Foto: Rod Long
Iaia benvolguda,
El meu xiquet complí dos anys dissabte. T’ho dic així, com si llegir «el meu xiquet» no fora ja un fibló, com si la nova fora el seu aniversari.
Tinc un xiquet, iaia, i no t’ho he dit fins ara.
Després de la xiqueta, ha vingut un xiquet.
Espere que no plores o que siga d’alegria. És que no suportaria que patires enveja. És que no suportaria que patires, iaia.
L’aniversari del meu fill, la seua edat, seria una notícia per la teua àvia. Fa molt poc he sabut que a la rebesàvia se li moriren tres xiquetes que no arribaren als quatre pams d’alçada, i alguna no degué arribar als tres. La seua quarta filla, que cresqué, li deixà, abans de morir, una neta, que eres tu, i de tu vingué la mare, i de la mare jo. I estic ací, iaia. La mama i jo encara estem ací.
No li fallares, iaia, a la teua àvia, ves tranquil·la. T’ho dic per si no ho saps, per si encara et pesa alguna culpa que no et deixa volar del tot, que veig que no te’n vas. O potser no te’n vas perquè et retinc en mi? No li fallares, iaia. No li deixaren cuidar-te, no ho decidires tu. I perderes tres fills menuts com una fava, suficientment grandets com per fantasiejar, només per a honorar-la.
Jo sí que et vaig fallar. També en vaig perdre tres, per a honorar-te a tu, però t’he fallat després, i molt, parint un xic. Les coses són així. Les coses són aixina, com diria el teu home.
Les cendres del teu home descansen baix d’una palmera; t’ho dic jo per si no t’ho ha dit ningú. Les teues també, ja ho saps, baix d’una altra palmera, d’una que no he vist mai, perquè les enterraren un dia que jo estava de viatge i es vengueren la casa. Per això no he anat mai a ensenyar-te el meu fill. No tinc a on anar a ensenyar-te el meu fill. No tinc a on anar a ensenyar-te els meus fills, però al xiquet, si no te l’he portat, no ha sigut només per no tenir a on.
No sabia com dir-te «Iaia, he tingut un xiquet». Amb les dents mig tancades sense mirar-te als ulls puc dir-te «El meu xiquet complí dos anys dissabte».
El meu xiquet complí dos anys dissabte i encara no s’ha mort.
Estava embarassada i volia una xiqueta, una segona xiqueta. Em feren una prova per a mirar no sé què i em digueren abans del que esperava que seria un xiquet. No estava preparada per a fallar-te així.
Et traïa.
Et traïa fent el que tu no pogueres però sobretot et traïa dient-me a mi mateixa que el xiquet era meu, que el meu no era el xiquet que havies volgut tu, que aquell xiquet que tu havies volgut seixanta anys enrere ni fou ni era ni seria ja mai, i que no era cosa meua, que no podia ser-ho.
Et traïa, roïna, egoista, mala neta.
Insistires al iaio fins que te’n cansares, però no hi havia diners per a mantenir-ne dos, la riuada assolava València i ja teníeu la xiqueta. La teua xiqueta carrega una ombra i jo sempre ho he sabut i no he volgut saber-ho.
Mala neta i mala filla, vull ser una bona mare, almenys això, sobretot això.
Tinc un xiquet, iaia, i no t’ho he dit fins ara.
Em costà portar-lo al món. I qui el troba pel carrer i no el coneix li diu xiqueta. Però tinc un xiquet. I com l’estimaries.
Sé que m’has llegit fins aquí. Sé que no t’he dit res de nou. Probablement m’has vist buidada tres vegades en quiròfans tan freds que en acabar de treure’m la mort de dins em posaven baix de la manta un tub que treia aire calent i que no m’escalfava. I segur que eres amb mi quan paria la vida per primera vegada i quan paria la vida per segona vegada, aquella vida tan viva però que no plorava, aquella vida que no respiraria sense ajuda, la vida lila i flonja del seu cosset tan nou.
També saps que em costa creure que el meu fill tinga un lloc al món, que el meresca malgrat la rebesàvia, a qui només li’n cresqué una més enllà dels tres anys, que el meresca malgrat la besàvia, que no et veié créixer, que el meresca malgrat tu, que no pogueres tindre el segon aquell any de la riuada, que el meresca malgrat la mare, que només volia una xiqueta, una xiqueta i prou, que el meresca malgrat jo, que havia tirat la tovallola però que havia desitjat tenir una altra xiqueta, i que el meresca malgrat tots els germans que, d’haver nascut, li haurien pres el lloc.
El meu xiquet complí dos anys dissabte i encara no s’ha mort. No estàs contenta?
De vegades somnie que no es morirà mai.
De vegades ho sé, que Ausiàs em sobreviurà. Ho sé quan parla pels descosits i no se li entén res. Ho sé quan fa voltes i més voltes a la taula del menjador en un tricicle que grinyola. Ho sé quan s’amorra a la teta i l’esprem amb fruïció. Ho sé quan demana música i aixeca els punys enlaire. Ho sé quan mentre camina s’atura i fa una postura ninja i fa un crit esgarrifós. Ho sé quan riu.
Ho sé, iaia, perquè me’l vaig fent meu. Li trec totes les ombres, l’acoste a la finestra, deixe que el sol li toque i llavors el reconec. Aquest xiquet és meu i un dia serà seu i només seu, i ell manarà de si.
El meu xiquet complí dos anys dissabte.
I sé que li desitges per molts anys.
2
0
