Converses

Laura Cornejo: «Per a Goya l'art té un poder transformador»

La historiadora i crítica d'art imparteix un curs sobre l'obra del pintor dins del cicle Gaudir UB

| 09/09/2019 a les 13:05h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Gaudir UB, Universitat de Barcelona, Goya, pintura, Laura Cornejo, Francisco de Goya, converses
Goya és d'aquells artistes amb tantes facetes que necessitaríem moltes planes per poder desglossar-les totes. Tot ho va fer amb perfecció tècnica, compromís amb l'art i la societat i una modernitat sorprenent. Li va tocar viure una època convulsa i de profunds canvis socials i polítics, en la transició entre els segles XVIII i XIX i ell ho va reflectir de manera profunda amb el seu art. Estem parlant d'un absolut geni i un visionari. Aquest és el tema del curs Francisco de Goya, l'artista total, dins dels cursos oberts a tothom del cicle Gaudir UB de la Universitat de Barcelona, que tindrà lloc de l'1 d'octubre al 3 de desembre.

El coordina Laura Cornejo, historiadora i crítica d'art i actualment comissària de la programació artística del centre cultural Les Bernardes de Salt. Especialista en Balthus, sobre qui va fer la seva tesi doctoral, i en història de la fotografia, els seus estudis s'han centrat bàsicament en l'art modern i contemporani. El curs, creat per la professora Cristina Rodríguez, serà impartit enguany per Cornejo, Fàtima López i Irene Gras i pretén donar a conèixer Goya en profunditat. Analitza el "passat, present i futur" de Goya, ja que el pintor aragonès ens toca sempre de ben a prop. En parlem amb Laura Cornejo.
 

Laura Cornejo Foto: Ninni Castrovilli


Per què trobem l'obra de Goya tan pròxima a nosaltres, per què és tan contemporani?

La contemporaneïtat de Goya no només rau en raons estilístiques sinó també temàtiques i d'actitud de l'artista. Goya, que era un espectador molt atent a tot el que passava al seu voltant, estava molt influenciat per les idees il·lustrades perquè volia millorar la societat en un moment en què Espanya i també Europa anaven a la deriva. Aquest és el seu gran compromís. A més, ell no concebia l'art sense llibertat creativa. És un concepte molt modern: l'artista, segons Goya, només ha de tenir com a referents la natura i la seva imaginació. Això ho va aplicar en l'ensenyament, per exemple. Per ell, l'alumne només necessitava llibertat i el professor només havia d'ajudar a fer que tota aquesta llibertat sorgeixi, no ensenyar regles acadèmiques. Si ens sembla tan contemporani és perquè ell no tenia cap mena de problema en experimentar contínuament i en basar el seu art en la recerca de la llibertat creativa. Per a Goya l'art té un poder transformador.

Va pagar un preu per aquesta recerca de la llibertat?

Sí, i a la vegada va ser un artista de molt èxit que va arribar a tenir una posició acomodada i una gran ascensió social. Per exemple, tenia carruatge propi. Però, hi ha un moment en què fa una retirada, sobretot a partir de la seva malaltia, cap al 1792, que li provoca la sordesa total. Ha de deixar la Real Academia de San Fernando, per exemple, perquè no es pot comunicar amb els alumnes i progressivament treballa més en obres que no són encàrrecs i on clarament expressa l'angoixa i les emocions que l'atallaven.

«Saturn devorant un fill», Francisco de Goya, 1819-1823. Foto: Wikimedia Commons


En les seves impressionants pintures de guerra, Goya és molt explícit, no fa cap concessió. Vostè, que és especialista en fotografia, com creu que ha influenciat Goya en el fotoperiodisme de guerra?

Hi ha una connexió claríssima. En les pintures de Goya, els soldats ja no són herois. No es lloa a cap bàndol com s'acostumava a fer en les pintures d'història. Davant la Guerra del Francès, no fa diferències entre botxins i víctimes i posa de manifest fins a quin punt de degradació pot arribar l'ésser humà. Goya té esperit documentalista. En el tractament del cos, en les escenes de mutilació, per exemple, Goya retrata un cos que ha perdut tota la dignitat. Ha perdut la fe en la raó i com diu Rafael Argullol, Goya dona forma pròpia al caos. La part més dràstica en aquest sentit la veiem en obres com Saturn devorant un fill o en les escenes de canibalisme.

Goya no té por de retratar la part més monstruosa de l'ésser humà i això també influirà en l'art del segle XX.

Sí, Baudelaire diu que Goya va fer que el monstruós fos versemblant. El pintor ens va dir que això formava part de la nostra realitat, ens ho va mostrar i això va arribar per quedar-se. André Malraux també considerava que Goya ens va ensenyar l'angoixa en la nostra civilització occidental, cosa que l'art modern no deixarà de fer. Goya n'és el precursor. La llista d'artistes posteriors a ell que beuen directament de Goya és llarguíssima: evidentment els romàntics i els impressionistes, les obres d'Odilon Redon però després expressionistes com Otto Dix, amb les seves obres sobre la guerra; en el caps distorsionats de Jean Fautrier; obres tan cèlebres com El crit de Munch o la Judith de Klimt, inspirada en la Judith i Holofernes de les Pintures negres; tot el tractament del cos humà en Francis Bacon; i evidentment les formes toves de Salvador Dalí en obres com Premonició de la Guerra Civil. I no cal dir la influència, tan repetida per ells mateixos en artistes com Antonio Saura.

«El gos», Francisco de Goya. Foto: Wikimedia Commons


Després hi ha la modernitat en la manera de pintar com és el cas d'El gos.

El gos és una pintura semi abstracta. I en tot aquell buit la pinzellada és solta, vigorosa. A més, en aquesta obra el component saturnià i malenconiós de Goya és molt evident. En general, les Pintures negres –que Goya va realitzar per decorar la seva casa de La Quinta del Sordo– ens atrapen perquè són misterioses i perquè són una mena de baixada als inferns. No estaven fetes perquè les miréssim nosaltres. I en tot el procés d'arrencada de les parets de la casa i de recol·locació a les parets del Museu del Prado s'han transformat. Els dos ocellets als quals representa que el gos mirava ja no hi són, per exemple. Mai sabrem com lluïen a la casa. En general, tota l'obra de Goya ens deixa amb les preguntes, no ens dona respostes. I se'ns escapa el gran tema, segurament.

D'altra banda, com deia Goya treballa per a molts encàrrecs, per a la noblesa i fins i tot és pintor de la cort. Com va trobar l'equilibri entre ser un artista d'encàrrecs i un artista que busca la llibertat i la independència per sobre de tot?

Quan treballa per a encàrrec, la forma i com va passant per estils com el Barroc italià, el rococó i el neoclassicisme fan que sigui un pintor acceptat. Ara bé, després en el tractament introdueix innovacions. En un quadre com La família de Carles IV, homenatja directament Las Meninas del mestre Velázquez, però mata el pare. Així que suprimeix el mirall i la porta, i tanca literalment els personatges en un espai hermètic. No hi ha comunicació entre ells, són personatges sols, gens sacralitzats, cosa que facilita la penetració psicològica. I Goya, pintant a la penombra, es posa al mateix nivell que ells. És un quadre sense esperança de cap mena. Va agradar al rei moderadament però també és cert que Goya no va arribar mai a tenir cap intimitat amb la família reial.

«La família de Carles IV», Francisco de Goya. Foto: Wikimedia Commons


Triï tres obres de Goya que la fascinin especialment.

La primera són dues en una pel contrast entre elles. No té res a veure La família de Carles IV amb Els ducs d'Osuna i els seus fills, en el qual Goya al contrari del que fa en el retrat reial, pinta el matrimoni amic seu i els seus quatre fills petits amb dolçor i fins i tot amanerament. Aquí Goya no amaga el seu apreci i reconeixement per aquest matrimoni, amants de les arts, que el van ajudar molt en la seva carrera. També empodera la dona, Josefa Alonso, per a la qual va pintar quadres de bruixes i de temàtica esotèrica. La segona obra seria Saturn devorant un fill, del grup de les Pintures negres, en què pinta un tema mitològic, però el que és innovador és el tractament, el clarobscur i la monstruositat amb què retrata a Saturn, el fet que el fill ja sigui mort i la manera com pinta la sang. De nou Goya fa versemblant el monstruós. I finalment, trio el dibuix Encara aprenc, de l'àlbum de Burdeus, que mostra un ancià caminant amb dos bastons, que és molt significatiu de l'esperit de Goya al final de la seva vida.


La matrícula als cursos Gaudir UB del primer trimestre romandrà oberta, mentre hi hagi places disponibles, fins a l'inici de cada curs.
 

«Encara aprenc», Francisco de Goya. Foto: Wikimedia Commons

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre