Foto: Lali Masriera
Al volant de la nostra vida, de la teva i de la meva, hi seu algú altre. Ni tu ni jo. Diguem-ne Déu, diguem-ne Atzar, diguem-ne Repartidor de Putades a Domicili. A cadascú de nosaltres se’ns reserva el seient del copilot, i encara gràcies.
Els copilots poden ser passius i deixar-se portar, ja sigui per inconsciència, per ignorància o per una confiança exagerada en qui sigui que condueix. A l’altre extrem hi ha la varietat corcó: són aquells que van donant indicacions a cada cruïlla i fan el gest de frenar amb el peu com si, en efecte, conduïssin ells.
No crec que s’hagi fet mai cap estudi sobre els accidents que s’han evitat gràcies als copilots, però segur que són uns quants. També hi ha, òbviament, copilots que han provocat catàstrofes (no estic parlant, no vull parlar, del que va estavellar un avió als Alps). El copilot té un percentatge més o menys elevat de responsabilitat en el resultat de la conducció, i una intervenció a temps per part d’ell pot ser decisiva.
Tenim a penes el que tenim i prou. El marge de maniobra sol ser estret, d’acord. Però, lluny de menysprear el poc que tenim, potser es tracta d’abocar-nos a treure’n partit. Hi ha molts factors, massa, que se’ns escapen. Res depèn de nosaltres al cent per cent, i no té gaire sentit entestar-nos a evitar l’inevitable. Però dimitir abans d’hora i deixar-nos portar a cegues tampoc hauria de ser una opció. Juraria que, ni que només sigui per sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos, val la pena mirar d’assumir les regnes de tot allò que realment podem controlar.
I després, sí: després, que sigui el que Déu o el Conductor de Torn vulguin.
