Foto: SHTTEFAN
El germà Luc li diu al germà Christian, el prior de la comunitat, que no tem la mort. Quan va a sortir de la cambra, amb un somriure burleta, li demana pas: “Deixeu passar l’home lliure”.
Només quan no temem la mort –quan no temem el buit, els comiats, la fi de les etapes, de les feines, dels amors– som plenament lliures. Com el germà Luc. Com cadascun dels vuit frares benedictins del monestir de Tibéhirine que després d’una primera amenaça de mort han de decidir si volen fugir i salvar la vida o quedar-se i arriscar-se a perdre-la. La recerca interior de cadascun d’ells en el procés de decidir si fugen o es queden els empeny a qüestionar-se quin és el seu lloc en el món, en un viatge a les profunditats de l’ànima que connecta amb la seva inefable humanitat. Impressiona la manera com viuen aquesta por, com deixen que els travessi, que els crucifiqui gairebé, sense negar-la, sense ignorar-la, fent-li espai en la vida perquè també és vida i batega en cada minut, en cada moment que passen sols i en cada moment que passen junts. Impressiona la petjada de l’amor que senten per aquesta vida en les petites coses, en la quotidianitat dels seus dies a Tibéhirine, la cuina, l’hort, la llenya, el dispensari, les festes compartides amb els veïns musulmans, la pregària. Impressionen l’amor i el respecte que es tenen, i el que tenen als homes i dones que els envolten, i a qualsevol ésser humà que truca a la porta del monestir. Gairebé fa mal tant d’amor a la vida quan és tan plena de por, de pànic, d’incertesa. Saber què han vingut a fer al món els ajuda a conviure amb la mort, a caminar amb ella. A ser lliures.
Ho sabem, nosaltres, què hi hem vingut a fer, al món? Laissez passer l’homme libre…
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
0
0
