Foto: mkw87
Necessitaves guanyar sempre. I el que disfressàvem d’amor era jugar a la xarranca i que esborressis amb el peu el fils de guix que havia dibuixat amb cura damunt de les rajoles. El que en dèiem amor era una xarxa invisible de teranyina bruta.
Milers de dies i nits a la vora, i ni una ombra de buit a l’altra meitat del llit quan te n’anares. Ni una estela de tendresa entre els dits l’endemà, ni l’altre, ni dues vides més tard.
I d’això en dius guanyar?
*text publicat al blog La vida te vida pròpia.
0
0
