Louis de Carmontelle. Leopold Mozart, Maria Anna Mozart i Wolfgang Amadeus Mozart. Litografia acolorida a mà, 1764 © Victoria and Albert Museum, Londres.
El piano que Mozart va tocar a Praga el 1787 amb motiu de l’estrena de Les noces de Figaro, i el que un mecenes li va regalar a Isaac Albéniz. La partitura original manuscrita del Nabucco, de Verdi. Són alguns dels gairebé 300 objectes que s’han reunit a l’exposició Òpera. Passió, poder i política, que es pot veure fins al 26 de gener a CaixaForum Barcelona, per il·lustrar una història de quatre segles.
La mostra, però, no és només un recull de memorabilia sinó un recorregut musical amenitzat per vuit òperes que el visitant pot escoltar a través d’auriculars mentre es mou per les sales, i fa un viatge històric, social i artístic per vuit ciutats europees. Són moments concrets de la història en què una estrena d’una òpera va marcar la vida cultural d’una ciutat: des de Venècia a Sant Petersburg, passant per Londres, Viena, Milà, París i Dresden, sense oblidar la Barcelona modernista lligada al Gran Teatre del Liceu de finals del segle XIX, en un àmbit que també vol celebrar el 20è aniversari de la reconstrucció del teatre.
Ramon Casas. Auto-Garage Central. Litografia en color sobre paper, 1901 ©Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.
L’exposició, concebuda pel Victoria & Albert Museum de Londres, on es va poder veure fa dos anys, es proposa trencar “la barrera invisible que hi ha entre el públic al qual li interessa l’òpera i el que es considera allunyat d’aquest gènere”, diu Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació Bancària “la Caixa”. Amb un disseny escenogràfic, la mostra explica la història de l’òpera, lligada a la història d’Europa des del Renaixement, a través dels objectes que són testimonis d’aquest periple, entre els quals hi ha partitures, instruments musicals, escenografies, vestuari, pintures, gravats i documents, alguns tan curiosos com el certificat de matrimoni de Mozart. Una mostra transversal, com ho és també l’òpera, com a art total que és. “L’òpera és un gran llenguatge i amb aquesta mostra hem volgut unir el que habitualment fem els museus amb el que fan els teatres operístics”, assegura Kate Bailey, conservadora del Victoria & Albert Museum i comissària de la mostra.
Salvador Dalí, Disseny de vestuari per al Botxí Tinta sobre paper, 1949 Royal Opera House Collections, Londres © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2019.
El viatge comença a la luxosa i cosmopolita Venècia de mitjans del segle XVII, quan Monteverdi, pare del gènere operístic tal com es concep avui en dia, estrena durant el Carnaval del 1642 La incoronazione di Poppea, considerada la primera òpera oberta al públic, i continua per la Londres de principis del segle XVIII, la ciutat més gran d’Europa d’aquell temps, que va adoptar el compositor alemany Friedrich Händel.
L’òpera Rinaldo, amb la famosa, sensual i trista ària Lascia ch’io pianga, posa música a un àmbit de l’exposició en què s’explica com alguns empresaris londinencs es van començar a interessar en l’òpera per fer negoci. És el moment en què es construeix el teatre de Haymarket i també del fervor que provocaven, sobretot entre les dones, els cantants castrati, una mena de fenomen fan avant-la-lettre. Es pot veure una miniatura de Farinelli, el castrato més famós de l’època, que s’utilitzava com a insígnia.
El pas de la mostra per Viena s’associa al geni de Mozart i a l’estrena de Les noces de Figaro, la primera òpera que presentava personatges de diferents classes socials. “És un moment de qüestionament del poder en el context de la Il·lustració”, diu Kate Bailey.
En el Milà sota domini austríac, de mitjans del segle XVIII, es va estrenar l’òpera Nabucco, de Verdi, en què un relat bíblic va esdevenir un símbol de la construcció de la identitat nacional italiana i de l’ànsia de llibertat. En aquest àmbit de la mostra es pot escoltar el cèlebre cor Va pensiero, a la vegada que es contempla la partitura original de la peça. Verdi va esdevenir a partir d’aquí un compositor de fama internacional.
El París de finals del XIX, on la fotografia ja documenta la construcció del seu teatre de l’òpera, és l’escenari per a l’estrena de Tannhäuser, de Richard Wagner, compositor que va consolidar l’òpera com una obra d’art total.
La Barcelona d’Albéniz
La Barcelona modernista va esdevenir precisament una de les ciutats més wagnerianes del món, en el moment que la burgesia impulsa la modernització de la ciutat i utilitza el Liceu com a espai per exhibir-se. “La particularitat del cas barceloní és que l’òpera i el seu teatre van ser impulsats no per la reialesa ni l’Estat sinó per la burgesia industrial”, recorda la comissària de la mostra.
Aquest és el Liceu que el 1896 acull l’estrena de l’òpera Pepita Jiménez, d’Isaac Albéniz, basada en la novel·la homònima de Juan Valera, i que explica la història d’amor entre una viuda i un seminarista. Feia només tres anys que el Liceu havia patit un atemptat anarquista amb bomba, episodi que l’exposició explica amb documents del fet i una rèplica de la bomba Orsini.
Ramon Casas. Retrat d’Isaac Albéniz. Carbonet i tinta polvoritzada sobre paper, cap a 1897-1899. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.
L’àmbit barceloní de l’exposició, que s’ha incorporat a les exposicions de Madrid i Barcelona respecte a la primera versió londinenca gràcies a la col·laboració del Liceu, inclou l’espectacular pintura de Ramon Casas, El Liceu, i altres obres que il·lustren l’ambient cultural d’una Barcelona en plena expansió, sense deixar de banda l’art que mostrava altres realitats socials com la pintura La nena obrera, de Joan Planells.
Ramon Casas. Auto-Garage Central. Litografia en color sobre paper, 1901 ©Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.
L’exposició continua amb l’expressionisme artístic que va envoltar l’estrena de la polèmica Salomé, de Richard Strauss, a Dresden, el 1905, protagonitzada per tota una femme fatale, amb els exquisits gravats que sobre aquesta òpera va fer Aubrey Beardsley. El règim soviètic està representat per l’estrena de Lady Macbeth de Mtsensk, de Dmitri Xostkóvitx, el 1934, a Sant Petersburg, que aleshores s’anomenava Leningrad. Però el fet que l’òpera estigués protagonitzada per una mestressa de casa burgesa, va fer que Stalin censurés aquesta obra dos anys després de la seva estrena.
Aubrey Vincent Beardsley. La capa negra Gravat sobre paper vitela, 1894 De l’àlbum d’il·lustracions de Salomé d’Òscar Wilde © Victoria and Albert Museum, London.
La mostra, que en el recorregut amb auriculars compta amb la veu del director d’orquestra Josep Pons, es clou amb una sèrie de projeccions de fragments d’òperes, estrenades als segles XX i XXI per demostrar la vigència d’aquest art total.
Òpera. Passió, poder i política
Fins al 26 de gener al CaixaForum Barcelona.
Aquesta exposició ens convida a viatjar per Venècia, Londres, Viena, Milà, París, Dresden, Leningrad i Barcelona per submergir-nos el context històric de vuit òperes.
