Tast editorial i sorteig

Mirant el mar

Sortegem 5 exemplars i llegim un dels contes del nou llibre de Marta Romagosa

| 19/09/2019 a les 00:24h
Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial i sorteig, Marta Romagosa, conte
Sobre l'excepcionalitat de les coses quotidianes i la universalitat de la intimitat, Marta Romagosa teixeix a La Polaroid i altres relats (Rosa dels Vents) tretze històries entrellaçades les unes amb les altres a través dels seus personatges. Després de Tots els noms del desig i de 22 homes i un desig, la periodista i escriptora torna a la narrativa amb la seva veu particular.

En llegim un dels contes i en sortegem 5 exemplars. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom abans del 27 de setembre a [email protected] * (les guanyadores han estat Gemma Àvila, Carmina Puig, Bet Gríful, M. Eugènia Mateu i Montse Henry).
 

Foto: Catorze



Mirant el mar


La Carmen va tenir tres fills que es van morir. A la quarta no se la va voler estimar perquè estava convençuda que Déu l’hi prendria un dia o un altre, també.

No havia pensat cap nom per a l’últim embaràs perquè ja tenia enterrats en Bruno, en Fidel i en Sebastià. Massa dates per recordar, massa plors per consolar. Quan va néixer la quarta criatura no se la va voler ni mirar. Li van dir que era una nena, que estava bé de salut i que estigués tranquil·la, que no tindria la mateixa sort que els seus germans. Però la Carmen, segura d’ella mateixa, va dir a les monges de l’hospital que la donessin en adopció. Al seu home li dirien que havia nascut morta, com els altres. Ja hi estava acostumat. Un engany present per no patir mai més en el futur.

Del disgust el marit va emmalaltir i es va morir uns mesos més tard. Aleshores, la Carmen va decidir deixar Jaén, tancar la casa i la botiga de fruites i verdures, i marxar cap a Catalunya, com havien fet els seus cosins més joves. No tornaria a casar-se mai més i no volia saber res de nadons, de bolquers, de contraccions ni de quarantenes.

Es va instal·lar a Cornellà a casa d’una cosina, la Míriam, que si fa no fa tenia la seva edat. El marit i els fills s’havien quedat al poble fins que ella guanyés prou diners per portar-los i mantenir-los. De seguida es va buscar una feina per netejar cases i cuidar gent gran. Des del primer moment va tenir molt clar que no en cuidaria, de nens. Els vells ja sabia que un dia o un altre s’havien de morir i tenir ne cura fins al darrer sospir la reconfortava.

Després de netejar per hores moltes cases i d’esllomar-se a rentar i planxar roba, fer els vidres, passar l’aspiradora i fregar, un dia va decidir anar a oferir-se a una ONG que treballava per a la gent gran. Unes setmanes més tard, la cosina va rebre una trucada que demanava per ella. Li oferien anar d’interina a casa d’un matrimoni gran que estava malalt però que encara podia sortir al carrer a passejar. A part de netejar la casa, havia d’anar a comprar i fer-los el dinar cada dia, excepte els dijous a la tarda, que tindria festa, i els dissabtes al vespre i els diumenges al matí, que en podia disposar. L’únic problema és que la nova feina era a Vilanova i la Geltrú. Però la Carmen no n’hi va veure cap, d’obstacle, a tornar a canviar de vida. Amb un cop de tren hi va ser. Des que havia marxat d’Andalusia, no havia fet arrels enlloc, i de fet, a Jaén, tampoc n’havia deixat. La mort dels seus fills l’havia deslligat de la terra, i com que la nena no sabia on era i moltes vegades estava convençuda que era morta també i que tot això s’ho havia estalviat gràcies a la ferma decisió que havia pres, va pensar que era una altra manera de tornar a començar.

A casa dels Nieto, a Vilanova, s’hi va estar gairebé quatre anys. La Carmen es va convertir en la filla adoptada de la senyora Quima i en la crossa segura del senyor Josep. Els acompanyava al metge, els treia a passejar cada dia i quan eren a casa, la senyora li ensenyava a cuinar la coca de iogurt, el xató i el fricandó amb moixernons, que la Carmen no va saber pronunciar mai. També se’n va endur la recepta de la crema de Sant Josep que sempre feien el primer cap de setmana després del 19 de març i que reunia al voltant d’una gran taula els fills i nets, i els veïns més pròxims de la parella. Aquella festa era un esdeveniment familiar cada any i ella ja n’era un membre més.

La Quima era feliç compartint receptes amb la Carmen, o explicant-li la seva joventut. En Josep no treia els ulls del diari o la televisió. Tenia poca conversa però era dolç i agradable amb ella. El matrimoni es discutia sovint per nimietats, i la senyora sempre li deia en veu baixa: «Jo només demano a Déu que se l’emporti uns mesets abans que jo, que així podrem viure tranquil·les». I després reien amb una complicitat que ja les unia per sempre.

I va passar com la senyora Quima volia. En Josep no es va llevar un matí de dilluns. La Carmen es va pensar que era la mandra que sovint el retenia dins del llit més del que el metge els recomanava, i primer no hi va donar importància. Però més enllà de mig matí, quan les dones ja havien esmorzat i s’havien vestit, va entrar a l’habitació del senyor Josep —perquè el matrimoni feia anys que dormien separats— i es va adonar que no respirava. En sabia molt, la Carmen, de reconèixer la mort.

La senyora va durar exactament sis mesos més. Temps que van aprofitar per arreglar-li les faldilles que cada cop li anaven més grans perquè la Quima s’aprimava cada setmana. Van fer coques i cremes de Sant Josep, nata amb maduixes i suïssos amb xurros. Però aquell any no hi va haver ni rosa ni llibre perquè el 22 d’abril la Quima va caure del llit en plena nit. No va ser a temps de cridar la Carmen ni ella d’adonar-se de res perquè dormia a l’altra banda del passadís. Quan la va anar a fer llevar l’endemà al matí, es va trobar amb aquella escena dantesca.

El dia de l’enterrament, els fills de la Quima i en Josep li van agrair tot l’amor que els havia dedicat aquells quatre anys, i li van demanar si es podia quedar a prop d’ells per si un dia l’havien de menester, que de moment es podia quedar a la casa del poble fins que trobés algun altre lloc on viure. Però no va caldre esperar gaire més temps perquè a través d’uns amics, de seguida va trobar una altra feina a casa d’un matrimoni una mica més jove que els Nieto, que necessitaven una noia que els comprés i els fes el menjar cada dia. A la dona li acabaven de diagnosticar un càncer i li caldria ajuda.

Així va ser com la Carmen va deixar Vilanova i es va traslladar al poble del costat, Cubelles, a casa de l’Antoni i la Maria. No va voler viure amb ells. Va preferir llogar Polaroid, un pis petit més a prop de la platja i pujar-hi caminant cada dia.

Per fi podria veure el mar cada matí. Tant que li havia agradat sempre i tan poc que l’havia vist. De petita, mai, perquè els seus pares tot el dia treballaven i no estaven per agafar el cotxe i deixar Jaén per anar a veure el mar. I de gran, hi havia anat poques vegades. Quan va ser a Vilanova sí que s’hi havia escapat algun dijous a la tarda o havia quedat algun diumenge amb la seva cosina, que la venia a buscar i passaven el dia a la platja amb unes carmanyoles plenes de filets de pollastre arrebossat i truita de patates.

Va trobar una planta baixa, bruta i humida, que s’havia de pintar i arreglar. S’hi va esmerçar i, en poques setmanes, ella sola ho va deixar tot nou.



Des que mirava el mar cada matí, no hi havia cap dia que la Carmen no tornés a tenir els seus fills al cap. Els dies que era blau i tranquil, recordava la filla que no va veure, de la qual només va sentir els dolors. «Si és viva, segur que és decidida i valenta», va pensar la Carmen, orgullosa. De fet, havia nascut així, amb decisió i valentia, de cop, com un coet però sense palmeres de colors al cel.

Els dies que el mar era gris i fosc i que les onades arribaven enfadades a la platja i escopien escuma als seus peus, s’imaginava els tres nois lluitant per sobreviure quan encara no havien nascut. Ningú li va dir mai per què el seu cos paria nens morts. Tampoc ho va demanar mai a ningú. Senzillament, la Carmen pensava que Déu ho havia volgut així i s’havia refet a la força després de cada pèrdua. El marit amb prou feines havia respectat el dol que ja l’havia tornat a deixar embarassada. Hi tenia un desfici, en això de fer-li l’amor cada setmana. Per això el dia que el seu Joaquín es va morir, ella va respirar alleujada ja que ningú més li faria parir fills sense vida.

Molts dies, de bon matí, baixava fins a la platja solitària i s’estava una estona mirant aquell mar mentre es menjava una poma. El cafè i el trosset de xocolata que tant li agradava ja se’l prendria a la casa on treballava perquè sobretot la senyora Maria es delia per la presa de xocolata diària. I com que era la Carmen qui anava a comprar, ja se’n cuidava prou de tenir el rebost ben ple de tot tipus de xocolata, sobretot amb llet.

Mirava el mar amb la seguretat de saber que aquell espectacle mai la podria decebre. Tancava els ulls i s’esmunyia entre els milions de gotes que anaven a parar a prop dels seus peus. Un mar que podia canviar de color, de ritme, d’actitud, però hi podia confiar plenament perquè aquell paisatge mai li deixaria sentir tot el dolor que havia anat acumulant amb els anys.

El dia que el senyor Antoni es va quedar sense la Maria, la Carmen va plorar com feia temps que no recordava. Es pensava que el seu passat li havia assecat les llàgrimes, però només havia covat tot aquell patiment dins seu que ara tornava a sortir com un cavall desbocat. La Júlia, la filla de l’Antoni, no va ser conscient fins al dia de l’enterra ment de com s’estimava aquella dona la seva mare, i tot que la tristesa li impedia seguir les més mínimes normes de comportament en un funeral, totes dues es van fondre en una abraçada absent que ningú va entendre. Les dues ploraven per coses diferents, però hi havia una poesia amagada en els gestos i les mirades.

La Carmen va continuar treballant a casa del senyor Antoni. «Tot ha de continuar igual», li havia dit ell setmanes després de treure de casa tota la roba de la Maria. La Júlia s’estimava més no tocar res, i cada vegada que ho havia intentat, quedava sense aire per respirar i havia de sortir al balcó per refer-se. Totes les faldilles empetitides, les bruses amb botons de nacre, un parell d’abrics i mocadors del coll els van portar a la mateixa ONG que havia ofert la primera feina a la Carmen perquè ho destinessin a gent gran que ho necessitava. La resta de la roba interior, algun jersei vell i esfilagarsat i el que no volien donar perquè no estava en condicions, ho van cremar al pati aquella nit de Sant Joan com si es tractés d’una cerimònia litúrgica. Veure espetegar en aquella foguera part del que la Maria havia portat li va semblar poètic, a la Carmen. Aquella nit la Júlia va venir però tan bon punt la roba va començar a cremar, ella se’n va anar a dins i va començar a remenar els llibres que la mare tenia a la seva banda de l’estanteria.

—Veus, Carmen?, aquests no els cremarem pas —li va dir mentre li mostrava els títols que havien distret tantes tardes la mare mentre s’estava asseguda al costat de la finestra—. Aquest li agradava molt. —Li va ensenyar la portada—. Sempre deia que aquesta jove escriptora no podia trigar gaire més temps a fer-ne un altre perquè ja feia un parell o tres d’anys que el tenia. És una història de veritat, o si més no, ella s’ho volia imaginar així.

La Carmen va agafar el llibre per fer-hi una ullada, tot i que no era gens de llegir novel·les, ella. S’estimava més les poesies i també les revistes del cor, o quedar endormiscada davant de la televisió quan tenia una estona. «Bajo la oscuridad, de Matilde Valverde. La historia de una muchacha que busca a su madre después que la dió en adopción el día que nació.» El llibre li va caure de les mans, i uns segons després va perdre el món de vista i es va desplomar sobre la catifa del menjador. Quan es va refer de l’ensurt, va buscar el llibre, que va abraçar amb força mentre suplicava a la Júlia i al seu pare que l’ajudessin a buscar qui havia escrit aquella novel·la a la qual tantes vegades havia tret la pols.



* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d'enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal. 
 


 La Polaroid i altres relats

 © 2019, Marta Romagosa
 © 2019, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.

COMENTARIS

Premi
Anònim, 24/09/2019 a les 23:10
+0
-0
Hola, m'agradaria aconseguir un exemplar del llibre de Marta Romagosa.
La Polaroid i altres relats
Josefina Riu Puig, 26/09/2019 a les 23:22
+0
-0
Em sembla un llibre de relats molt interessant, dels que no s'obliden

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat