Foto: franzconde
Passo l’arc de detecció de metalls contenint la respiració. Sonarà i em descobriran. Però no, un cop més no passa res. L’home armat em diu que avanci i jo el miro amb aquesta cara de culpa que no puc canviar, sé que la veu, sé que ho sap, que amago alguna cosa. Si m’ajudés a saber el què. A trobar-ho jo també. Però ell no és aquí per ajudar-me, només per mostrar una arma i, amb ella, fer que tot funcioni ordenadament.
No hi ha vegada, cap ni una, ni a l’aeroport, ni al súper, ni a la biblioteca, que no travessi l’arc de detecció –de metalls, xips i culpes– contenint la respiració, amb aquesta por seca de ser descoberta, amb aquesta esperança humida de ser descoberta.
I que surtin a la llum explosius que duc arrapats al cos, coses que penso i no ho sé, fulles lluents de ganivets que guardo entre els cabells, bombes al cor, pólvora sota la pell.
4
1
