Foto: Soroush Karimi
Setembre torna a ensorrar el castell de cartes, i octubre les remata quan ja han caigut a terra, com els préssecs malversats que trepitjàvem al camí de les vinyes. No saps si fan més mal les que cauen cara amunt o les que amaguen qui són contra les rajoles fredes de la casa. El dentista diu que el queixal infectat sota la funda és un queixal de llet, que mai no en va créixer cap altre que l’empenyés des de dins, que té unes arrels molt dèbils, Veus?, gairebé ni es noten. A la radiografia és una peça minúscula, blanca i indefensa. Atrofiada, enfredorida, xopa de tempestes i oceans, com les arrels d’un exili. En comptes d’un castell, potser val més aixecar una tenda amb només tres cartes (una en terra, dues en pic), amb les cares endins. I encendre-hi un foc per escalfar novembre.
*text publicat al blog La vida te vida pròpia.
