu petit món, però vivim en el present i no tenim més remei que formar part de tota aquesta absurditat. Et veus forçat a entrar en aquestes xarxes i em fa molta mandra. Cadascú ho viu com pot i des d’aquí faig una crida per si hi ha algun community manager que em vulgui portar les xarxes.
De franc?
Sí, li ho agrairé molt.
Bromes a part, com veus la situació actual en el món de l’art?
Crec que estem en una crisi de la cultura molt acusada i sobretot hi ha una falta de llibertat de pensament, de mirar, d’escoltar, de compartir. Continua havent-hi gent que tenim la necessitat de parir coses i d’explicar-nos. El problema és on col·loquem aquestes mirades en un món tan complicat i desinteressat amb tot. Soc molt crítica, però al mateix temps estic viva i no puc deixar de fer el que faig. Però, no em posis molt pessimista, que no m’agrada gens aquesta versió de mi mateixa!
No seria just. Tens una part molt vital…
Sí, quan estic treballant a l’estudi és meravellós i m’ho passo tan bé que no ho canviaria per res del món. Hi soc feliç.
Sèrie «Lugar para vivir», Sanguina, llapis de color i carbó sobre paper japó, 75,5 × 142 cm
