Ateu que m’acompanyes

Foto: rod cuthbert

Montserrat amb tu. Perdre’ns i trobar-nos d’aquella manera, quan desconnectem la part del cervell que vol controlar tots els punts del mapa i ens deixem dur per un riu subterrani que fa aparèixer els palaus invisibles que mai no hem visitat just en el moment en què decidim creure. Creure que trobarem les muntanyes i que tornarem a riure, a abraçar-nos en silenci, a respirar aquest lloc que mai no hem visitat, mai avui, mai ara, mai aquí amb tu. Creure que volem estimar (estimar-nos) d’aquella altra manera, la que ens vol lliures, diferents i en companyia, la que busca el que ens uneix i no el que ens separa, perquè és solament així que no ens separa res, ni el que jo crec, ni el que tu creus, ni el que creurem demà o d’aquí a un minut.

A la cova, el monitor d’aquell grup de joves que dirigia la pregària ha dit, “perquè tot surti de la millor manera possible”. No com jo vull, no com tu vols, no com volen els altres. De la millor manera possible. No hem pregat amb ells però en el camí de tornada s’ha fet realitat el desig: agafar-te els dits glaçats només per sentir-ne el tacte i recordar-lo en la pell, en els llavis, en el ventre. Riure’m de tu (ateu que m’acompanyes), que et riguis de mi (creient desubicada), que riguem dels nens que volien veure la monja del Polònia. Que ens trobem en el camí de la cova com ens trobem en el camí dels dies que ja fa uns quants mesos que no ens separen. De la millor manera possible.








*text publicat al blog La vida té vida pròpia.