Foto: Márcia Oliveira
La narradora de Lítica (Males Herbes, 2019), de Lucia Pietrelli, es pregunta –ens empeny a preguntar-nos– en quin moment un record es converteix en un bastard o una arrel en un lloc impressionable, com un rodet de fotografies. Em fa pensar en un experiment de què he sabut fa poc: compres un rodet de fa trenta anys i el carregues a la teva càmera. Al rodet, els negatius ja estan impresos i la gràcia és que, anys enllà, tu hi disparis noves fotos al damunt. De la doble exposició resultant en surt, també, una confrontació de records i espais, de presents i passats que, a priori, no tenen res a veure. És potser aquí, que el record esdevé bastard?
Pietrelli ha escrit una faula inquietant i lluminosa. Una elegia a la germana i a l’acte d’emparaular les coses, sense por, on el temps, els records i la narració d’allò viscut i imaginat i tocat es barregen en una corrent de pensament que, en tan sols un centenar de pàgines, porta el lector per llocs incòmodes, dolços, embardissats, sagnants. És una novel·la, com deia, que sense pretendre-ho ens interpel·la sense parar. Ho fa la poesia de Pietrelli, que sempre tendeix a allò sublim, universal? Ho fa la narració d’un creixement per on tots hem passat i en què, com la narradora tendim a emmirallar-nos? Potser totes dues coses.
A Lucia Pietrelli no li fan por les paraules, això és segur. Més aviat al contrari: diria que l’obsessionen. S’apropa microscòpicament als sentiments i les coses, els esbudella i els dissecciona i no té cap recança d’embrutar-se i, si cal, de dubtar i contradir-se a mesura que escriu. És valenta, no és gens fàcil anomenar segons què, perquè posar nom a les coses vol dir fer-les viure, vol dir escriure un nom de noia a l’entrada d’un poble i que sigui recordat per sempre. Cavar dins de cada paraula per xocar de morros contra la seva arrel.
A les pàgines finals del llibre, ensopego amb una frase que em porta a un altre mirall, el de l’Alícia: “Hauràs de pensar en sis coses impossibles que voldries que fossin possibles”. Ah! Les sis coses impossibles que la Reina Vermella demana a l’Alícia a A través del mirall: “No és tan difícil, quan tenia la teva edat, havia arribat a imaginar-me sis coses impossibles abans d’esmorzar”. Diuen les exegesis que Carroll va contraposar, en aquest diàleg, religió i ciència, el miracle i la prova, la fe i la raó, al capdavall.
No em sembla que aquestes sis coses impossibles apareguin de manera atzarosa a la novel·la de Pietrelli. A la infinitat de capes que conformen Lítica, la dualitat hi té un paper central. I no només: també la manera com lluitem contra aquesta dualitat, com demanem, en diferents tons de veu, que la balança es decanti cap a un lloc o cap a l’altre, al cos o a la ment. “Hi ha d’haver un moment en què el pensament existeixi en present”, escriu. “Hi ha d’haver un altre amor més enllà de la penetració”.
Fa uns dies que penso que tendim a bastir dics contra el desencant. Com una mena de liti, que ens encalmi. En certa manera, no deixa de ser una manera d’aferrar-nos al miracle. Ens neguem a deixar-lo entrar per conviure còmodament amb un pensament dolç però granític i feixuc d’alimentar. Just l’altre dia una amiga em deia que, precisament, aquest desencant és necessari, potser perquè és més constant que altres sensacions. Potser sí, si el deixem que campi sense oposar-hi resistència, si al damunt d’un pensament condemnat a viure eternament en flor, hi disparem, enllà del temps i sense por, la paraula precisa que el faci bastard.
Lítica
© Lucia Pietrelli
© Editorial Males Herbes, 2019
