Mostrant la mostra

El fons de Vila Casas, a fons

Antoni Tàpies, Jaume Plensa i Lita Cabellut són alguns dels noms que col·lecciona la Fundació

| 15/10/2019 a les 10:11h
Especial: Mostrant la mostra
Arxivat a: Passadís, Antoni Vila Casas, Fundació Vila Casas, Mostrant la mostra


Una col·lecció d'artistes catalans que vagi del 1930 al 2030. Aquest és l'objectiu ferm de la Fundació Vila Casas que, creada pel farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas (que precisament va néixer el 1930), té quatre museus a Catalunya, on ensenyen, llueixen i potencien la pintura, la fotografia i l'escultura del país.

Obrim la porta del Museu Can Framis: el que antigament era una fàbrica de llana del Poble Nou ara és un lloc que abriga la cultura amb més de 2.000 obres (350 de les quals estan exposades, i les altres, emmagatzemades) de grans noms de l'art català i d'artistes no tan coneguts, però d'una indiscutible qualitat artística. I és que un altre objectiu de la Fundació és projectar noms que han quedat a l'ombra del gran mercat.

A dins, les sales estan organitzades, ja sigui per temàtiques (n'hi ha dedicades a la figura dels nens o al color blau), pel diàleg entre dos o més artistes, o d'altres dedicades exclusivament a un autor. Hi fem un recorregut, acompanyats de la historiadora d'art Diana Juanpere, que ens n'ensenya 14 de les obres (les primeres 6 ja hi eren i les 8 darreres són noves incorporacions) que podem visitar i que formen part d'aquest fons que un dia serà centenari. 


1. Agustí Puig (Sabadell, 1953)

Quan entrem al museu, la primera obra que ens rep és la d'Agustí Puig, "un dels autors més mimats dins la col·lecció de la Fundació", segons Antoni Vila Casas, i el seu monumental Home aspirat. Si ens hi fixem bé, la part superior és el perfil d'una cara mirant el cel (hi veureu el nas i els llavis vistos de cantó). Forma part de la sèrie Dues de blanc i una de negre: per fer-la primer va posar dues capes d'acrílic blanc, després una de negra, i després va gratar amb un objecte punxant per trobar el blanc enterrat i utilitzar-lo per dibuixar. El grattage és una tècnica que també feia servir Antoni Tàpies. Per Agustí Puig, en la pintura la mà va més de pressa que el pensament: és per això que es permet l'impuls, la creació més instintiva i viscuda, i és per això, també, que fins i tot en aquest quadre hi ha les seves pròpies petjades. 

«Home aspirat» (2008), d'Agustí Puig. Pintura, tècnica mixta sobre tela (330.00 cm. x 660.00 cm)



2. Antoni Tàpies (Barcelona, 1923 - Barcelona, 2012)

L'art brut és el que practicava un dels artistes més importants del segle XX, Antoni Tàpies. Els objectes que l'inspiraven els recollia del seu dia a dia. Llits, cadires, portes, llibres, cofres. A Matèria de la cortina trobem una tècnica molt habitual en l'artista: en un suport de fusta escampa una capa espessa de vernís i hi deixa caure pols de marbre, perquè s'hi enganxi i impregni l'obra de color mel. Tot seguit, hi deixa empremtes, incisions o esgrafiats. Aquí va fer servir un esprai negre i, com a plantilla, una cortineta de punta antiga de la seva casa de Campins, al Montseny. Amb la tècnica del grattage hi va incloure tota mena de signes del seu món simbòlic.

«Matèria de la cortina» (2005), d'Antoni Tàpies. Pintura, tècnica mixta sobre fusta (160.00 cm. x 160.00 cm.)



3. Josep Guinovart (Barcelona, 1927 - Barcelona, 2007)

Sense Títol és una de les últimes obres de Guinovart: està datada al mateix any de la seva mort. Per entendre aquesta peça cal tenir present la importància que va tenir per ell la terra i el camp: Agramunt és el lloc on va viure de petit (fugint dels bombardejos de la Guerra Civil) i aquesta ruralitat de més gran també la va trobar al Marroc, Algèria, Portugal o l'Amèrica Llatina. Si en altres obres afegia l'ou sencer com a signe de naixement i d'esperança, aquí hi trobem les closques trencades, fent referència a vides ja encetades, ja viscudes. Les closques d'ou donen pas a colors terrosos que simbolitzen la terra: l'element bàsic per concebre la nova vida. Al cantó, la palla està pintada de negre: ja no és una terra fèrtil sinó una seca, cremada, coberta de més ous desclosos, inclús d'esmicolats. El que Guinovart explicava en una conversa amb Giralt-Miracle és el que respira aquesta obra: "L'artista no pot renunciar a allò primigeni perquè la terra és la vida i és la mort, la terra és un tot".

Sense títol (2007), de Josep Guinovart. Pintura, collage sobre fusta (125.50 cm. x 261.00 cm.)


 
4. Mario Pasqualotto (Barcelona, 1953) 

Una Frida Kalho feta de bosses de plàstic: l'obra de Mario Pasqualotto és un reflex de la societat de consum en què vivim, però també és una manera de trencar el cicle d'aquest material: si les bosses de plàstic estan creades per tenir una vida efímera, ell les recull, les col·lecciona –de diferents indrets del món–, i les converteix en la matèria amb què crea les seves obres. Darrere de l'obra hi ha una caixa de llum que en realça el color i les tonalitats. És així com Pasqualotto fa una versió del famós retrat que Nickolas Muray va fer de Frida Kalho per a la revista Time quan ella i Diego Rivera van arribar a Nova York l'any 1939. 

«Frida in plastic bags: "Ahí les dejo mi retrato"» (2009), de Mario Pasqualotto. Pintura, estructura marc de ferro, planxa metacrilat 8 mm, instal·lació elèctrica i bosses de plàstic (201.00 cm. x 151.00 cm. x 10.00 cm.)

 

5. Jaume Plensa (Barcelona, 1955)

Fa anys Jaume Plena va rebre un encàrrec: regenerar l'espai on hi havia hagut una de les mines més grans d'Anglaterra. Vint anys després del seu tancament –que havia suposat un drama per la població–, els exminers i l'ajuntament rumiaven com podrien transformar aquella zona que havia quedat desangelada. Un dels miners va dir a Jaume Plensa: "No et pots imaginar què vol dir treballar a 300 metres de profunditat, la foscor és tan profunda que la llum és com un somni". És per això que l'obra que en va crear la va anomenar Dream. Amb la idea d'evocar més el futur que el passat, va fer una nena de nou anys: "Els nens són un referent i no són la conseqüència de res". Els ulls tancats representen la profunditat de la mina. D'aquesta idea també neix l'obra que trobem a la Fundació Vila Casas. 

«Sanna's Frozen Dreams» (2013), de Jaume Plensa. Escultura, vidre de murano (53.00 cm. x 15.00 cm. x 20.00 cm.)

 

6. Mar Arza (Castelló, 1976) 

Escultora de paraules que, descosides dels seus relats originals, prenen nous significats. Mar Arza, a través d'aquesta no-escriptura, reescriu llibres manipulats buscant un lirisme artístic. Arza fa un debat al voltant de les paraules i de la seva dimensió sensible i matèrica. La tècnica? Tria a l'atzar pàgines de llibres, dissecciona meticulosament textos i frases o emfatitza mots que prenen forma escultòrica.

«...letterscape... (Ícaro)» (2002), de Mar Arza. Escultura, fusta, vidre, alumini, parafina i paper (50.00 cm. x 44.00 cm. x 44.00 cm.)



[Obres que formen part de les noves incorporacions]


7. Joan Ponç (Barcelona, 1927 - Saint Paul de Vence, 1984) 

Joan Ponç sempre pintava de nit. De jove, ho feia en un altell amb una bombeta d'una llum primíssima. Va ser membre fundador de Dau al Set amb Joan Brossa, Arnau Puig, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats, i, emmirallant-se amb Cézanne, sempre va tenir un gran interès pel color. Les obres en què se centra la Fundació Vila Casas (amb què li dediquen tota una sala) daten del període en què va viure al Brasil (del 1954 al 1963), on va arribar amb una col·lecció d'obres i una carta de presentació escrita per Joan Miró. I d'on se'n va haver d'anar malalt d'una diabetis mal diagnosticada que el va deixar pràcticament cec.

«Viatges nocturns» (1982), de Joan Ponç. Pintura, oli sobre tela (73.50 cm. x 100.00 cm.)



8. Jordi Díaz Alamà (Granollers, 1986) 

Va ser el guanyador del Premi de Pintura Vila Casas el 2016. Funció Nocturna: Rèquiem a Saskia, un homenatge a Rembrandt forma part de la sèrie #ClásicosDesollados, que parteixen d'obres de Velázquez, Goya, Géricault, Friedrich, Manet o Degas. A través de les seves reinterpretacions, Alamà ens recorda que aquests clàssics encara ens poden sorprendre i encara ens tenen molt a dir. Aquesta obra és la més ambiciosa de la sèrie per la seva monumentalitat (3,50 x 4,30 m) i pel gran repte que suposa enfrontar-se a una de les pintures més famoses del món occidental. 

«La ronda nocturna. Homenatge a Rembrandt» (2019), de Jordi Diaz Alamà. Pintura, tècnica mixta sobre tela (400.00 cm. x 330.00 cm.)



9. David Ymbernon (Igualada, 1972) 

És l'artista del color taronja. La seva obra es caracteritza per la llibertat absoluta de creació, i es mou entre la pintura, l'escultura, el teatre, la poesia, la performance i la gastronomia, que juga un paper molt important en les seves intervencions. Explica que, a poc a poc, es va "alliberar de la resta de colors" fins al punt que el taronja (contrarestat majoritàriament amb el blanc) predomina en tot el que fa. Joguines com un tractor tenen un paper fonamental en el món d'aquest artista que reivindica la infantesa com el gran territori de la creació.

«El tractor carbassa del Blanc (l'avi d'en Siset)» (2012-2014), de David Ymbernon. Pintura, tècnica mixta sobre fusta. Acríl·lic, grafit i plàstic (157.00 cm. x 206.00 cm. x 19.00 cm.)



10. Lita Cabellut (Sarinyena, 1961) 

Visiblement influïda per artistes com Goya o Francis Bacon, Lita Cabellut fa caure màscares per mostrar la cruesa de la condició humana. A través dels seus quadres despulla el món, perquè el veiem buit d'artificis i d'aparences. "Pinto amb una actitud gitana, en els meus gens hi ha alguna cosa que m'enforteix la sensació de llibertat." "No pinto el dolor derrotat, sinó el digne".

«Installation of 15 paintings» (2010), de Lita Cabellut. Pintura, tècnica mixta sobre tela (225.00 cm. x 325.00 cm.)



11. Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) 

Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut com a Perejaume és un artista i poeta autodidacta influenciat per  Joan Brossa, Joan Miró, J.V. Foix, Jacint Verdaguer, la cultura popular del Maresme o el món de la pagesia. Una de les seves preocupacions artístiques és la de "la cultura de l'excés": en un món en què cada vegada s'hi acumulen més egos i obres, proposa la necessitat de, a l'hora de crear, fer una obra que no impliqui més soroll i contaminació. És així com procura aproximar-se al silenci, a l'espai buit, a la naturalesa. 

«Els horitzons i les cintures» (2007), de Perejaume. Fotografia en color (200.00 cm. x 250.00 cm.)



12. Jordi Fulla (Igualada, 1967 - Igualada, 2019) 

Tot va començar quan el 1987 fent de cartògraf "em vaig adonar de la quantitat de construccions de pedra seca que hi havia al camp". Jordi Fulla, que va morir aquest abril als 51 anys, les va documentar amb fotos i després, pedra a pedra, les va transformar en pintures. Incidint en el concepte de buit i abisme, assegurava que "les pedres són l'excusa per mostrar la dificultat que tenim per enfrontar-nos a la realitat." Uns espais silenciosos que ens aixopluguen per convidar-nos a retrobar el silenci íntim i a reflexionar.

«Llindar» (2015), de Jordi Fulla. Pintura, acrílic sobre tauler (215.00 cm. x 321.00 cm.)



13. Yago Hortal (Barcelona, 1983) 

Tons fosforecents, colors elèctrics, traços vius. Yago Hortal és un artista barceloní que ja ha exposat a Nova York, Berlín, Istanbul o Salzburg. Tot i que els seus moviments semblen fets amb la mà de l'atzar és ben bé al contrari: estan cuidats fins a l'últim detall. A vegades sobre un fons monocrom, altres vegades multicolor, la direcció del recorregut varia donant lloc a onades que desemboquen en una cresta de gotes diminutes. La seva obra, creada a partir del diàleg i de l'accident, evoca el món en què ha crescut i creix: el de la rapidesa, de la immediatesa, de la comunicació, de la superposició.

«SP211», de Yago Hortal (2018). Pintura, acrílic sobre tela (146.00 cm. x 260.00 cm.) 



14. Rosa Galindo (Barcelona, 1962) 

Quan hem fet tot el recorregut pel Museu Can Framis, arribem a l'últim lloc: una sala blava, on naveguen quadres com aquest de Rosa Galindo. Les seves pintures reflexionen sobre quin lloc té la humanitat en el món. A la seva gran energia s'hi sumen capes de pintura que treballa i retoca amb pinzells, espàtules i –molt sovint– amb les seves pròpies mans. 

«Sense títol» (2018), de Rosa Galindo. Pintura, tècnica mixta sobre metacrilat (150.00 cm. x 250.00 cm.)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions