Basorèxia

Roast battle

En absolut a aquestes persones les hauríem de tractar amb condescendència

| 08/10/2019 a les 01:26h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: James Pond


L'altra nit vaig anar a un roast battle, sabeu què és? És una mena de ring (bé, de fet és un ring) on pugen dos contrincants a pegar-se hòsties metafòriques perquè no es toquen, només es disparen acudits. S'insulten per rounds. La diferència entre això i un combat de boxa és la intel·ligència.
 
La clau perquè això, com a públic, no et violenti és tenir sentit de l'humor i saber que aquelles dues persones que s'insulten també en tenen. És a dir: saber que no s'enfadaran per més grossa que la diguin perquè si un s'enfada és a) perquè no té prou sentit de l'humor com per riure's d'ell mateix fins al màxim exponent, b) perquè no té prou intel·ligència per fer un acudit a l'altura i només solti insults gratuïtament (cosa que tampoc faria que el primer s'enfadés perquè en aquest cas, no estar a l'altura generaria més tendresa que res).
 
A l'altra banda de l'enginy hi ha aquelles persones que solen arronsar el morro només per un costat amb motiu de desaprovació i riuen poc. I no entenen els acudits i, en un roast battle, posem per cas, dibuixarien amb un guix a terra els límits de l'humor. Per a elles, és molt important que tothom sàpiga la seva opinió i que això-no-fa-gràcia. És important, també, que la seva opinió disti d'una opinió majoritària sobre un tema mainstream, perquè necessiten afirmar-se. El meu consell és: seguiu-los el corrent.
 
Sovint duen a sobre una capa de cascària de rancúnia que molt probablement han heretat. Són diversos els motius pels quals una persona pot anar amb certa amargor per la vida i per a res són culpa seva: manca d'autoestima, problemes d'ego, una infància complicada. Aquesta gent forma part activa de la societat i se'ls ha de respectar i acollir. En absolut a aquestes persones les hauríem de tractar amb condescendència: se n'adonarien, perquè són desconfiades i suspicaces.
 
Si hi ha una cosa que detesto és tenir enemics. (Bé, n'hi ha dos, però l'altra és molt més prosaica perquè és no anar vestida per a l'ocasió i curiosament és una cosa que em passa sovint.) Però, tenir enemics, això. És un malestar. És el més paregut a tenir depredadors. No ens pot perseguir un tigre per menjar-nos tornant a casa de l'oficina però sí que ens pot perseguir algú amb indirectes per les xarxes.
 
Passa que aquesta gent existeix. I posats a tenir enemics, tant de bo tinguin sentit de l'humor, el que passa és que els no en tenen no ho saben.

COMENTARIS

Postura enunciativa
Oratge, 08/10/2019 a les 21:03
+1
-0
Maria,
T'admiro per com escrius i m'agrada molt llegir-te sempre. Tanmateix, aquest cop no he entès el propòsit del teu escrit. L'humor és culturalment relatiu. Ho és socialment també. En última instància, fereix quan és expressat entre parts que no estan al mateix nivell. Qüestionar-ho és qüestionar que existeix la desigualtat enunciativa...
Sense un enllaç o una referència al combat, es fa molt difícil d'entendre...
Hi ha un enllaç que poguem veure?
Gràcies de cor, Maria, per tot el que escrius.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat